Sanjosex: “Ser desenfadat és una actitud artística”

Carles Sanjosé, Sanjosex, ha publicat nou disc, Festival, aquest 2014. El cantant bisbalenc va preestrenar el disc a Granollers el passat 10 d’abril, tal com ens explicava el col·laborador de Núvol Joan Gener Barbany en aquest article, i el 9 de maig el va portar a la Sala Apolo. Aquest proper divendres 1 d’agost actua al Sons Solers 2014, juntament amb Roger Mas i Renaldo&Clara, en un festival que comptarà, el dia 8 d’agost, amb la música de El Petit de Cal Eril, Mazoni i Pacosan. Us deixem amb l’entrevista que li vam fer el passat mes de maig. Durant la xerrada vam tenir temps de parlar d’aquest nou àlbum, molt més elèctric i amb ritmes pop, i també de la nova gira i del seu gran moment de forma. 

MARC GRÈBOL: Ens presentes el nou disc Festival, potser el més elèctric dels que ens has presentat fins ara.

SANJOSEX: És un disc més vital. És la paraula que el defineix. No és només optimista, perquè hi ha cançons tirant a tristes, però en general és més vital. Té més força, és més autoafirmatiu, més comunicatiu, més animat, enèrgic, guitarrero… No és un disc com Al marge d’un camí, que era com més introspectiu i melancònic. En aquest àlbum, encara que no deixin de ser cançons meves, que sempre tenen una visió personal, hi apareix més una ironia gairebé alegre, amb sarcasme i frivolitat. És un disc fet per divertir-me, una mica per deixar-me anar de la situació en què tots ens trobem, que a vegades és una mica complicada.

M.G: Per què aquest canvi? Pel públic?

S: Les cançons es fan per la gent, però no pots pensar en “el públic”. És una mica absurd. Has d’intentar ajuntar les teves sensacions amb les sensacions que creus que poden arribar a la gent. Sensacions que la gent entendrà. Pensar únicament en “el públic” és una mica absurd.

Només acabar Al marge d’un camí ja li vaig dir al Xarim Aresté que s’incorporés al grup, amb la intenció de fer un directe més elèctric. Sabia que era un bon guitarrista, això va ser abans de tot el tema dels Sopa de Cabra. Després a la gira de Al marge d’un camí ja es va veure aquest directe més elèctric. Vam treure La viu-viu, on es veu la potència del directe. Al marge d’un camí és un disc com melancònic, i jo vaig acabar una mica cansat dels tres discs seguits, vaig acabar cansat del tema introespectiu, d’aquesta sensació que en els directes em faltaven cançons animades. Tenia ganes de fer un disc vital, en el qual jo m’ho passés bé i el directe fos ràpid i divertit, que fes riure a la gent. Un disc més positiu. El canvi és per mi i també per la situació. A la música no pots dir “1+1=2”. La música té un llenguatge propi, les cançons tenen una forma pròpia de canalitzar-se. No pots dir “mira, com que hi ha crisi faré un disc per animar la gent”. Als músics, en general, el seu entorn els afecta. Això fa que ho traslladis a la música d’una manera sui generis, estranya. No és una teoria tancada.

M.G: Per què li has posat Festival? Potser per la varietat de temes i estils?

S: Primer, hi ha una cançó que es diu Festival Tom i Jerry. Això sempre ajuda. A part, hi ha això que dius: a pesar que el so és unitari, des del punt de vista compositiu no hi ha cap que s’assembli a les altres. Em semblava divertit en el moment que estem, i bastant fidel a l’estil del disc.

M.G: En escoltar el disc, he entès que tot el que t’ha passat aquests anys t’ha influït. Per les diferències d’estils, crec que és com una reunió de tots els Sanjosexs que hem vist fins ara.

S: Sí. El fet que sigui com un resum de tots els discs anteriors es podria entendre com quelcom negatiu, en el sentit que no et reinventes. Però no és ben bé així. Hi ha tots els ingredients que hem vist fins ara, hi ha cançons que podrien ser d’altres discs, però l’actitud és molt diferent i en realitat tot apareix com nou. He intentat treure el millor de mi mateix, com a compositor i com a persona que es comunica amb els altres.

M:G: Aquests canvis també han afectat les lletres?

S: Les lletres són menys costumistes, menys localistes. No hi apareix el paisatge, ni l’Empordà, que sempre havia aparegut d’una manera o altra. No hi apareixen els llocs als quals sempre havia fet referència. Les lletres són bastant abstractes, a pesar que parlo de coses quotidianes.  No són mai referències del dia a dia, sinó coses quotidianes portades a un punt llunyà de la realitat, però que acaben sent molt comunicatives igualment, com si estigués parlant amb tu. És curiosa l’evolució que he fet. Sí que hi ha un canvi en les lletres, perquè crec que estic aprenent. Les lletres que faig necessiten cada cop menys punt de suport, s’aguanten per si mateixes. Encara puc aprendre molt, hi ha coses a vegades que no m’acaben de quadrar. Treballo a tots nivells: música, composició, la banda, la gravació… i per tant ho faig evolucionar tot. Són molt importants les lletres per mi, però no és l’única cosa que importa.

M.G: Algunes cançons tenen un aire trist, com quan dius “No hi ha mirades com les d’abans”, però la música és alegre i elèctrica. T’agrada aquesta contradicció.

S: A totes les cançons que tenen un punt negatiu, sempre hi ha una tornada en la qual dic: “Però què collons? No ho accepto, tiro endavant! No hi ha mirades però vull creure i somniar amb el futur meravellós que arribarà”. El ritme té una energia de Braveheart, d’anar a cridar “Anem a lluitar!” No he volgut quedar-me com Al marge d’un camí, a Futur incert que és una cançó molt maca. Deia “Em fonc en el llit, escoltant la música…” No! Surto del llit i miro endavant. A El joc dic “perds el temps mirant per la finestra”. A la tornada dic “Aixeca’t per poder estimar…” És com dir: “Espavila!”

M.G: No has tingut mai gaires manies a l’hora d’escriure les lletres. Has escrit tal com t’ha semblat sempre. Quan estàs escrivint, penses en allò que la gent pot pensar quan et llegeix o t’escolta?

S: Això que dius de les lletres és curiós. Ara he estat a RAC1 amb la Natza Farré i, amb un punt divertit, ella va criticar la lletra de Puta, la cançó del primer disc.

M.G: Jo també estava pensant en Puta, la veritat.

S: Jo sempre he jugat amb l’absurd de les lletres. Quan dic que “Brut és molt millor, vull que em diguis mascle, és molt millor”, sóc molt conscient que estic repetint “millor”, però és que això forma part de la broma encoberta. Jugo a ser cutre. És una actitud artística, ser desenfadat. El que passa és que no ho dic i la gent se sorprèn. Jo en sóc molt conscient. Normalment els músics i els artistes volem agradar, i sembla que hem de fer lletres que la gent digui “Oh, quina lletra més bonica!”. A mi sempre m’ha agradat enfotre-me’n de les lletres i les cançons. Aquesta part irònica i frívola d’aquest disc sempre ha format part de mi, però potser abans no s’entenia. A la gent li agradava però deia: “Què diu aquest tio?”. Ara aquest absurd és més evident. Per exemple, a “Fem música”, me n’estic enfotent de mi, dels altres i de tothom, irònicament. No busco un tractat d’assaig tampoc, són cançons i és un divertiment.

M.G: Com et veus en aquest punt de la teva carrera? És un punt àlgid, on et trobes més còmode perquè et sents més consolidat?

S: Treballo sempre per fer les coses al màxim de bé, en tots els sentits: Que els músics estiguin contents, que el disc agradi, que jo aprengui… Sembla que la cosa ara puja, i tant de bo hi hagués un boom com els ha passat als Manel o a Els Amics de les Arts, jo estaria encantat de la vida. Però el meu plantejament és: jo vull fer-ho a la meva manera, i després confio que a la gent li agradarà. Crec que el proper disc serà el millor que he fet, crec que tindrà més públic que aquest. En aquest sentit no em poso nerviós. He anat a tocar llocs, a Lleida per exemple. A vegades per fer broma en diem el Far West. Allà a vegades m’he trobat amb 30 persones de públic, donant-ho tot, amb totes les ganes del món. Això és absolutament digne, és la feina del músic. Jo n’estic encantat.

M.G: Sanjosex és un projecte individual, o la relació amb la banda és més profunda del que sembla? Ho dic perquè a vegades et classifiquen com a cantautor, i potser no és la mateixa visió que tens tu, que potser et veus més com una banda.

S: Sanjosex és un projecte meu. Jo em dic Carles Sanjosé, i per tant és evident. Jo faig les cançons, em cuido d’organitzar-ho tot, etc. Però a mi m’agrada molt la música i els músics. Els respecto molt, i m’agrada molt tocar la guitarra. A pesar que no he fet carrera com a instrumentista, m’agrada molt aprendre i tant de bo en sabés més. Entenc la música com una improvisació, com un directe viu on passen coses noves. No tot ha de ser estudiat. Fa anys que estic en el món de la música, tinc una molt bona relació amb els músics, i el treball en directe acaba sent un treball en equip. Sóc molt obert, i als músics només els hi dic el que no m’agrada. Però la resta em sembla bé. No sóc obsessiu en aquest sentit.

M.G: El Xarim Aresté, suposo que no ve i toca i ja està. Entenc que hi ha un feedback.

S: Jo no li dic el que ha de tocar. Ho parlem, i intentem pujar un solo per aquí, o baixar una cosa per un altre costat. Són coses més teòriques. Crec que tinc una de les millors bandes, no per mi sinó pels músics. Hi ha molt bon rotllo i treballo molt en això. Els hi deixo molta llibertat, i a no ser que sigui per raons tècniques, encorsetar els músics és contraproduent.

M.G: T’agrada molt la música. Què escolta Sanjosex, i com l’influeix?

S: Jo escolto de tot. Tinc discos de tot el món: música brasilera, africana, hindú… El que he escoltat menys a la meva vida és música pop. Recordo que el Mazoni, amb qui som col·legues de la infància, era molt fan dels Beatles, i els Clash, i tot el pop. Jo escoltava els Clash i tots aquests grups, i no ho entenia. Jo era més de Dylan. Ens trobàvem en coses, com en Beck, i evidentment m’agraden els Beatles, però hi havia coses que no entenia. Amb el temps he après a entendre coses que abans no entenia. Ahir vam fer el bolo de preestrena i després del concert va sonar London Calling. Són temazos pop genials que quan tenia 15 anys no entenia, i en canvi ara em fipen. M’agrada tot. Ara mateix estic escoltant, per exemple, Miles Davis.

M.G: També deus escoltar coses dels companys de Bankrobber.

S: Sí, sempre me’ls passen i m’encanten.

M.G: Et volia preguntar pel Jaume, pel Mazoni. Sou amics de sempre i heu tingut projectes junts. Sento curiositat per si a vegades parleu de fer coses plegats.

S: Això es veurà quan arribi el moment. Segur que algun dia ho plantejarem. És curiós perquè hem tret un disc cada un en poc temps de diferència, i són discs radicalment diferents. He fet un disc més animat que podria acostar-se a ell, però és un rotllo diferent. De joves ja teníem rotllos diferents. Ens enteníem en moltes coses, però sempre hem sigut molt diferents. A tots dos ens agrada molt la música, i no descarto fer alguna cosa amb ell, ni molt menys.

M.G: No passa gaire sovint que gent que es coneix de petit acabi tenint èxit de gran, en projectes separats.

S: Sí, és curiós. Jo ho atribueixo a la generació del 77-78 de La Bisbal, també és mèrit dels de Bankrobber. Es va anar gestant a poc a poc. Ells van començar i jo m’hi vaig afegir més tard. Amb el Jaume sempre hem coincidit molt, i ja et dic que no descarto res. Amb ell em faria il·lusió compondre junts. No vull dir un al costat de l’altre, sinó passar-nos idees i confrontar-les, perquè som molt diferents. Recordo una vegada que estàvem escoltant una cançó i ell, que és un rockero, marcava el ritme d’una manera i jo d’una altra. I ell em deia “Tio, què estàs marcant??” i jo:  “Mira, jo l’entenc així…”. És curiós que la mateixa cançó la percebem de formes diferents.

M.G: Et sents còmode amb les comparacions que fa la premsa? Molta gent intenta englobar tota la música en català dins el mateix moviment.

S: Cada músic i grup és diferent, no cal englobar-los. Ni tan sols en una discogràfica. Jo tinc poc a veure amb Esperit!, per exemple. Cada artista és diferent. El problema ve quan es fan lectures extramusicals, socials, per etiquetar. Això ho feu molt, els periodistes, i realment em sembla bé que ho feu. Al final per mi l’únic importa són la música i els directes. Jo crec en la persona que escolta la meva música, i confio en la independència d’aquesta persona per analitzar-ho. Després, si vols ser conegut, has de confiar en els mitjans i, si volen comparar, que ho facin. Si algú em vol comparar amb Lola Flores, per exemple, jo encantat. No puc fer-hi res, no forma part dels meus poders. Confio en la gent, des dels periodistes fins als mecànics, passant per qualsevol persona que vagi pel carrer.

M.G: Fa poc et vas preestrenar en la nova gira, com van funcionar els temes nous?

S: La gent no se sabia els nous temes, però va funcionar molt bé. La gent estava ballant, i això en un directe de Sanjosex no s’havia vist massa. Tenia cançons animades, però no tantes. Perquè la gent s’animi han de passar moltes coses, i sense conèixer les cançons hi havia molt bon rotllo. Jo m’ho vaig passar molt bé, i quan la gent se’ls sàpiga, i amb la banda sonant a tope i tots els temes més divertits i ballables… estarà molt bé.

M.G: Ara serà complicat escollir repertori per la gira.

S: Jo he fet un repertori llarg, de 25 temes. Dura 1 hora i tres quarts només, cosa curiosa. Està bé, és divertit, i toquem totes les cançons del nou disc. A nivell de directe això té les seves mancances, a vegades no sé on posar un tema. Després  en plena gira, ja veurem com ho fem. Dependrà del lloc, ens adaptarem. Mai he tingut un repertori fix, no fem teatre. No portem un guió establert. Si hem de canviar una cançó, la canviem sense problema. La gràcia de la música en directe és aquesta capacitat improvisadora.

Al final, és una qüestió d’ordre. Hi ha grups, com Txarango, que són molt més animats i festius, però que tenen l’ordre molt controlat. Quan han d’animar la gent, quan han de parar una mica… ho tenen estudiat. A mi això m’ha costat bastant, però com avança més ho faig. En aquests concerts de presentació tenim un tros de 10-12 cançons que estem  a tope, sense parar.

M.G: Et veurem voltar molt, amb gira llarga?

S: Dependrà de la gent. Sanjosex ha tocat sol, amb tres persones, amb cinc… M’he anat adaptant a diferents tipus de bolos. La gràcia és que és una cosa oberta, i t’adaptes a qualsevol situació. Jo espero tocar a tot arreu.