Roger Mas a Can Massallera

Texans, camisa de quadres i espardenyes de set vetes. El noi de Solsona, el dels clotets a les galtes i la veu profunda, surt a l’escenari de Can Massallera, a Sant Boi de Llobregat. Seu i pren entre les mans la Juanita —la nova guitarra, que acaba d’estrenar— i sonen els primers acords de I quan la pluja es va assecar. Parla d’un plugim suau i d’un cel tapat, d’herois antics i de nens que es mutilen els uns als altres i de postres que es fonen amb la nevera oberta. La Juanita, una altra guitarra i un teclat són els únics que l’acompanyen a l’escenari; Arcadi Marcet, que havia de fer les veus i tocar el contrabaix, ha estat baixa d’última hora. «Una nina, de nom Alba i de 2,5 kg s’ha interposat entre ell i jo», explica. Els que som al pati de butaques somriem. Roger Mas ja se’ns ha ficat a la butxaca.

He vingut al concert seduïda pel reclam que en vaig llegir a la pàgina del músic a Facebook, que resava que «en el recital Roger Mas vist per ell mateix, el cantautor enfonsarà els peus en el fang de les seves arrels íntimes i personals per explicar-se o embolicar-se a partir de la seva cronologia cançonera». Era difícil resistir-se a l’imperatiu de «no perdeu l’oportunitat de sentir un Roger Mas que s’enyora i s’entrebanca i s’engega amb un repertori especial amb les seves cançons d’ahir, d’avui i de sempre». Cançons que no canta gairebé mai en directe, com Ninadorm, El toll de mercuri, La ciutat de l’astoret o Canterbury. Cançons que no sé si havia sentit mai, perquè sí, ho confesso: sóc carn d’A la casa d’enlloc i Les cançons tel·lúriques i dels concerts amb la Cobla Sant Jordi.

Sempre he pensat, però, que no cal conèixer les cançons de Roger Mas per gaudir-lo en concert. És d’aquells músics amb qui n’hi ha prou amb seure a la butaca, escoltar i deixar-se endur per la melodia i la veu, però sobretot per allò que t’explica. Algunes cançons, són difícils d’entendre a la primera, potser perquè són plenes de simbolismes. Tant hi fa. Hi apareixen nimfes, àngels de la mort, gates maules o vells sorruts bandolers, uns personatges que imaginem en tolls de mercuri, travessant paisatges emboirats que fan olor de molsa o, també, i per què no, que viuen a l’Eixample. Entenguem o no cada vers que canta Roger Mas, el que evoquen és tan elèctric que ens posa els pèls de punta.

«Fa vint anys em van enviar a Anglaterra però d’anglès no en vaig aprendre gens. Molts érem de fora, i els d’aquí van trobar que l’italià era molt fàcil i que entendre’s en anglès amb una italiana era molt difícil». En aquella estada a Canterbury va conèixer la Michela, de qui es va enamorar i amb qui es va retrobar al cap dels anys (ara són parella i tenen una nena de tres anys, l’Amèlia). D’aquella història d’amor adolescent va néixer la cançó Canterbury, i això ens ho va explicar Roger Mas divendres, com també ens va explicar altres historietes que, almenys a mi, me’l van fer sentir més proper, més humà, i que em van motivar a parar més atenció, encara, a les cançons.

No hi entenc, de poesia, i no sóc crítica musical i per aquestes dues raons em semblaria molt pretensiós valorar el que fa Roger Mas. Com molts de nosaltres, però, el que sí que he fet des de petita és sentir i llegir contes.  Divendres vaig sortir del concert amb la convicció que Roger Mas és un gran narrador. I no parlo només de les cançons en sí, sinó en com amb quatre frases és capaç d’introduir-te en el seu món i empatitzar-hi. Una qualitat que va adquirir en la seva etapa com a monitor d’una granja escola, i que recull Francesc Bombí-Vilaseca al llibre La pell i l’os. Mas explica que «els nens no aplaudeixen perquè s’ha d’aplaudir, ni escolten perquè s’ha d’escoltar, sinó perquè els involucres i agrades. Vaig aprendre que és important dirigir-te al públic, i ara ho faig constantment per mantenir l’atenció i que no m’interrompin».