Reivindicació de Jordi Domènech

Recuperar Domènech és una ineludible obligació personal i col·lectiva del món de la poesia i la literatura

No fa gaire que s’ha lliurat el catorzè premi Jordi Domènech de traducció de poesia (dotat pel Banc de Sabadell, cosa que honora l’entitat, però arran de les declaracions polítiques del seu president em demano si ho continuarà fent quan siguem independents). El premi el va rebre Joanna Bielak per la traducció del llibre Instant, de la Nobel Szymborska. Suposo que no sóc sola a esperar amb delit la publicació del llibre; tant el premi com la col·lecció que l’organitza i el publica són garantia de qualitat. I és una alegria poder llegir més Szymborska en català, ara en un llibre complet i en una traducció que segur que és de confiança. No sé si li l’any vinent li hauran de donar el Cavall Verd de Traducció, com ha passat aquest any amb el darrer premi (la traducció de Jordi Mas de l’obra mestra del renga japonès Tres veus lligades a Minase), però de segur que serà un plaer de lectura.

Esperant el llibre he volgut rellegir Jordi Domènech, i m’ha passat el que em passa amb pocs autors: que m’ha enlluernat de nou la seva obra, com si la llegís per primera vegada i, sobretot, com si fos escrita avui mateix. Fora de L’Allegria d’Ungaretti, introbable avui dia, i d’una petita joia poc coneguda, Amor pels llibres, de Fiama Hasse Pais Brandâo, no conec les traduccions de Domènech, però la seva obra de creació és per a mi un bàlsam, un lloc de la més estricta contemporaneïtat, del compromís més radical amb les poètiques del nostre temps i també, gosaria dir, dels temps a venir.

Potser per això les seves publicacions van ser tan escasses i els silencis tan llargs. Fora de plaquettes, edicions particulars i publicacions en revistes o llibres col·lectius, Domènech va publicar Poema en deu trossos el 1971; En comptes de la revolució, el 1984 (tretze anys després); Història de l’arquitectura, el 1995 (onze anys de silenci) i Amb sense, el 2002. Entremig, llibres d’artista, llibres il·lustrats, edicions mínimes (una de set exemplars!), separates de revista… Tota una mostra de l’activitat editorial dels darrers decennis del segle XX i, en el fons –voldria creure-ho així–, tota una declaració d’intencions d’un poeta que mai no es va deixar tòrcer ni vèncer per cap altra passió, desig o temptació que no fos la de construir una obra sòlida i amb un compromís absolut amb la modernitat. I quan escric “absolut” penso, radicalment, en la idea de “absolut”.

Tota l’obra publicada de Domènech es va reunir en el volum Obra poètica 1971-2002. (Eumo Editorial i Cafè Central, 2008. Jardins de Samarcanda, 50), amb estudis introductoris de D. Sam Abrams i Antoni Clapés. Gràcies a aquest llibre tenim perpetuada i assequible una obra cabdal de la poesia catalana contemporània. I no és una valoració exagerada: el fet que un autor com Domènech, que hauria d’estar ben present al “cànon”, no aparegui en la majoria de llistes i llistetes, que no es trobi en moltes biblioteques ben fornides de poesia i que molts dels lectors de poesia no el tinguin en ment, diu molt (ho diu tot) de com funciona el nostre sistema literari, editorial, cultural i educatiu.

La radicalitat estètica de Domènech no és de posa o d’influències superficials (no seria cap radicalitat), ni és només estètica (tampoc no ho seria). Els textos dels qui el conegueren i el tractaren ens mostren prou bé que el correlat ètic i polític hi és en tots els aspectes.

La poesia de Domènech té el gran do de denunciar i desmuntar tantes fal·làcies que se’ns han venut com a poesia contemporània, experimental o dels límits. I només per simple comparació: poseu un llibre o un poema de Domènech al costat d’un de tants pretesos “moderns” i veureu com aquest se us desfà a les mans mentre que el de Domènech creix i resplendeix amb força.

I de la mateixa manera, deixin-m’ho dir de passada, si llegíssim la seva obra en clau política, podríem entendre també el procés de traïcions i compravendes de les classes polítiques després de la dictadura franquista (i la utilització de Catalunya com a moneda de canvi); un procés que va dur al desencís i a la desfeta de les il·lusions col·lectives. I això, com es pot suposar, amb una obra en absolut pamfletària i a l’altre extrem del que se’n deia “poesia política” o “realisme social” o “poesia compromesa”. Compromesa, sí, la poesia de Domènech; del tot. Però compromesa només amb la poesia, amb la contemporaneïtat, amb la modernitat, amb un projecte poètic extrem i sincer, conscient de ser minoritari, però orgullós (suposo) de la seva coherència, de la mateixa manera que els lectors que ens el sentim nostre estem orgullosos de la seva qualitat.

No en va Vicenç Altaió va servir-se de En comptes de la revolució per publicar-hi el seu pròleg-manifest “L’escriptura sense llançadora”, en un clar paral·lelisme amb la modernitat en els telers (i és que en aquells dies Altaió vivia a Sabadell, ciutat de teixits i de Domènech) i amb l’acció lliure i lluny de dictats i camins fressats. Altaió veu en Domènech allò que realment és, i el posa d’estendard de la modernitat radical.

Els textos de Domènech són un torpede a la línia de flotació de la tradició ben pensant, de la tradició noucentista i neonoucentista, de la tradició de versos i versaires, de la tradició de ”no toquem la llengua, que és molt fràgil”. Domènech busca la poesia en una llengua forçada i dislocada, en una sintaxi que per descomposició busca l’expressió de la llengua. Troba la poesia pel camí de la certesa que només des dels fonaments d’una mena de protollengua (o postllengua o parallengua) pot arribar-nos el sentit i l’expressió, que la llengua només pot ser eficaç en violentar-la. “Violentar-la” en el sentit de re-construir-la, subtilment, afinadament; tan afinadament, tan subtilment, que sovint no ho sembla i mai no dóna una lectura aspra ni confosa; ans al contrari: com que va a parar a l’essència de la llengua, a l’arrel, la seva manipulació sembla que li sigui connatural.

Però, evidentment, no es queda en pirotècnies o gimnàstiques formals. No hi ha estètica sense ètica, i si Domènech arriba al moll de l’os de la llengua, arriba també al moll de l’os de l‘existència, de l’ésser, individual i col·lectiu, i sobretot al d’allò més ocult del que en diem la persona o l’ànima humana. El seu compromís moral és irreductible i fa dels poemes artefactes incendiaris contra el pensament establert, contra el cofoisme, contra l’esquerra que ha perdut l’esquerra, contra els grans tabús de la societat: la política i els polítics, la religió i l’església, la moral i els seus guardians… I quan s’enfronta a la mort, en un apartat dedicat a la mort de la seva companya en el darrer llibre, Amb sense, ho fa mirant-la de cara, no escapolint-se’n, amb tot el dolor, la incomprensió i la humilitat de què és capaç, i sense renunciar ni un gram a les propostes estètiques que l’han portat fins allà. Es tracta de trobar la llengua per dir el que no pot ser dit, anar a una llengua de vida que contingui tota l’experiència més fosca i fonda. I si tot això els remet a Celan, sàpiguen que no és cap mena de casualitat ni frivolitat.

No voldria dir mes coses. Només acabar amb paraules de Manuel Foraster en un article a Núvol, “De dos en dos” (21-11-2013), on compara les trajectòries i l’obra de Domènech i de J. L. Guarner: «Llegiu Jordi Domènech. Descobriu-ne la modernitat sense subterfugis gratuïts, la recerca de la totalitat, el seu rigor i la seva exigència. I per dir-ho en paraules de Sam Abrams “l’equilibri entre el rigor formal i l’exigència intel·lectual…, l’obertura, la subversió, la transgressió, la dissidència, la llibertat, la independència”. Llegiu-lo ara que ja fa deu anys que vivim amb sense. »

“Llegiu-lo”. Llegim-lo. Seria exagerat (o no tant) dir que ens hi va la vida, però és ben just dir que llegir Domènech és endinsar-se en una aventura extrema i plena, en una obra que trenca límits i motlles, que va al fons de tot i que sobrepassa també els límits del temps. Domènech va morir el 2003, a seixanta-dos anys, però la seva poesia és una poesia també de 2018 i, sense cap mena de dubte, com a mínim, de tot el segle XXI, un segle que ja ha vist massa involucions estètiques, massa frivolitats inconscients i massa autors ben mancats de compromisos; ben al revés de Jordi Domènech.

I, ara sí que acabo. Només em resta demanar fervorosament al lector que vagi als estudis que encapçalen la seva Obra poètica 1971-2002, que vagi a l’article que la Viquipèdia li dedica. Hi trobarà una bibliografia exhaustiva, i enllaços molt interessants i il·lustratius, amb articles de V. Altaió, A. Clapés, C. Hac Mor, D. S. Abrams, V. Sunyol, M. Tuneu, S. Garcia Bodaño, J. Llavina o M. Costa-Fernàndez, alguns d’ells al n. 39 de la revista On-line “Barcelona Review”, dedicat a la seva figura i la seva obra. (És d’aquestes fonts d’on he tret les informacions per aquest article). Recuperar Domènech és una ineludible obligació personal i col·lectiva del món de la poesia i la literatura, de la cultura catalana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació