Reflexions d’una nit màgica

Hi ha nits que no s’obliden. La de divendres passat n’és una. De la sala Oriol Martorell van sortir reforçats, en primer lloc, Joan Albert Amargós (Barcelona, 1950) i, òbviament Paco de Lucía (1947-2014) com a icona universal.

En primer lloc, cal felicitar-nos per l’elecció de l’espai, amb una acústica modèlica, i per la solvència de l’equip tècnic a càrrec del so i les llums. En segon lloc, pel públic transgeneracional que sabia què anava a escoltar. I en tercer lloc, pels joves actuants de l’ESMUC i el Taller de Músics, que són garants de la salut de la música i demostren que es pot viure d’una professió que demana uns estudis, ja universitaris, i un sacrifici i una dedicació constants a edats molt primerenques. Les aptituds salten a la vista.

Paco de Lucía inscriu el seu nom en pa d’or en mans dels batifullers de les músiques interestel·lars. Entre els millors dels millors

Canvi de paradigma. Si atenem a Louis Armstrong, Mario Bauzá, Duke Ellington, els germans Ira i George Gershwin, Ella Fitzgerald, Miles Davis, Billie Holiday, Tito Puente, Thelonious Monk, Max Roach, Muddy Waters, Astor Piazzolla, James Brown, Herbie Hancock, Tom Jobim, Ornette Coleman, Aretha Franklin, Marvin, Gaye, Joni Mitchell, Frank Zappa, Jimi Hendrix, Rubén Blades i alguns més trobarem alguna cosa en comú. Les seves trajectòries suposen pels diferents estils musicals que conreen o han conreat un abans i un després. L’evocació dels seus noms remet a música, el seu llegat ha superat els estils musicals.

Francisco Sánchez Gómez, més conegut com a Paco de Lucía, inscriu el seu nom en pa d’or en mans dels batifullers de les músiques interestel·lars. Entre els millors dels millors, també hi ha aquells que han sorgit d’altres cultures, diferents èpoques i s’han acostat a altres músiques i altres temps, tot creant sonoritats noves. Aquells que han sabut superar, encara millor, esmicolar barreres estilístiques i convertir un gènere musical en allò no tan fàcil d’entendre i tan difícil de dur a terme: evolucionar la música cap a un cosmos universal i igualitari. Els grans de la música entenen només de música. No queden circumscrits a gèneres. 

Un dels músics més inquiets del panorama català és Joan Albert Amargós i Altisent, que no ha passat per alt la possibilitat de dirigir aquest homenatge a un músic i una música. I així ha demostrat que els millors entenen tant l’esperit com la lletra d’un pentagrama en què la tradició i els impulsos personals expliquen de manera determinada un moment precís. El músic andalús era diàfan en el seu discurs, atent als canvis i a les necessitats de la seva narrativa, d’aquí la inclusió del cajón peruà i el baix elèctric. De Lucía no solia “dar una puntada sin hilo”. L’art com a eina de treball.

Paco de Lucía no és ni flamenc, ni jazzman. És patrimoni universal de la música. L’Auditori en pot donar fe.  

Amargós no va donar cap oportunitat a què les translacions i notacions de la música de Paco de Lucía restessin fora del seu control. Els arranjaments eren una solució eloqüent a la complexitat d’un repertori conegut, però no absent d’entrebancs en el seu traspàs del flamenc a la música. El compás demana atenció, carinyo i precisió. En aquest apartat, el compositor i director, comptava amb el guitarrista David Leiva i el musicòleg Santiago Galán, que van assumir la responsabilitat del color, nou per imaginatiu, i les tonalitats, fresques per la permeabilitat dels arranjaments. Un prodigi de concreció envers l’obra creada. En altres paraules, la nit de divendres, el concert de l’Auditori no va ser una nit més de flamenc. Va ser una nit de música. Un èxit que pot suposar un punt d’inflexió pel certamen Ciutat Flamenco, que enguany, celebra la seva 29a edició.

El fet que un músic pugui ser interpretat sense limitar-lo a un gènere musical indica la seva grandesa compositiva i se’l podria considerar tant un innovador com un visionari. Aquells que han estat citats abans són coneguts, més enllà del seu èxit i influència, perquè altres músics coetanis i posteriors poden acostar-se a músiques que en principi no els han estat propícies. Per tancar el cercle, quan un músic és capaç de resoldre l’enigma i assumir que la música és una però les expressions musicals es compten per milers, vol dir dues coses. Una, que és savi, i la segona, que té la capacitat de transmetre felicitat o alguna cosa que se li assembla molt. El risc forma part de la feina. No és ni accident casual ni una catàstrofe sobtada. El que compta és de quina pasta són els escollits. Amargós forma part d’aquest grup. A escala de negoci, no oblidem que l’art és talent, bellesa, caos sonor quan toca, i capacitat de fer diners.

Cal invertir per potenciar una gestió capaç de visualitzar que una proposta com aquesta és possible en escenaris internacionals. El talent de l’aplec jove és una realitat.

Els empresaris nord-americans no sabien què fer amb el mestre: un jove guitarrista que practicava un gènere llunyà, menor i poc estudiat internacionalment. Però els promotors musicals saben com funciona un calaix de sastre. I el jazz, per bé o per mal, ho és. El músic, autodidacta fins a una edat ben adulta, va entrar amb humilitat en el circuit del jazz i es va consagrar gràcies a la seva contribució sense additius i apel·latius. Recordem, Paco de Lucía no és ni flamenc, ni jazzman. És patrimoni universal de la música. L’Auditori en pot donar fe.  

Ha estat un encert ajuntar talent jove amb músics que han treballat amb el guitarrista, com Antonio Serrano, suau amb l’harmònica; el cantaor Rafael Utrera, que es va deixar la vida en cada síl·laba, en cada nota; o la concisa guitarra flamenca de Marta Robles.

Menció a banda mereix la contribució de Carles Benavent. Capbussat dins la passió i energia sonora del seu baix elèctric, va brillar especialment a la peça final, Zyryab, i amb la rumba del bis, on, un cop més, les diferents seccions de corda i metalls, les guitarres i la secció rítmica, amb David Domínguez a la percussió, van merèixer cadascun dels aplaudiments. Una comunió entre públic i escenari, entre la respectabilitat i la festa, memorables. Tots ells ens van transportar a nits passades al teatre Grec i a la Mercè, a les escalinates de la catedral amb el Paco de Lucía Sextet. Ah, no. Llavors, era flamenc en evolució constant. Ara, per sempre més, és música. 

Els elements expressats pujaran d’intensitat si els agents que han intervingut en la gestió de “Suite de Lucía” decideixen ser més valents encara. El concert no s’ha de quedar només en una nit memorable. De manera propositiva el país té dret a conèixer Paco de Lucía des d’aquesta nova òptica. A Manresa, Reus, Lleida, etc. També a Algesires, la terra natal del músic, com la seva estimada Playa del Carmen, Mèxic, on passava llargues temporades. Així mateix, Madrid, València, París, Berlín, Estocolm, San Francisco, Mont-real o Xangai han de poder assaborir la figura del mestre i la qualitat dels alumnes, graduats i professors de l’ESMUC i el Taller de Músics.

En funció d’això, els recursos invertits en un concert de format mitjà –la sala 2 de l’Auditori té un aforament per unes 600 persones- no poden cessar aquí. Cal invertir per potenciar una gestió capaç de visualitzar que una proposta com aquesta és possible en escenaris internacionals. El talent de l’aplec jove és una realitat. És el resultat brillant d’una idea: professionalitzar l’ofici de músic a partir de l’acadèmia, l’ortodoxa i l’heterodoxa, en què els professors esmentats, músics en exercici, confirmen la viabilitat del mètode a l’hora d’universalitzar una música concreta del Sud d’Europa i convertir-la en patrimoni de tots. Davant una conjuntura tan particular, els gestors intel·ligents tenen una oportunitat única per consolidar un projecte que mereix ser exportat.