Quimi Portet: “Aquest país sempre ha tingut una història una mica trista”

Quimi Portet ja no baixa a la Rambla, malgrat que el single del seu nou disc –Si plou, ho farem al pavelló. Live in Cincinnati (Fina Estampa, 2020)– sigui La Rambla, una de les cançons del ja remot Hoquei sobre pedres (1997). Portet va escriure el tema el 1997 i explica que és una evocació de l’ambient ramblero dels setanta i els vuitanta. Una rambla de ramets de flors, dones grasses que es pentinen amb raspall o xaropets de colors. “La veritat és que ja no hi vaig, a la Rambla. Els barcelonins vam deixar-ho estar. Durant molts anys va ser un lloc de trobada, cap a finals dels setanta i durant els vuitanta. Un lloc de trobada cultural, musical. A partir de l’èxit turístic de la ciutat, el personal indígena vam anar abandonant la Rambla, que també ens va anar expulsant a nosaltres. Els preus, l’oferta… Ja no era un passeig pensat per a un tio del Clot o del Guinardó”, diu Portet en aquesta entrevista promocional. El nou treball –potser ho heu intuït– és un fals directe. Porta un subtítol prou clar. Portet (Vic, 1957) no ha trepitjat mai la ciutat natal de Charles Manson.

“No baixo a la Rambla, no”, continua Portet, “a més, en aquesta època tan estranya i difícil no estic ni a Barcelona. Ara bé, en tinc un record meravellós. De fet, quan la vaig escriure, La Rambla ja era una cançó d’enyor. Imagina’t com s’ha de llegir 23 anys després. Hem donat la volta al marcador. És un tema futurista gairebé. Els Jocs Olímpics van ser el punt d’inflexió. Barcelona va passar a ser una ciutat exportable, neta, endreçada. Tots tenim dret a enyorar coses i oblidar les parts obscures. És una de les coses boniques de la memòria”.

La idea nova –la trampa, el joc– d’aquest nou disc és l’embolcall de fals directe. El Cincinnati improbable. Donar aquest abric al disc “no era una idea prèvia, preconcebuda”. Va sorgir espontàniament. Portet va voler gravar alguns concerts de la gira de l’últim disc, Festa major d’hivern (2018). “Volia saber com sonaven els arranjaments, si les cançons eren ràpides o lentes, si la seqüència de temes funcionava. Vaig gravar uns quants concerts i escoltant-los em vaig motivar, com diria ara un tio jove”. Aquesta excitació el va dur a sumar una capa d’estudi als temes, que ara tenen una doble vida: el so en directe i la postproducció. “Vaig gravar un baix a totes les cançons i en algunes també teclats. En directe només som un trio amb dues guitarres i una bateria. Ha estat una postproducció creativa. He volgut produir-ho bé. Amb una portada maca. Presentar aquest directe com un disc. El fet de no ser una idea preconcebuda encara m’ho va fer més llaminer. I fer-ho també era bonic perquè mai havia publicat un àlbum en directe i ja porto deu discos”.

“Sempre m’ha agradat fer riure a la gent”

Més enllà d’aquest directe trampós, Si plou, ho farem al pavelló també es pot escoltar com un recopilatori aproximat. En total són vint-i-una cançons de repertori i dues peces inèdites (Amb qui parlo? i Matèria orgànica). Els temes estan extrets de tres concerts (Cardedeu, Barcelona i Vic). “No he modificat cap directe. He respectat les interpretacions. Només he afegit el baix i els teclats. Als crèdits del disc ho explico; no vull que ningú se senti enganyat. És una cosa que generalment es fa, però no s’acostuma a dir. Jo em sento millor dient-ho. La postproducció ha estat important; ha estat una continuació del procés creatiu de les cançons, més que no pas una reparació o una dissimulació de defectes. He volgut aprofundir en les possibilitats artístiques del material. No és una pràctica gaire habitual”.

Les lletres de Portet estan carregades d’humor. El títol ja és una declaració d’intencions. “Era un títol que feia riure per a un disc en directe. Té aquest humor rudimentari, naïf; un humor de broc gros, que és l’humor que m’agrada”. Aquest encapçalament ens fa recular fins als primers concerts de Portet, als anys setanta: “Jo ja tinc uns anys. Vaig començar a tocar als setanta, eren èpoques precàries. Els concerts s’anunciaven amb fotocòpies, amb pasquins on, molts cops, hi deia seriosament que si plovia, ho faríem al pavelló. A més, a la cançó d’on surt el títol, aquesta frase està treta de context; és una cançó d’amor i això em provoca un riure pueril”. L’afegitó del «Live in Cincinnati» rebla aquest humor precari. “M’agrada que el títol faci referència a un directe real, mistificat. Cincinnati també donava aquest sentit humorístic”. Les fotografies de promoció van en aquesta línia: Portet a la Torre Eiffel, al Machu Picchu, a Nova York. “Cincinnati no ho coneix ningú. Aquests altres llocs, en canvi, sí; són llocs comuns, clixés. Turisme patxanguero”.

Sobre l’humor encara: és una línia lírica habitual? “Em sembla que sí. Sempre m’ha agradat fer riure a la gent. La gent et pot aplaudir per educació, però mai riurà per educació. Una riallada, una risata, com diuen en italià, es fa de veritat, no es pot fingir. L’humor és l’anarquia que triomfa durant uns instants. L’he utilitzat sempre. No crec que faci música humorística, però. I admiro la música humorística”.

El disc s’obre amb Home i dones del cap dret, una de les cançons més cantades del vigatà. La gent hi veu el país d’avui i potser no tant el del moment en què es va publicar el tema. La dignitat atrotinada. Un parrac grapejat. Què en recorda Portet, de l’escriptura? “Potser sí que es pot llegir amb ulls d’avui, però aquest país sempre ha tingut una història una mica trista. Els darrers 300 anys han estat els d’una història trista. Som persones moderadament alegres i supervivents dins d’una història trista, per motius totalment obvis. Aquesta cançó subratlla això. Està escrita el 2009, poc després de la sentència de l’Estatut. És una cançó que es podria cantar sempre. Des del 1714 en endavant”. Tot això pel que fa a l’element col·lectiu, perquè Home i dones del cap dret també té una capa íntima, privada. “Té la nostàlgia de la infantesa, coses molt personals. El que dic sobre el país és la part més col·lectiva, comercial, la que la gent recorda. Per un petit detall passa a ser col·lectiva, fàcil de compartir”.

La relació de cançons incloses a Si plou, ho farem al pavelló està marcada pel repertori de la gira de Festa major d’hivern. Aquest últim disc d’estudi té, òbviament, una major presència. Una presència especial, conjuntural. “Segurament, en un recull real, algunes cançons d’aquest disc no haurien entrat. N’hi ha algunes que m’agraden molt, però. Modestament. Pànic escènic, per exemple, que fa riure i té unes guitarres i riffs guapos. Potser d’aquí a deu anys no hauria anat en un hipotètic recopilatori. Normalment, les últimes cançons són les que més t’agraden”. La seqüència final, diu Portet, manté una unitat estètica. “Aquest ordre em va donar un feeling. Em va semblar adequat”. La llista final podria ser, tranquil·lament, la d’un concert: “Podria tocar tot això, sí. Vint-i-tres cançons és un nombre ideal”. Sonen peces amb recorregut: Massa, La Terra és plana, Ós bipolar, Sabadell o Francesc Pujols. Viatge a Montserrat (2009) és un altre disc amb un pes significatiu. A Francesc Pujols, Portet canta (i convida a cantar) al filòsof “en la bella llengua del Llemosí”. Avui, el cantautor veu la llengua tocada. “La llengua sempre ha estat molt fotuda. La nostra llengua, de fet, no és ni obligatòria. El debat hauria de començar per aquí. Tenim una llengua que no és obligatòria i una que sí que ho és. S’ha acabat el debat. No hi ha res a debatre”.

“Vull continuar fent discos, és el meu ofici”

Pel que fa a les cançons inèdites, destaca Amb qui parlo?, que s’obre amb un epitafi: “La vida està sobrevalorada”. Portet diu que no se l’aplicaria. És una altra dosi d’aquest humorisme brut. “El gènere de l’epitafi em fa riure molt, sempre que no sigui veritat, és clar. Sempre m’ha fet gràcia. Com més grossa la dius, més riure fa. No passa del nivell naïf i frívol, però. Una mica de frivolitat en la música contemporània no està malament”. El cantautor diu que el pa que ofereix és “música popular contemporània”. Treballa allunyat de la grandiloqüència: “És un gènere menor. No busca un reconeixement acadèmic. No busca crear una rotunditat intel·lectual”.

Portet no publica un disc amb cançons d’arxiu per falta d’idees; en té, i tard o d’hora arribaran agrupades en un nou disc d’estudi. “Sempre vaig treballant. En aquest cas, les cançons inèdites són les que tenia a l’obrador durant els dies de gravació. Sempre estic component. És una pulsió normal, meva. L’ofici de composició és constant. Algunes coses surten a la llum i altres no. No estic fent sempre un disc, però sí que estic escrivint sempre. Per fer un disc necessito organitzar un material concret en un moment concret”. Sobre la sortida d’un nou treball en aquest moment de sotragada, l’autor de Sunny Day diu: “No és un bon moment per publicar un disc. Aquest és un treball ideal per tocar en directe. Fem el que podem, però. Soc possibilista. He fet aquest disc perquè en vull fer més. Hem de continuar treballant. Vull continuar fent discos, és el meu ofici. Tot el que es pugui fer, ho vull fer. Que el disc tingui més o menys difusió és un altre tema. Professionalment, necessitava treure’l, sobretot per poder encarar el proper projecte”.

Portet no gosa valorar les restriccions: “No hi entenc res. No sé què dir. Veig que els països tanquen. Tot el que és cultura és molt fràgil, molt, molt fràgil. Necessita que se l’ajudi. Avui tothom ho sap tot i jo no. No vull dir res. Entraria en el terreny de la frivolitat. Amb Sabadell [per la cançó homònima, una paròdia dels temes inspirats en llocs] ho puc fer, però amb això no”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.