Pere Portabella: “Els processos no tenen final”

Barcelona Novel·la Històrica va proposar a quatre convidats abordar la història des del jo, sense oblidar parlar dels fars que els han pogut orientar.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Com ve passant des de fa cinc anys, el festival Barcelona Novel·la Històrica converteix la ciutat, durant una setmana, en un planter de reflexions i suggeriments entorn de la relació entre literatura i història i el viure (o desviure) dels autors que teclegen amb l’atenció fixada en temps antics. Es parla moltíssim i s’abusa del concepte passat, però si per alguna cosa serveix aquesta setmana (articulada aquesta vegada entorn de la condició humana) és per a replantejar el sentit d’aquest concepte, per a desembocar en una discussió interminable: es pot escriure sobre el passat des del present? Com ens ho fem per a no desvirtuar-lo?

Però no tots els camins duen a aquest debat nuclear. Una obertura del pla oferia enguany tertúlies amb altres temes més o menys a la mida del principal. Un d’aquests assumptes, un dels més interessants, es despenjava de la columna de la història, deixant de banda (una mica) la literatura. Es va proposar a quatre convidats abordar la història des del jo (és a dir, fer història en primera persona, protagonitzar-la), sense oblidar parlar dels fars que els han pogut orientar. Les intencions del debat, però, són una cosa molt diferent del que acaba ocorrent: l’adequació sobre el que es proposa tractar sempre acaba sent un pèl esbiaixada.

Els comensals, reunits a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, foren quatre veus freqüents: el director de cinema Pere Portabella, la filòloga Marina Llansana, el periodista David Fernàndez i l’advocat i escriptor Jordi Cabré. Tots quatre comparteixen la condició de narradors però també una projecció pública en l’escenari polític. D’alguna manera, podríem dir que han liderat la construcció de fets històrics (encara que només siguin petitíssimes partícules d’història). Portabella va ser senador del PSUC (1977-1984), Llansana ocupà un dels escons d’ERC al Parlament durant els anys tripartits, Cabré va dirigir la secció de Promoció i Cooperació Cultural de la Generalitat i Fernàndez fou parlamentari de la CUP durant la legislatura del segon govern Mas.

Té raó Portabella quan diu que el millor és no emmirallar-se en ningú. Ell només veu figures que l’han ajudat a créixer. “Simpaties que fan que no vagi sol”. Destacava a quatre persones que van tenir un paper central durant la transició: Suárez (“un personatge gris”), Carrillo, el general Gutiérrez Mellado i Tarradellas. “Els quatre van solucionar un problema -la cabriola a la democràcia- amb audàcia. Un problema que s’assembla a l’això d’ara”.

De l’avui, diu Portabella, es mira amb molt d’interès a “determinades figures” però no revelava quines. “Està tot desendreçat. Uns juguen al dòmino i els altres al parxís”, deia escrutant la situació actual. “Hem de recuperar les paraules. El que domina la paraula podrà tirar endavant”. Per al cineasta, el canvi pel canvi no té sentit. La transició ha de comportar “progrés moral i bé comú”, s’ha d’assentar sobre un “principi d’igualtat”. “És en aquest terreny on es pot guanyar la batalla”. Cabré, però, alertava sobre l’excés de desig de transformació: “Quan passa una generació, vols superar el que tens i quan ho vols superar has de tenir en compte no destrossar-ho tot”.

Tan poc ordre hi ha que algunes peces del trencaclosques polític encara no són ni al taulell. I no és per manca de mèrits, precisament. Marina Llansana lamenta l’oblit de les dones en la història política. “És sagnant com les dones han quedat relegades de manera injusta havent jugat un paper clau en el progrés social”. I treia a l’àrea de joc el nom de Natividad Yarza, la primera alcaldessa de Catalunya i d’Espanya. Aquesta mestra rural nascuda a Valladolid va ser la pionera en ocupar un consistori, en el seu cas el de Bellprat. Va obtenir-la l’alcaldia a les eleccions municipal del 1934. Llansana arriba a la història de Yarza en veure-la en una fotografia al costat del president Companys. L’ex portaveu d’Esquerra va viure de manera xocant la falta de cares femenines al partit. “Vaig adonar-me que era una formació d’homes. No hi havia reconeixement per les dones que havien lluitat pel sufragi universal. Per les moltes que van contribuir a victòries importants durant la república”. “Quantes dones com ella deu haver-hi encara per a rescatar”, es demana.

Cabré aposta per la novel·la com a reivindicació històrica. Pel poder transformador de la ficció sobre la realitat. Va exemplificar-ho amb un llibre seu d’entrevistes il·lusòries (Ara que no ens escolta ningú). Al llibre, Cabré estableix conversa amb Lerroux, Dalí o Prat de la Riba. Per a l’escriptor, tot és qüestió de fe. “Si no us ho creieu, el llibre no té sentit”. Ho il·lustrava amb Macià: “Sense la proclamació, que va ser una ficció, una acció idealista, resulta que no s’hagués aconseguit l’autonomia. La ficció materialitza una idea. Companys, en canvi, vols anar més enllà però no acaba materialitzant res. Espanya només li permetia l’autonomia. Que és el que ens passa aquests dies”. “Hem de parlar en termes de president i consellers, creient-nos-ho”.

La ficció és prou musculosa. “Podríem discutir si el resultat de l’1-O és vinculant o no i, segurament, ho és molt més del que ens sembla. El que va passar amb la policia i la resta de conseqüències l’han fet gairebé més vinculant que no pas si hagués estat oficial”. Un altre punt clau de la ficció política és Tarradellas: “La força simbòlica que tenia va permetre que, finalment, fos president”. Precisament, va tornar de l’exili de la mà de Pere Portabella: “Mai va deixar de ser president, ho somniava. Va saltar dels somnis a la realitat”.

Per a Fernàndez, la història s’ha de tractar des d’una altra perspectiva. La perspectiva de la gent. “La història la fan un determinat tipus de persones. La qüestió és preguntar-se qui fa la història. Qui la pateix? Qui la desobeeix? Qui la resisteix?”. Sobre va aquesta altra manera de fer història, va oferir l’exemple de les mobilitzacions al carrer contra la tortura durant els Jocs Olímpics del 92 i va criticar la suposada “transició modèlica” recordant l’aprovació el passat juliol (“quaranta anys després!”) de la Llei de Reparació de Víctimes del Franquisme.

L’ex diputat, en la seva espiral oratòria enredada però valuosíssima, va voler llegir la novena tesi de la Filosofia de la Història de Walter Benjamin, aquella que es basa en una pintura (Angelus novus) de Paul Klee: l’àngel de la història que mira el passat amb els ells ulls desorbitats i la boca oberta; catàstrofe única i ruïna sobre ruïna. Fernàndez deia no haver sentit, sent diputat, el pes de la història. Sí, en canvi, “el pes de la coherència, de la responsabilitat i de la memòria”.

S’atacava, finalment, l’irrefrenable present. Portabella veu una claríssima crisi d’estat i no augura un tancament inapel·lable: “Els processos no tenen final. Un procés segueix funcionant segons la ciutadania”. Llansana és poc optimista a l’hora de trobar un consens sobre els mòbils de la crisi però emetia la que creu és la principal causa, “profunda”, del que passa: “Espanya no ha passat compte amb el seu passat autoritari. Hi ha un modus operandi que beu d’allà. Aquesta porta no s’ha tancat mai ni políticament ni jurídicament”. Cabré, deia, troba a faltar un relat de l’estat que pugui ser una ficció atractiva i comprable. “Per als ciutadans de la resta de l’estat, deu costar molt d’acceptar que el relat sigui el de les lleis. És un relat que no aporta res”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació