Per a Wisława Szymborska

Ara fa un any, l’1 de febrer de 2012, a l’edat de 88 anys va morir la poeta polonesa Wisława Szymborska, una escriptora no només admirada, sinó també  una persona propera, entranyable, que teníem la sensació de conèixer tan bé com si fos de la família.

L’hem conegut gràcies a les magnífiques traduccions castellanes d’Abel Murcia, Gerardo Beltrán, Elzbieta Bortkiewicz i Xaverio Ballester, entre d’altres, publicades en diversos llibres entre els quals destaca El gran número Fin y principio, i també gràcies a l’antologia Vista amb un gra de sorra que recull les versions catalanes de J.M. de Sagarra.

Per a nosaltres, els seus lectors de fora, no era només una escriptora admirada, sinó també una persona propera, entranyable, que teníem la sensació de conèixer tan bé com si fos de la família. I això que amb prou feines havia sortit de Polònia i a totes les invitacions a altres països responia: «Quan sigui més jove.» Era bonic saber que en un racó del món —més concretament, en un pis de protecció oficial a Cracòvia— hi vivia aquesta dona sàvia i humil que ens parlava en un idioma quotidià i màgic alhora, i ens havia descobert tantes coses que sempre intuíem, però que no ens atreviríem mai a formular amb tanta claredat i senzillesa.

Era bonic sentir que aquesta senyora gran, fumadora impenitent, aficionada a les novel·les de Jules Verne, a les flors del seu jardí, al conyac i a enviar postals en forma de collage als amics íntims, formava part de la nostra vida i ens havia ensenyat a veure-hi moltes més coses a través dels seus ulls, és a dir, dels seus versos.

Per a molts de nosaltres va ser una revelació aquell poema que parla d’un gat en un pis buit, que està sol perquè el seu amo ha mort, però ell no ho sap i, a la seva manera inconfusiblement felina, passa per tots els estadis del desconcert i la desesperació: cap altre poeta no ens havia parlat de la mort i la pèrdua des d’aquesta perspectiva ni havia aconseguit que ens hi identifiquéssim amb tanta immediatesa.

La seva poesia, fresca com la bona fruita i alhora rica en vitamines intel·lectuals, intimista com els quadres del seu estimat Vermeer i perspicaç com la ment de Sherlock Holmes —un altre dels seus amors—, el seu llenguatge planer, la seva ironia lúcida i compassiva i el seu inesgotable sentit de l’humor fan que en el moment de llegir-la ens trobem com a casa al seu món particular, un món on els somnis, les idees, els animals i les persones més diferents conviuen en perfecta harmonia. Quan ens parla, per exemple, de la seva germana que no escriu versos i per això és tan meravellosa —perquè convida la Wisława a dinar desinteressadament, sense la intenció de llegir-li la seva obra, i «les seves sopes són exquisides sense premeditació, / i el cafè no es vessa sobre els manuscrits»— aconsegueix que ens enamorem alhora de la germana, perquè té la sort de no escriure versos, i de la Wisława, que, afortunadament per nosaltres, sí que n’escriu.

També trobem poesia a les seves ressenyes, reunides en un volum titulat Lecturas no obligatorias, i fins i tot en les seves escasses entrevistes. Qui, si no ella, contestant a un periodista que li preguntava per la situació actual del món, seria capaç de dir que si el món fos realment cruel, no hi viuria ningú, i només hi creixerien plantes, plantes anònimes perquè no hi hauria persones per posar-los noms?

Fa un any, al funeral multitudinari de Szymborska, el seu secretari personal, Michał Rusinek, va fer un discurs commovedor. Afirmava, amb una trista picardia, que si Wisława veiés tota aquella gentada, diria: aquests anaven a un partit futbol i s’han perdut. Tot seguit, Rusinek es preguntava: què deu fer ara? Per a Szymborska, l’opció més pessimista de la vida ulterior és seure en una taula signant llibres; la més optimista, probablement, deia Rusinek, és la d’estar escoltant la veu d’Ella Fitzgerald, la seva cantant preferida, amb qui Wisława es deu haver reunit al cel. I nosaltres, mentrestant, ens haurem d’acontentar amb els retalls de cel que hi ha als seus poemes, com ara en aquest, «Velada Literaria», traduït per Xaverio Ballester.

Musa, no ser un púgil es como no ser nadie.
Nos escamoteaste un público vocinglero.
En la sala hay una docena de personas,
es hora de comenzar.
La mitad vino porque llueve,
los demás son parientes. Musa.

Las mujeres están prestas a desmayarse en esta tarde de otoño,
y lo harán pero sólo en el combate de boxeo.
Sólo allí habrá escenas dantescas.
Y un tomar los cielos. Musa.

No ser un púgil, ser un poeta,
con un veredicto condenado a duros norwid
y a falta de músculos enseñar al mundo
– en el mejor de los casos –
una futura lección escolar.
Oh Musa. Oh, Pegaso,
ángel ecuestre.

En la primera fila un viejecito dulcemente sueña
que su difunta mujer salió de la tumba
para prepararle una tarta de ciruelas.
Con ese fuego – poco , para que la tarta no se queme –
comenzamos la lectura. Musa.