Pep Gimeno “Botifarra”: “Si la música tradicional s’adorm, no queda vida”

Pep Gimeno “Botifarra” (Xàtiva, 1962) és una de les veus més respectades i de més èxit del panorama tradicional català –i mediterrani– actual. El musicòleg Josep Vicent Frechina el definia, molt encertadament, d’esta manera: “Si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i valenciania en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, “Botifarra”. Serà, juntament amb Miquel Gil, al Festival Càntut de Cassà de la Selva el proper dissabte 18 de novembre.

I és que un torrent de veu privilegiat, una actitud humil i autèntica tan a sobre com baix l’escenari, un enorme bagatge de la cultura popular de La Costera a l’esquena i molt de picar pedra són les claus dels seu èxit i alhora la seua millor carta de presentació. Amb el seu primer disc [Si em pose a cantar cançons; Cambra Records, 2006] a més de vendre’n 12.000 còpies –una xifra extraordinària per a un àmbit i un país com estos– i  revolucionar l’àmbit tradicional va guanyar el Premi Ovidi Montllor al millor disc folk; i va actuar en escenaris com el Festival Tradicionàrius de Barcelona, el Xàbia Folk, la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca o la Fira Mediterrània de Manresa.

A finals de 2012 Pep porta ja tres discos signats en solitari, moltes col·laboracions, un disc conjunt amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries [La Barraca; Discmedi, 2011] i molts escenaris coll avall. El darrer, este passat cap de setmana a Tolosa, on ha fet d’ambaixador de la cultura catalana en un concert a l’Auditori de St-Pèire dels Coquins emmarcat dins del Festival Occitània. I se n’ha sortit molt bé, com demostren els fins a quatre bisos que van interpretar rondalla i cantaor o el ritme frenètic de felicitacions i comentaris que van rebre els músics després del concert. A Núvol hem aprofitat per entrevistar-lo.

Comences a cantar de ben jovenet.

Ans de la guerra a Xàtiva al carrer es feia la versà o les albades, i una vegada mort el dictador es va recuperar. Això m’ho han explicat les aueles. Jo vaig començar a cantar allà mateix, al Carrer Puig. Jo ara tinc 51 anys, i això era l’any 76 o 77. Tenia 16 o 17 anys.

I llavors me’n vaig a fer la mili a Ceuta, a l’Àfrica. Allí m’ajuntava en los meus amics d’allà i en los àrabs, que tocaven la xirimita, i vinga. Al·lucinant. I quan, cantant amb ells, sortíem els cants de batre, Jamiro em deia…

Jamiro?

Jamiro venia de Hadou, una pedania de la ciutat de Ceuta. Ensenyava a tocar la xirimita als soldats. Ens vam conèixer per la banda. Jo no en sé, de música, però em van ensenyar a tocar el tambor i em vaig posar a la banda, “de polissó”. I ell sempre em deia “Això que cantes és com lo d’ací!”. I jo li deia “Home, és que és la mateixa cultura, passa que a vosaltres us tiraren de la Península, però som el mateix”. I d’aquí va començar la cosa.

Després, quan vaig vindre de la mili, a l’any 80 o 81, vaig tindre la santa sort d’entrar en Sarau, un grup de danses, de ballar danses. Aquella gent es dedicava a anar tots els dissabtes per la vesprada i els diumenges de matí per tots els pobles de la comarca de La Costera (Xàtiva, la capital; Canals, Genovès… tots els pobles) i anàvem a les cases.

A les cases.

Sí, a les cases de la gent. Saps què passava? Anàvem a cal tio Vicent el Moreno, a ca la tia Rosario, a ca la tia Milieta –que allí diem tios a tots; tio és senyor: tio Pepe, tio Vicent, etc–. I anàvem amb un radiocasset, un nano aixina de gran [obre els braços, mostrant més o menys un metre d’amplada], i els demanàvem que ens contessen tot el que sabien. Hi ha un xic que li diuen Àngel, Àngel Roca, i jo anava amb ell a gravar les coses, a mi m’agradava molt, i gravàvem els cants, per exemple.

Però passa que la majoria de gent ja no se’n recordava bé, així que natros les cançons eixes les agarràvem i les portàvem al quiròfano. Les operàvem, les restauràvem i en fèiem material nou. I jo vaig tindre molta sort, perquè va ser així que vaig conèixer tota esta gent i totes estes cançons: els cants de batre, els cants de llaurar… Moltíssim. La veritat és que a València, al País Valencià, en tenim moltíssim, d’això.

L’experiència amb Sarau, però, s’acaba.

A la vida tot apuja i tot abaixa, i l’any 87 o 88 Sarau es va desfer. I em van cridar de l’Escola de Danses de Xàtiva, i hi vaig estar 12 o 13 anys. Anàvem fent, i em cridaven de tota mena de grups de danses: d’Alcoi, de Gandia, de tal… jo era una mica com un mercenari. “Ie Pep, vine a tocar amb moatros”. I jo hi anava.

En un moment concret, però, passes de ser un músic de carrer de la comarca a ser considerat un gran artista folk i actuar per tot arreu.

Jo sóc músic de carrer. Això d’artista folk… a mi estes etiquetes no m’agraden. Jo canto el que m’han ensenyat les aueles de la comarca. Però vaja. El 2003 o 2004 Emili Vera –que és qui tenim avui ací tocant el guitarró, i és també farmacèutic– se’n va anar a viure i treballar dos comarques més amunt, a Zarra, a la vall d’Aiora. Allí parlen en castellà, per cert. Vam perdre el contacte, perquè clar, tan alluny… fins que més tard se’n torna a treballar a La Granja –un poble de La Costera–, i torna al grup de danses.

I un dia Emili em diu: “Pep, has de fer un disc, en solitari”. I jo que penso “Hòstia, mira, com els artistes” [riu] i li dic que no, que es deixe estar de tonteries. I ell que sí, i jo que no. I com que Milio és com una gotereta (pam, pam, pam… i quan plou encara va més de pressa), pos al final vam fer un disco. Este, el Nèstor [Nèstor Mont], que és el meu guitarrista, va fer els arreglos i bé… Jo no sé què collons va passar.

Se’n van vendre 12.000 còpies.

Sí. Un esclafit. Però això quin desastre és? La gent jove, sobretot, la gent jove és que ha sigut… Gent de l’edat de vosaltres. Tu quants anys tens? Tu ets jove!

Jo tinc 23 anys…

Marededéu 23 anys. Veus? Pos això, així va començar la cosa. Jo no m’ho imaginava mai en la vida. Tu saps quan me’n vaig donar jo compte que a la gent jove li agradava? Un dia me’n vaig anar a Gandia; eren Falles i un amic meu d’allà, José Maria, em va dir que anessem, que menjaríem una cassola d’arròs al forn i després l’afartada cantem una mica. I quan acabem tornem cap a Xàtiva, i de tornada era la volta de les Falles. Hi ha un dia, a Xàtiva i tots els pobles del País Valencia, que fan la correguda de les falles, i van totes les Comissions Falleres a cantar. I a la Plaça del Mercat de Xàtiva, que és una plaça molt gran, van muntar una entaulà. I em diu el president de les Falles: “Pepe, tu a cada falla que vinga li cantes una cançó, la que et parega”. I vinga. I quan arriba la gent allà, gent com vosatros demanant-me “Xe, canta l’U d’Aielo, canta esta, canta l’altra”. Les coneixien i se les sabien. I jo dic “Hòstia”. Perquè jo no sé a Catalunya, però al País Valencià fer entrar a la gent jove això, la musica tradicional, costa.

Aquí també, i tant.

Jo et diria que potser costa més allà dalt que a València, inclús.

Però saps què va fer molt per a que se’t conegués entre la gent jove? La Malaguenya que vas enregistrar amb Obrint Pas.

Ah, hòstia. Mira, jo te dic una cosa, Oriol. I ho dic, i ho recontradic, i ho diré fins a que em muiga. Gràcies a Obrint Pas la gent com vosatros ha conegut moltes coses. Han fet molt.

Jo he arribat a punxar, fent de DJ, la Malaguenya a les 5 del matí. I la gent tornant-se boja.

[riu] Jo… el més fort que m’ha passat amb la Malaguenya és fa quatre o cinc anys, en la Diada de Catalunya, al concert de l’Arc de Triomf, que em diu Miquel Gironès [dolçainer d’Obrint Pas] de cantar-la amb ells. I tu saps quanta gent hi havia allà? Milers de joves com vosatros. No vaig poder cantar-la: van ser ells qui van fer-ho. Jo estava aborronat. Tant de cabet i tant de bracet cantant la Malaguenya… tenia ganes de plorar. Si la tia Milieta, pobreta, alçara el cap, diria: “Botifarra, què has fet? Quin desastre!”

¿Com passa, la Malaguenya, de casa la tia Milieta a la remescla a la balcànica d’Obrint Pas?

Pos va ser molt fort. Mira, em crida un dia Miquel Gironès. Jo a ell no el coneixia de res, pobre xiquet. Son pare i jo sí, érem amics. I Miquel, que és un cabró, em crida i em diu: “Mira, que sóc Miquel, d’Obrint Pas”. I jo Obrint Pas no els coneixia, que sí que havia sentit el nom i sabia que tenien molt d’èxit i això, però no els havia escoltat mai. I li dic “Pos tu diràs”. I em diu que si Xavi Sarrià i ell voldrien que fes una col·laboració al seu nou disc [Benvinguts al paradís; Propaganda pel fet!, 2007]. I jo que li dic que no, que toca, que què he de cantar, que no en sé jo d’estes coses. I com que és un cabró, antes que pugue dir- li que no em diu que és fill d’Enric Gironès. I jo “Me cague en la mare que et va parir, fill de puta”. I res, al final em convenç que prepararia uns arranjaments –perquè ha sortit arreglaor, com son pare–, i que si no m’agradaven pos res. I mo’n anem un dia a Cinctorres, que està per allà dalt a Morella, als Ports, i feia un fred que pelava.

De fet diu que durant esta gravació es van quedar aïllats quatre o cinc dies, per la neu.

Sí, sí. Vam arribar ma filla, que tenia 7 o 8 anyets, l’Emili –que es clava en un florí de bou– i jo, i tot nevat encara del cap de setmana anterior. Bueno, bé. I arribem al mas, i “Pos ací està el Botifarra”. Tots, Albert, Xavi… “Xe, com estàs?”. Mare meua. I res, “Miquel, va, ensenya’m quina enfangà has fet, cabró”. I m’ho ensenya, allà a l’ordinador. I hòstia puta, em va encantar. Que bonico. I vam cantar allò de Vinc del cor de La Costera, / del poble dels socarrats, / allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià. Va ser molt fort. Per això et dic jo que Gironès, Xavi, Albert i tota esta gent han fet molt per Pep Botifarra. No els ho puc agrair, mai en la vida els ho podré agrair prou.

Després hi tornes a col·laborar, amb Obrint Pas, al seu següent disc.

Si, i allà a més vaig fer-ho amb artistes com Vicent Torrent, el d’Al Tall, Amar Aranda o Miquel Gil [Coratge; Propaganda pel fet!, 2011]. Jo quan tenia la teua edat hauria donat un dit de la mà per cantar amb esta gent, i no vaig fer-ho, perquè no era ningu per aquell entonces. A mi qui m’ho havia de dir? Jo que sóc una persona senzilla… com diem a València, a mi estos tratges em vénen grans. Ara diràs que ja començo a acostumar-me, però vaja. Igual que avui, cantar a un poble com eixe… Hauria de pagar jo [riu].

No és la primera vegada que toques a l’estranger, però; ja havies actuat a Trento. Tota una experiència, no?

Hòstia, pos sí que ho saps tu, sí. Així mateix. Estava acovardat. Jo no havia eixit mai de casa, i estava acovardat. Va ser una experiència… Trento és preciós, paregut al poble eixe on estem ara, molt bonico. Hi havia un xicon que parlava una mica en castellà. I jo li vaig dir “Mira, jo no parlaré en castellà. Una que no em senc espanyol, i l’altra que parlaré en valencià, en català”. I xe, cap problema, la gent em comprenia.

Una altra vegada vam actuar a San Sebastián de los Reyes, a Madrid. Actuem a la Casa de la Cultura, l’antiga casa del cacic del poble, molt bonica. De gent jove no n’hi havia, era tot gent major, setanta o vuitanta anys. Imagina, i jo parlant en castellà, esta vegada sí, explicant lo del velatori, imagina-t’ho… Jo que no el sé parlar! Estos cabrons [els músics de la seua rondalla] anaven a bacs rient. I va agradar, quan acabem tots “Otra, otra”. I ve una dona major després del concert i em diu “Cantando no te entiendo, hablando tampoco, pero tu música me llega al corazón”. A Baygorri també va ser preciós. La gent parla euskera, és el País Basc francès, i bueno, va ser… la gent s’aixecava de les cadires per aplaudir. Ja et dic, són tot experiències: tota la vida cantant amb els uelos de la meua terra; mig despreciant-ho i… molt fort. Qui m’ho havia de dir, a mi, un cantaor de carrer que anava per allà pegant bacs. Molt xulo.

Hi ha hagut un boom de la música tradicional, en els últims anys.

Home, jo crec que feia falta. Dels anys 90 fins al 2000 i algo açò estava mort. Açò s’ha cantat sempre, pero si la cosa s’adorm no hi ha vida. I ostres, és molt consolador de dir “Jo em moriré i la cosa seguirà”. Perquè em moriré, que no em quedaré per a llavor, eh que no? I que la gent jove com vosaltres recorde les cançons i diga “Mira, aixo ho cantava el Botifarra” –el Botifarra o qui siga, que n’hi ha molts, com jo– és molt gratificant. De veres. A banda que és la meua mitja vida; jo si no cante no sé fer altra cosa.

Este boom, però, també descontextualitza una mica l’expressió tradicional. Ja no es canta mentre es recull arròs perquè l’arròs es recull en màquines, i com que no s’interpreten cants de batre a l’oficina es canta en escenari. Com afecta tant de canvi socials a una musica com la tradicional, tan lligada a la quotidianitat?

Els temps canvien, per a bé i per a mal. Mira, al País Valencià normalment sempre s’ha cantat amb els balladors. Qui té el protagonisme? Els balladors, que estan dalt a l’escenari. La rondalla i el cantaor o cantaora sempre han estat a un costat, perquè és normal, a vore si m’entens. I un dia Paco Muñoz ve a Picanya, i després al Levante, crec, va escriure: “Ja puc morir-me tranquil de vore que Pep Botifarra ha pujat les cançons a l’escenari i que la gent ho escolte”. Saps què vull dir?

Pero si que tens rao, si. Saps que vam tocar al Palau de la Musica de Barcelona?

De fet hi vaig anar. Amb ma iaia i tot, que li encanta tant la teua música com la dels Quicos.

Estaves? Fote’t [riu]. És que les ueles són lo millor. El dia 9 de juliol se n’anem a La Nucia, al costat mateixa de Benidorm, a fer el tema de la banda [l’ultim disc publicat, Botifarra a Banda (Cambra Records, 2012) és un arranjament per a banda del seu repertori]. I ve l’auela de Ximo, que és el president de la banda. Té 97 anys. I vinga, a vore el Botifarra, tota contenta. I què passa, que quan s’acaba el concert li diu diu Ximo: “Uela, què li ha paregut, el concert?”. I ella que li respon: “Tot lo que diu eixe xic és de veres” (riu). Perquè clar, jo em pose allà a contar totes les dites populars que si Nadal, que si noséquantos… “Tot de veres” (riu). Molt gratificant. I bueno, i això. Aguantant.

I anar fent.

I anar fent, sí senyor. Jo vull fer un altre disco, però encara tardarem dos o tres anys. Las cosas de palacio van despacio, que diuen los castellans. Ara tenim el tema de la banda… I vull fer coses noves també: cantar cançons de xiquets, que n’hi ha una burrada, totes en valencià, per suposat. Que per cert tu que ets de per allà, són igual que les que hi ha al Delta. Serà una mica complicat, perquè són cançons molt curtetes. Però si pilles una persona com ara el Nèstor, que té gust per a fer els arranjaments, pos queden xules. Però això més endavant.

També vull… és que tinc moltes coses al cap. Mosatros allà baix estem tocant a comarques que són valencianes però on sempre han parlat castellà. La Vall de Navarrès i La Costera tenim molt de vincle; encara que ells parlen castellà i mosatros valencià, pero tenim molt de vincle. I hi ha unes peces… passa que les tindrem que cantar en castellà, però unes peces! Costarà, perquè jo el castellà… pero és que de Xàtiva a La Vall de Navarrès hi ha 10km. I som germans. I molta gent “Eh Pepe, que nos gustaria que cantaras algo de nuestra tierra”. Que sí collons, que ho cantaré, però dixeu-me surar una miqueta, que no paro.

Ara, que jo et diré una cosa: açò igual que puja, baixa. Els peus cal tenir-los a terra. Jo seguixo treballant per a l’Ajuntament de Xàtiva, de manteniment. Anar fent, que deies tu abans. I anar fent terra, Països catalans. Per suposat.