PAVVLA: “Treure un CD era un somni que mai m’atrevia a dir”

Paula Jornet és del 1996, i els vint anys que porta a l’esquena són vint anys dedicats a l’art. Potser perquè des de petita sempre ha sentit música a casa —”El meu pare és músic, la meva mare toca el piano”—, la seva vida s’ha basat en expressar-se a través del cos i la veu. I qui diu cos i qui diu veu, diu interpretació.

La Paula és majoritàriament coneguda per ser l’Ariadna de La Riera, la sèrie de TV3. “Des dels cinc anys que estic a una escola de teatre petita de Sant Cugat que es diu Sílvia Servan“, explica. Va ser aquí on va dur a terme un càsting que la va fer entrar a La Riera amb 12 anys. A la sèrie hi ha passat tota la seva adolescència: hi segueix sortint. Com que per a ella el teatre era més que un passatemps, la jove actriu va decidir cursar el batxillerat d’interpretació a ESART, també a Sant Cugat, la seva ciutat.

I aquesta és la vida pública de la Paula. Però sempre n’ha tingut una de privada. Privada i digital. “Sempre he fet música a casa meva com a hobby”, confessa. De petita va aprendre a tocar el piano i la guitarra, instrument que l’ha acompanyat fins ara. “Als 17 anys vaig ensenyar cançons que tenia a uns quants amics”, relata ella, tot i que admet que fins aleshores la música era una afició secreta i íntima. Treure un CD, explica, era un somni que mai s’atrevia a dir.

“Els meus amics eren molt bons, pobres! I em van animar a seguir”, diu. Va ser així com la Paula va començar a pujar les seves cançons a internet, mentre gaudia veient els comentaris que li feia gent d’arreu del món. Ella creu que va començar a escriure cançons quan tenia 14 anys, i a compartir-les a YouTube quan en tenia 17: “Mentre estava a La Riera, penjava coses a internet amb un pseudònim”. 

I és que si Paula hagués d’escollir una xarxa social, segurament escolliria Youtube. “Des de sempre he seguit molta gent, sobretot de fora perquè quan vaig començar, d’aquí no destacava quasi ningú”. L’actriu i cantant podria tenir una gran història sobre quan i per què va decidir deixar de fer servir un pseudònim, però ella mateixa riu i diu que no és així: “Vaig connectar el compte amb Twitter, i simplement vaig dir: és igual, que ho vegi la gent”.

És així com va passar d’actriu a cantant, i de Sant Cugat a Brighton. Jornet va decidir marxar a Anglaterra a millorar en el camp musical. Sí, també podria tenir una gran història sobre quan i per què va decidir marxar, però segueix rient i torna a negar-ho: “No sé per què vaig anar a Brighton. Tenia estalvis de La Riera, volia fer un any fora i vaig sentir que allà feien cursos interessants”. És així com la santcugatenca va agafar cos i veu i se’n va anar a la costa sud d’Anglaterra a estudiar Songwriting; composició de cançons.

“Allà vaig aprendre teoria de la música, composició, tècniques”, i no només això, explica: “Vaig escoltar molta música, vaig aprendre de molta gent, vaig tocar amb molts grups”. I és que a Brighton s’hi va trobar una escola que potenciava que els alumnes convisquessin sempre amb la música. “Havia de documentar el treball en grup, escriure cançons, muntar concerts. Cada dia em feien escriure sobre un tema, o amb una tècnica determinada”, diu, mentre assegura que ha après molt.

Els llocs on la Paula creu que ha crescut més, són bars. Concretament, pubs amb Open Mics. Espais on ella podia començar a cantar davant d’un mínim de públic. “Alguns mesos hi anava un o dos cops per setmana”, explica. Ella creu que allà ha guanyat experiència i ha après a tractar amb el públic. Al principi li feia molta vergonya, recorda: “El primer cop que vaig pujar a fer un Open Mic, en realitat era la segona vegada que hi anava. A la primera, estava a la llista però em vaig posar tan nerviosa que vaig inventar-me que no em trobava bé”. De fet, la cantant creu que el veritable primer cop que va participar en un Open Mic ho va fer molt malament, i que a partir d’aleshores va començar a millorar.

I tot i així, ara torna a ser aquí. Que què l’ha fet tornar? Un disc. El seu.”M’hauria quedat a fer la carrera sencera si no tingués Luup aquí”, explica. Luup Records és un segell discogràfic jove i fresc, amb una idea molt concreta sobre com vol que soni la seva música. Van començar amb Marion Harper, i no paren de créixer. La joventut donant suport a la joventut. Luup va conquerir Paula Jornet gràcies al fet que “em donaven molta llibertat, em van dir que els agradava el que feia, que volien confiar en mi”.

I després d’això, la Paula s’ha convertit en Pavvla: “La gent fa la carrera per fer un àlbum; si jo ja puc treure un àlbum ara… Torno a casa”. Però venir i bolcar-se en la música no significa deixar de banda la interpretació. Actuar i cantar, diu, són les dues coses que sap fer. Si n’hi treuen una, no pot: “Ara estic més amb el tema música perquè estem començant, però si em surt alguna cosa d’interpretació, de teatre per exemple, i m’ho puc compaginar, endavant”. Doncs endavant.

Paula, ara tens doble feina, li dic: ser cantant i convèncer la gent que ets cantant. Et preocupa que només se’t vegi com una actriu? “Encara és molt d’hora per saber si haver començat sent actriu és un avantatge o un inconvenient”, respon ella; “Al principi pensava: i si això funciona i després algú diu que tinc èxit perquè estic a la tele?”. L’etern problema de les etiquetes, ella l’ha decidit obviar: “Hi haurà gent que ho dirà, i ja està, no m’ha d’impedir res”.

La Pavvla és una persona càndida que transmet il·lusió i energia. Els seus referents musicals són Daughter, James Blake, Arctic Monkeys o Jeff Buckley, entre d’altres. Tot això es nota en les dues peces que ha tret de moment: Young i Skin. “Abans de res, vull especificar que quan vaig escriure aquestes cançons no m’imaginava que algun dia n’estaria parlant”, confessa. Potser precisament per això, per ser temes fets en la intimitat, transmeten simplicitat i tendresa.

Només cal escoltar com defineix la primera cançó que ha fet pública: “A ‘Young‘ volia fer una oda als meus amics de batxillerat, perquè van ser dos anys que recordo plens d’energia i de teatre. Era una escola nova i ens vam ajuntar un grup de gent que en altres instituts ens havíem sentit una mica sols, incompresos. Ens vam trobar i van ser dos anys on vam créixer molt. Ens motivàvem entre tots, somiàvem molt: serem els millors, vindré amb tu. Vam crear una companyia de teatre i vam fer bolos. Estàvem plens de somnis. I és això el que diu la lletra: pensàvem que podríem canviar el color del cel, que ho podíem fer tot. Ara no estem malament, però sento nostàlgia. La meitat de nosaltres estan fent carreres que no els agraden, d’altres són on volen ser. Però pensàvem que el món seria diferent”.

Probablement molts joves —i no tan joves— poden identificar-se amb aquest relat. Ella el sap explicar i el sap transmetre a través de la música. ‘Skin‘ és diferent. “És una anada d’olla”, diu; “La lletra està molt oberta, cadascú pot entendre el que vulgui”. Hi ha gent que li diu que va d’una infidelitat, i la Paula els diu que si ells ho creuen, val. 

El més important de ‘Skin’ és que va marcar un abans i un després per la Pavvla. És, probablement, la peça que ha definit la seva música posterior —”Quan vaig escriure ‘Skin’, vaig dir: és això el que buscava! És aquest, el meu estil”. La cantant parla de so, de progressió d’acords, de melodia, de tempo, i per exemplificar el que diu deixa anar unes notes greus que de sobte pugen fugaçment a l’agut per tornar a baixar gradualment cap a greu.

‘Young’ i ‘Skin’ són les dues cançons que la Pavvla ha tret en foma d’EP per tal de tantejar el terreny. “No volia cagar-la traient l’àlbum de cop”, diu. Però ara ja s’ha tirat a la piscina, i el disc està previst per a finals d’octubre. De fet, la cantant ja té alguns concerts programats, pe exemple a la Monkey Week, un festival de Sevilla. De moment, el que vol fer és trobar un grup que l’acompanyi: “No m’imagino cantant sola, sempre m’ha atret més la idea d’una banda”.

Potser més endavant tindrem una altra sorpresa: sentir Paula Jornet cantant en català. De moment, només ho farà en anglès. “Compondre en català em costa molt, escric diferent”, diu. Això ho atribueix al fet que en la seva llengua escolta cançons de Clara Peya, Ferran Savall o Judit Nedderman, estils que ara mateix no enganxen amb el seu indie-folk. Però no hi ha pressa. Cal deixar passar el temps per veure com evoluciona aquesta artista catalana. L’àlbum és la primera prova. Encara ens queda molta Pavvla per veure. De fet, el que hem vist no és res.