Pau Alabajos: «Estem en una situació d’emergència social i política»

Pau Alabajos és a Ais de Provença per presentar-hi l’espectacle Mural del País Valencià, una tria de quinze poemes de l’obra homònima en què Vicent Andrés Estellés va esmerçar els darrers anys de vida. Marc Colell ens ho explica a Núvol.

Marc Colell i Teixidó

Marc Colell i Teixidó

Lector de llengua i literatura catalanes a la Universitat d'Ais-Marsella

Pau Alabajos ha decidit presentar-se com a candidat de Compromís a la batllia de Torrent a les pròximes eleccions municipals. El cantautor explica els seus motius en aquesta entrevista concedida a Marc Colell i Teixidó, professor de la Universitat d’Ais de Provença, on ha cantat poemes de Vicent Andrés Estellés als alumnes: “El cos em demana que prenga partit, que deixe un poc enrere els discursos i passe a l’aplicació política”.

Pau Alabajos a la Universitat d'Ais-Marsella

Pau Alabajos (Torrent, 1982) és a Ais de Provença per presentar-hi l’espectacle Mural del País Valencià, una tria de quinze poemes de l’obra homònima en què Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) va esmerçar els darrers anys de vida. Tot i que Alabajos porta al sarró més d’una dècada de carrera artística –fita que va celebrar el 2012 amb un recital al Palau de la Música de València materialitzada en el directe #paualpalau, és el primer cop que deixa la guitarra de banda i cedeix la veu a la paraula d’Estellés. El muntatge no s’havia presentat fins ara Països Catalans enllà. I aquest fet ha estat possible gràcies a la complicitat ordida entre la Universitat d’Ais-Marsella, el Centre de la Paraula d’Oc, l’Institut Ramon Llull i el Cercle Català de Marsella. I no cal dir que això ens omple d’un goig immens. Aprofitem l’oportunitat per parlar amb Alabajos de l’obra d’Estellés, la seva pròpia i de la situació del país.

Marc Colell: Has dit sovint que Vicent Andrés Estellés t’ha acompanyat sempre. D’on ve aquest teu interès pel poeta de Burjassot?

Pau Alabajos: Em va arribar a les mans un disc d’Ovidi Montllor, Ovidi Montllor diu Coral romput, que em va colpir. És un poema que parla sobre la mort de la seua filla i, en realitat, és un monòleg interior que escriu per intentar fugir del dolor d’haver perdut una persona tan important. El poema és molt dur, molt emotiu, i amb la veu d’Ovidi encara més. I arran d’això vaig anar buscant llibres, interessant-me per la seua literatura. Estellés escriu de manera molt col·loquial, pràcticament com si estiguera a l’oïda. I això per a un cantautor és un material molt interessant perquè el que busques és arribar al moll de l’os, que el públic es puga identificar al màxim amb les teues cançons. I eixa manera d’expressar-se, amb els peus a terra, mirant als ulls, és el que a mi m’agradaria aconseguir.

M. C: Com féu Ovidi Montllor en el disc que acabes desmentar, en el moment d’encarar-te a l’obra estellesiana, has optat per la recitació en detriment de musicar-la. Què la fa, aquesta decisió?

P. A: Hi ha alguns poemes d’Estellés que són musicables, d’una estructura mètrica molt marcada i, per tant, poden entrar dins d’un corpus musical de manera relativament fàcil. Però els poemes que més m’agraden d’ell són els que tenen un vers bastant lliure. Tot i cuidar el decasíl·lab, són llarguíssims, quasi llibres sencers, poemes de quatre i cinc fulls. Encabir-los dins d’una cançó és molt complicat, es faria eterna. A més, els canvis de ritme, d’intensitat, el diàleg, la història que transpuen, els incisos, encara ho compliquen més. I m’agrada tant el projecte artístic d’Ovidi Montllor, Toti Soler i Toni Xuclà a Coral romput, que vaig buscar poemes que no havien tingut la projecció mediàtica i literària que es mereixien i vaig decidir posar-los en un disc amb una temàtica unitària.

M. C: Aquests dies, per cert, es commemora el 20è aniversari del traspàs d’Ovidi Montllor. Feliu Ventura fa poc encoratjava la societat civil a homenatjar el cantant d’Alcoi amb les Festes Ovidi, tal com ja es va fer amb Estellés l’any 2013. Per què penses que la figura de Montllor continua tan vigent avui?

P. A: Primer, perquè va ser molt transgressor davant el fet artístic. Un dels primers discos que té, Crònica d’un temps, del 1973, quan l’escoltes sona a rock progressiu. És el Pink Floyd català, en un moment en què la gent feia cançó tradicional i cançó d’autor basada en els referents francesos. I Ovidi ja mirava més enllà: s’interessava per d’altres músiques i estètiques. En segon lloc, perquè va ser molt coherent tota la vida i va portar el compromís polític fins al final dels seus dies. El seu missatge és molt vigent, parla de coses que preocupaven tant en aquella època com ara: la manca de llibertat de la dictadura, les renúncies que es van produir durant la primera etapa democràtica avui es donen una altra vegada. Patim una seqüela d’eixa situació. I la tercera qüestió és que a nivell artístic arriscava molt. Mesclava música, teatre, rapsòdia. Es comença a vestir de negre abans que ningú perquè volia que la gent es fixara en els gestos de la cara, de les mans. Pensava en un espectacle que anava molt més enllà de la qüestió merament política. Per això, és un artista tan volgut. Una cançó com «M’aclame a tu» sembla que estiga gravada fa quatre dies. El so de l’acordió és netíssim, la veu és molt polida. Fou una xamba, de veritat, que es trobessin dos monstres com Ovidi Montllor i Toti Soler.

M. C: Parlàvem més amunt de les Festes Estellés, instigades per Josep Lozano. Aquell mateix 2013 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua declarava l’Any Estellés. Per què penses que el poeta ha calat tan endins en la societat valenciana?

P. A: Estellés, d’alguna manera, és la veu de la consciència per a moltíssims valencians. Comença a escriure durant la postguerra, viu la transició. El Mural del País Valencià, en què hi ha moltes reflexions sobre l’època en què ell va morir, els anys noranta, ens arriba ja pòstum. Parla amb molta autoestima del seu país. El Mural i el Llibre de meravelles són un càntic a València, als pobles i ciutats del País Valencià. Posa el dit a la nafra i hi tracta amb molt de mestratge qüestions molt complexes. Precisament per això, perquè fa de veu col·lectiva, la gent es reconeix en els seus poemes i els fa símbols. A «Assumiràs la veu d’un poble» o «Cant de Vicent» està parlant de nosaltres. És com Nosaltres, els valencians però en vers.

Pau Alabajos a la Universitat d'Ais-Marsella

M. C: Mural del País Valencià és una obra magna, de tres volums i vora 2.000 planes. Tu n’has triat 15 poemes. Devia ser d’allò més difícil. Quin procediment has emprat per fer aquesta endreça?

P. A: Intentar resumir-lo en 15 poemes ha estat dificilíssim. Hi havia textos que quedaven automàticament descartats perquè eren enumeracions de pobles. D’alguna manera, ell volia deixar constància que havia estat en aquell poble i havia parlat amb aquella persona. Però hi ha una part que em paregué més interessant, la reflexiva, la que parla sobre la dictadura, la república, la repressió, des d’una persona que havia viscut l’abans i el després. Estellés té tota la perspectiva temporal d’aquest període i per això trie els poemes més cívics. I després hi ha uns poemes d’amor, que em semblen preciosos, i no podien quedar fora del tinter. «Sonata d’Isabel» és un poema relativament conegut, però crec que se li hauria de donar més difusió. Tot el llibre està dedicat a Isabel Lorente. L’últim poema que pràcticament escriu està dedicat a ella. Per això, he combinat els poemes cívics amb els dedicats a l’amor de la seua vida. Als tres volums, se n’hi hauran d’afegir tres més, d’inèdits, que encara no estan publicats. Estellés escrivia més que respirava.

M. C: Cada peça poètica que dóna forma a l’àlbum va acompanyada d’una melodia musical de rerefons. Algunes, de compositors clàssics cèlebres (Beethoven, Bach, Chopin), d’altres són improvisacions, i fins i tot hi trobem la música de l’«Homenatge a Teresa» ovidià. En què t’has basat en el moment de seleccionar l’acompanyament musical?

P. A: És una cosa més creativa de fer i va eixir relativament fàcil. A Stefanos Spanopoulos, el pianista amb qui vaig enregistrar el disc, li explicava el poema, li deia els sentiments que em transmetia, el llegíem unes quantes vegades, treballàvem la dicció, la cadència, el ritme, i ell això ho traduïa en improvisacions al piano. Hi ha algunes tries: per exemple, la «Declaració de principis X» va acompanyada d’un syrtaki per la referència claríssima a les mares gregues. A més, el pianista és grec. I, evidentment, «L’homenatge a Teresa» és una referència a Ovidi. També hi ha peces molt clàssiques: necessitàvem un rèquiem, el de Mozart, per als textos que parlen sobre els morts de la dictadura, una melodia per a fer un oratori luctuós, trist, però que tinguera eixa transcendència que dóna la música a aquest poema que parla d’una cosa molt dura però que alhora és tan important per a la nostra història.

M. C: Estellés va començar la redacció del Mural el 21 de novembre del 1975 i una de les fonts d’inspiració que hi reconeix és el Canto general de Pablo Neruda. Quina és la lectura que fa Pau Alabajos del Mural estellesià?

P. A: És un càntic, un tractat de geografia humana de totes les persones amb qui va compartir lluites quotidianes. I un cant al paisatge, eixe territori que tenim i necessita l’autoestima que li ha faltat, i que era imprescindible després d’aquell franquisme gris, fosc, negre. Ell intenta fer alguna cosa lluminosa, que parle amb amor, amb afecte, del territori, de l’Horta, de la mar. Totes aquelles coses que haurien de ser la simbologia pròpia valenciana, les senyes d’identitat, i que en aquell moment no ho eren perquè s’havien encarregat d’amagar-les i marginar-les. I ell en fa una explosió d’autoestima. Estellés viatja de poble i en poble i, sense pressa, ens explica les meravelles que tenim i que estaven ocultes.

M. C: L’element de lluita ha estat una constant a la teva carrera. N’hi ha prou d’esmentar cançons com «Línia 1» o «Fosses del silenci». Has compaginat la feina de cantautor amb el compromís cívic i cultural. Ara, però, estàs a punt de fer el salt a l’arena política com a candidat de Compromís a la batllia de Torrent. Què t’ha empès a prendre aquesta decisió?

P. A: Bàsicament perquè estem en una situació d’emergència social i política que ho exigix. El cos em demana que prenga partit, que deixe un poc enrere els discursos i passe a l’aplicació política. Jo sempre he estat present als moviments socials de Torrent, treballant en el teixit associatiu del meu poble. Però tenint en compte la situació molt dura que vivim, després de l’esclat de la bombolla urbanística, una alcaldessa del PP imputada per prevaricació administrativa i eixa olor de naftalina que es respira pertot arreu, hi ha un moment que em dic que puc fer-hi alguna cosa. I acompanyat de gent molt jove, que en té moltes ganes, crec que valia la pena de fer el pas de defensar a les institucions el que defense dalt de l’escenari. El meu ofici és el de músic i en el moment que acabe aquesta labor tornaré a la guitarra. És un període transitori.

M. C: Vas estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. A les oposicions d’aquest any, la Generalitat Valenciana no ha convocat ni una plaça de professor de valencià. Alhora el PP ha fet servir el corró de la majoria absoluta per imposar una Llei de senyes d’identitat que ha aixecat molta polseguera. Com valores aquesta decisió de la Conselleria d’Educació?

P. A: És increïble. Estan intentant mantenir viva la caverna, fan electoralisme per acontentar la dreta més rància perquè ja han vist que estan a punt de perdre el poder. Per això, polaritzen les polítiques conservadores pel que fa a la llengua, la cultura, la identitat. Van votar en contra de retre homenatge a Ovidi Montllor, quan simplement es tractava de reconèixer la vàlua d’un músic com una catedral. Estan intentant satisfer una part de l’electorat molt conservador, molt feixista. María José Català, que a més de consellera és exalcaldessa de Torrent, ha tingut un respecte mínim per al seu departament. Enguany, per exemple, va decidir encetar el curs a principi de setembre, de manera que a l’aula feia tanta calor que els professors no podien treballar. Hi havia xiquets que es desmaiaven perquè la Conselleria no pot pagar l’aire condicionat. I no els deixaven portar ventiladors perquè gastaven electricitat. Els professors i els xiquets n’havien de portar dels que funcionen amb piles. Català no només sembla treballar per posar obstacles al valencià, sinó que, a més, és una inepta perquè la seua responsabilitat és garantir que l’ensenyament funcione bé. I ha demostrat que és una incompetent.

M. C: Sé que fa uns quants mesos vas ser als Estats Units i no n’has tornat amb les mans buides. Ens en pots avançar alguna cosa?

P. A: Vaig anar-hi a fer tres concert a universitats nord-americanes: un a Chicago, l’altre a Colúmbia i un tercer a Missouri. I aprofitant el viatge, vaig fer una sessió de gravació a Nashville, amb el productor Brad Jones. Les noves cançons encara estan en procés de masterització. L’únic que et puc avançar és que el nou disc es dirà L’amor i la ferocitat.

M. C: Un títol ben estellesià

P. A: I tant [riu].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació