Pascal Comelade: “Cap periodista m’ha presentat com el músic català”

El músic no plega, però serà difícil veure’l darrere el Steinway. ‘Deviationist Muzak’ (Discmedi) és el seu nou treball.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Explica Pascal Comelade (Montpeller, 1955) que ha deixat els concerts –“el sistema de concerts”– però no l’escenari i encara menys l’estudi, el taller. Dels escenaris de Barcelona, el músic va acomiadar-se’n durant les últimes festes de la Mercè. Ho va fer amb un sòlid recital a l’avinguda de la Catedral. “Em faltava un concert de veritat a Barcelona, amb amics i convidats”. Fa anys, però, que Comelade diu adéu: els últims concerts oficials els va oferir el 2015. Parlem amb ell sobre el comiat, la ciutat que l’ha acollit durant mitja vida, el nou disc (Deviatonist Muzak; publicat l’octubre passat) i alguns dels tòpics o confusions que l’han acompanyat.

Pascal Comelade, el músic català.

Obrim la conversa amb la Barcelona dels setanta, la primera. No compareix cap mena de nostàlgia. Cap als vint anys, Comelade, que vivia aleshores a Montpeller, ha d’escollir una ciutat de creixement professional. “Havies de decidir entre París, Tolosa o Barcelona. Jo vaig triar Barcelona com a capital”. El músic tenia una certa connexió amb la ciutat. “El meu pare [Pere Comelade, psiquiatre] coordinava l’Associació dels Estudiants Catalans de Montpeller. Als anys trenta i quaranta va ser una associació teatral i sardanista, però amb el temps es van anar diversificant les activitats. A partir de la Nova Cançó, el pare va fer venir a la ciutat figures com Ovidi Montllor o Lluís Llach”. El 1974, Comelade s’instal·la a casa de Llach; deixa Montpeller per traslladar-se a una ciutat “difícil i molt grisa”. Una ciutat sacsejada per l’execució de Puig Antich; “una època molt fosca, molt dura”. S’hi està quatre anys. El 1978, el músic tanca la primera etapa a Barcelona i torna a França.

El segon període comença el 1985. Aquesta vegada qui l’acull és el poeta Enric Casasses, que vivia aleshores al costat de la plaça del Raspall. Comença aleshores una llarga estada a Barcelona que s’estira fins als anys noranta. “He viscut més de la meitat de la meva vida en aquesta ciutat sense tenir un pis o una casa. Hi he passat gairebé tota la meva vida. L’he caminat, l’he passejat. El 1983 vaig muntar la Bel Canto Orchestra i el primer concert el vaig fer a Barcelona, el 1985, a la plaça del Sol de Gràcia, durant la festa major; amb Víctor Nubla, de Macromassa, i altres amics. A partir del 1985 ja vaig començar a actuar sol, amb en Casasses, amb altres convidats, fent performances, en bars musicals, amb la banda… Sumo més de tres-cents concerts en aquesta ciutat. I encara hi puc afegir la perifèria”. Barcelona ha modelat Comelade i la seva música. La ciutat i el país està en els seus títols: Zigo-zigo della moreneta o El bolero del Raval.

D’aquells primers anys –primera etapa i començament de la segona–, Comelade en destaca “el frenesí”, l’energia de la contracultura, “la vida al carrer, el rock, la bohèmia, els cabarets”. Equipara el bull de la Barcelona dels setanta i vuitanta amb el que es podia viure a París o Berlín. “Aquesta ciutat semblava com qualsevol altra gran ciutat del món”. Recorda una Barcelona “amb poca gent”. “Tinc molts records de la Rambla a les deu de la nit, gairebé sol”. “Pel que fa a la música, Barcelona –Catalunya, si vols– va tenir als anys setanta un paisatge musical sense cap altre equivalent al món. Amb personatges com en Pau Riba, en Sisa, l’escola de l’«ona laietana»… I sumem-hi també la grapa contracultural d’en Max, en Nazario o en Gallardo”. Tot aquest estat d’eufòria durarà fins als Jocs Olímpics, que significa “la trista fi de la Barceloneta, la irrupció del turisme de masses”. Comelade diu que no vol caure en la nostàlgia: “Continuo caminant, però no camino per retrobar”. Avui, veu la ciutat com un gran saló recreatiu: “És la puta realitat. Una evidència”.

Avui, Comelade veu Barcelona com un gran saló recreatiu

En aquesta Barcelona recordada ja ha aparegut la figura clau de Casasses. Al concert de comiat, el poeta va ocupar un lloc central, en alguns moments quasi per davant de Comelade. Semblava un concert del declamador Casasses. “L’Enric no és un showman”, però, “és un tío radical”. “Portem trenta-cinc anys col·laborant. Vam començar com un duet que feia recitals de poesia, piano i veu. Tocàvem al carrer o en teatres i ateneus. Formàvem part del món dels trobadors. Era una evidència que havia d’estar al concert. Com en Max [que va il·lustrar el concert] o en Nubla”. La col·laboració discogràfica entre Comelade i Casasses arribarà tard, el 2008 (La manera més salvatge). Amb una represa el 2011 (N’ix). “Per la gent del folk no és necessari gravar un disc. El més important és portar el teu art al carrer”.

Al concert també vam poder escoltar la guitarra de Xarim Aresté, el globus (i altres instruments) de Pep Pascual o les veus de Pau Riba i Jaume Sisa, que va comparèixer en off. Un comiat, dèiem, amb una idea exacta: “Deixo un sistema, els concerts, però jo continuo amb la feina a casa”. Comelade, per exemple, porta dos anys presentant, amb Miquel Barceló, l’acció Despintura fònica. Reconeix que la performance és “una forma d’escenari”. “L’hem de fer l’any vinent a París”. “L’últim concert de veritat, amb músics, va ser a Tarragona el 2015. Els últims recitals han estat comiats: l’any passat a Perpinyà i fa un parell a Lió”, explica.

A casa i a l’estudi, Comelade no rebaixa el ritme. “Tinc l’agenda plena. Continuo enllaçant projectes. És el meu ofici. La real politik també dicta això; necessito guanyar-me la vida”. Deviatonist Muzak (Discmedi) és l’últim lliurament. “Porto cinc o sis anys sense produir un disc. Un disc oficial. Els últims anys he fet col·laboracions. Aquest, doncs, és un nou disc de Comelade. M’hi he passat tres anys i he deixat l’aspecte més cabareter. No es tracta, però, de no voler repetir coses precedents. Sempre gravo de la mateixa manera. Ara tenia ganes de gravar un disc elèctric amb dos conceptes clàssics de la meva carrera: la música repetitiva i el riff. El riff és la història del rock’n’roll, l’espina”. “El 2016 vaig publicar un disc a França amb en Lionel Limiñana i la seva banda, The Limiñanas. Era un disc elèctric i ara tenia ganes de continuar aquesta feina tot sol. Convidant un guitarrista diferent per a cada títol”, afegeix. Desfilen per aquest nou àlbum Jordi Buquests, Richard Pinhas o Aresté. “També he fet una versió de la Sardana dels desemparats amb la Cobla Sant Jordi. Una versió que no té res a veure amb l’original”. Comelade ha jugat i fabulat; aquest és el seu mètode; reunir, forçar i estirar les idees.

“Tenia ganes de gravar un disc elèctric amb dos conceptes clàssics de la meva carrera: la música repetitiva i el ‘riff’”

Deviatonist Muzak està farcit d’amics i acompanyants. Comelade sempre s’ha sentit còmode treballant a quatre mans (o més). Part de la seva obra es pot entendre com un elogi de la col·laboració, que no és una forma menor. El montpellerí també ha treballat amb Gerard Jacquet, Ivette Nadal (amb qui prepara un nou treball), PJ Harvey o Sophie Calle. “Estic molt a prop del món del jazz, que és un gènere que manté un ritme important de col·laboracions. La carrera normal de qualsevol músic de jazz consisteix en una discografia llarga i col·laboracions arreu”. La col·laboració sostinguda no és una necessitat: “Jo puc gravar un disc tot sol. Potser la meitat de la meva discografia és en solitari, però amb la mateixa música, amb la mateixa manera de gravar, puc fer intervenir qualsevol mena de músic”. Diu que mai ha buscat complicitats amb tossuderia. Ho atribueix tot a l’atzar, als “accidents de la vida”.

Tornem, per acabar, a les qüestions paral·leles. L’escriptor Xavier Theros, presentador del comiat de Barcelona, va revisar les maneres en què s’ha presentat Comelade als mitjans. Se l’ha vist “rar per l’origen”, deia Theros. Ell no es complica: “El meu cognom original és Comalada, un cognom català afrancesat per la burocràcia francesa. Com va passar amb la majoria de patrònims durant el segle XIX. Comalada, de fet, és el nom d’un riu i una vall de la muntanya del Canigó. Segons el periodista, soc una cosa o una altra. Per alguns periodistes soc el músic francès o el músic del sud de França; per altres soc el músic rossellonès o el músic nord-català; també he pogut ser el músic de Montpeller o, fins i tot, de Perpinyà. Cap periodista, en canvi, m’ha presentat com el músic català”. Ho diu pensant més en la trajectòria (“porto trenta-cinc anys treballant a Catalunya”) que en els orígens.

Una altra confusió que Comelade s’espolsa –un tòpic– és la de la joguina. Hi va haver un temps en què la reducció el va molestar. “En un determinat moment, sobretot durant la dècada dels noranta, vaig ser reduït a un senyor amb un pianet. Tota la meva vida he fet servir instruments de joguina”. Ell, però, admet que va contribuir a la creació d’aquesta imatge: “Durant aquells anys vaig fer promoció tot sol amb un pianet. I el resultat era aquest: el pianet, el pianet… El cert és que també vaig publicar obres sense gairebé res de pianet, com ara el Psicòtic Music Hall”. La joguina era l’anècdota, la gràcia. Avui, amb pianet o sense, Comelade continua combinant tot el seu equipatge cultural: de la música de les festes populars a la cançó radiada i el rock. Sardanes, cançons xarones d’estiu i els Rolling Stones. No plega, però serà difícil veure’l darrere el Steinway.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació