Oques Grasses: podem fer pena i celebrar que la fem junts

Encara no sabem quina serà la cançó de l’estiu, però ja intuïm quin grup ens agradarà trobar en concerts i festes majors. Oques Grasses ens deixa gaudir sense complexos de la música festiva en català amb Fans del sol (Halley Records, 2019), el quart disc de la banda osonenca que barreja bons músics i molt de ritme, i que ens fa ballar sota l’existencialisme lluminós de les seves lletres.

Hi lluitem en contra, però encara hi ha un cert patetisme en la manera com jutgem la música en català. Sentir en la nostra llengua certs ritmes com el dance, el house o el trap encara no encaixa amb la tradició sonora que hem rebut. Però fa temps que una tongada de grups joves passen per alt qualsevol línia vermella i fan ballar els seus oients: no hi ha res millor per una llengua que la normalitat. Així entenem la creació de discos com Fans del sol que, sense anar més lluny, compta amb la col·laboració d’un altre músic que ajuda a trencar l’estigma i que es troba en un moment dolç, Lildami.

Oques Grasses són, sens dubte, un dels grups amb més personalitat de Catalunya. La majoria dels seus membres s’han format a l’ESMUC, i es nota per com juguen amb el pop a través de la tranquil·litat del domini instrumental. Josep Montero és la cara més visible del conjunt: la veu principal, lletrista i guitarrista; Arnau Altimir toca la bateria, Guillem Realp el baix elèctric, Josep Valldeneu el saxo, Miquel Biarnés el trombó, Miquel Rojo la trompeta i Joan Borràs el teclat. Després de tres discos, tots ells van decidir prendre’s un any de pausa per tal de no deixar-se endur pel vertigen d’unes cançons exitoses i una agenda massa plena. L’objectiu últim: retornar a la música amb calma.

Escoltant els quatre discos d’Oques Grasses, la sensació és que els anys passen i els seus integrants, tot i no deixar mai de transmetre energia i divertiment, van aprenent lliçons. En la part instrumental, Fans del sol és un disc més detallista i conscient de la varietat musical que els anteriors; i en la part verbal, les seves lletres tenen un missatge més coherent que mai. Com si Montero hagués fet un aprenentatge vital i ara tingués ganes de transmetre la conclusió final: cada dia surt el sol, que ens iguala i ens fa moure, i els moments dolents no cal obviar-los però tampoc quedar-s’hi encallat. Com sentim a La cançó de l’aire, “et queda bé remar plovent / anar-te preguntant com viure”.

És per això que diem que Fans del sol és un disc d’un existencialisme lluminós. Les seves lletres revelen serenor, consciència de finitud i introspecció, però desemboquen en carpe diem, autoestima i extraversió. I això que podria dir-se de forma tan tràgica es transmet de forma alegre i festiva. “Podem fer pena i celebrar que la fem junts / podem fer història i celebrar-ho amb un vermut / podem ser l’hòstia i que no ho sàpiga ningú”. El disc no només envia un missatge cap a fora, sinó que demostra en la seva pròpia música que el contingut és possible.

A Fans del sol hi trobem ritmes eclèctics, molta percussió, funk, folk, electro, reggae, trap, tot barrejat i ben portat als escenaris, com vam poder veure al concert de la Telecogresca que va tenir lloc el 6 d’abril al Parc del Fòrum, on el públic jove va rendir-se novament a Oques Grasses. Un dels primers concerts dels osonencs a Catalunya junt amb la inauguració del Festival Strenes de Girona, en una gira que ha començat a l’estranger i que encara té moltes dates per tancar. Nosaltres, ja ho veieu, els seguirem de prop.