Oproae i Pera: les veus de Blandiana i Handke en català

Cal donar visibilitat, però també veu, a aquelles persones que es deixen la vida en nom d’un altre. Estic parlant de l’ofici de la traducció, aquell que permet que un autor estranger formi part del nostre llegat i del nostre sistema cultural, ja que d’una manera o l’altra tots els llibres formen part d’un poderós magma literari, aquell que ens connecta, que ens uneix, que ens dignifica. Per això era de justícia, i també imprescindible, parlar amb dues de les traductores del moment, com són Corina Oproae i Marta Pera. Totes dues han guanyat el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, i ara totes dues presenten noves traduccions poètiques. Corina Oproae ens porta La meva pàtria A4 d’Ana Blandiana, mentre que Marta Pera fa el mateix amb Poema a la durada de Peter Handke. Dos plats forts per a una temporada que es preveu agitada de passió, però també necessitada d’un moviment moral que ajudi a donar veu i mirada a la seva bona feina al llarg d’un currículum intens i d’un treball continu. Per això, des de Núvol, parlem amb elles.

Jaume C. Pons Alorda: Per què vàreu voler traduir Ana Blandiana i Peter Handke?

Corina Oproae: La manera més adient que tinc a l’abast per donar a conèixer el meu país és traduint. La meva historia personal em va allunyar de Romania no tan sols geogràficament sinó també interiorment durant una temporada. Però ara em sento immensament afortunada d’haver sabut tornar a l’origen. Fa uns anys vaig prendre la decisió de portar al català bona literatura romanesa. I Ana Blandiana és un dels referents literaris que més ancoratge m’han ofert des que tinc consciència de mi mateixa com a lectora.

Marta Pera: La primera vegada que vaig traduir Handke va ser per una iniciativa de la Laura Huerga de Raig Verd, que em va proposar la traducció de La gran caiguda. Jo havia llegit alguna cosa de Handke i de seguida vaig acceptar l’encàrrec perquè era un autor que m’atreia molt, tot i que sabia que no seria fàcil. De fet, els autors que són un repte són els més gratificants. Traduint-lo, vaig constatar que era encara menys fàcil del que semblava (jo l’havia llegit traduït), i també encara més atractiu, per la seva actitud de provocació, per la seva manera de trencar motllos i per la reflexió constant sobre el llenguatge, i la incapacitat del llenguatge d’expressar la realitat, d’expressar-nos.

J.C.P.A.: I per què precisament aquests llibres en concret?

M.P.: Quan em vaig posar a traduir La gran caiguda vaig sentir la necessitat de conèixer més bé l’autor, d’aprofundir-hi (com em passa sempre que tradueixo un autor que m’agrada, llàstima que el  ritme de treball que hem de seguir els traductors que només fem traducció literària sovint no ens permet poder dedicar tant de temps com voldríem a aquesta altra activitat al voltant de la traducció tan necessària i productiva per al traductor i la mateixa traducció), i llegint la poesia de Handke vaig descobrir el Poema a la durada, que va ser un amor a primera vista, i aquest sí que em vaig posar a traduir-lo per iniciativa pròpia, seguin l’impuls que sento quan un poema m’agrada molt, per veure com sonaria en català, al principi sense ni tan sols la idea de publicar-lo (publicar poesia traduïda no és fàcil i ¿a quin editor li interessaria un poema de Handke tan íntim, reflexiu i fins i tot amb una aura quasi mística?). Em va captivar, hipnotitzar, el to confidencial, en alguns moments fins i tot tendre, diferent de tot el que havia llegit de Handke, i traduir-lo m’anava bé per capbussar-me en les aigües de Handke, per agafar-ne el to, l’estil, tot i que aquest poema era molt diferent del llibre en prosa que estava traduint. Però és Handke pur i, tot i que està escrit uns quants anys abans, hi ha una sèrie de trets i temes comuns entre el poema i la novel·la.

C.O.: L’octubre de l’any passat es va organitzar a la llibreria Laie a Barcelona una aproximació a la literatura romanesa amb la participació d’en Sam Abrams, Xavier Montoliu i jo mateixa. Vaig parlar dels escriptors Marin Sorescu i d’Ana Blandiana. Va ser el primer contacte amb aquest magnífic llibre que és La meva pàtria A4. Enamorament a primera lectura, es podria dir. Durant les vacances de Nadal vaig començar a fer-me’l meu a través d’aquesta lectura privilegiada que és la traducció. Hi vaig trobar una espiritualitat que d’alguna manera m’arribava just a temps. Com si es tractés d’un element essencial que em faltava. I vaig pensar que si em passava a mi, els hi passaria a d’altres lectors, perquè sóc perfectament conscient que els humans, en el fons, som molt semblants, vinguem d’on vinguem.

J.C.P.A.: Què interpreteu que signifiquen aquests volums tan consistents, i fins i tot dotats de certa revelació mística, dins de vastes vides creatives com les de Blandiana i Handke? Tenen un paper rellevant o són una anècdota?

C.O.: La meva pàtria A4 no té res d’anecdòtic dins de la creació literària d’Ana Blandiana. És un llibre més que rellevant, essencial, diria, on l’autora reafirma la seva la seva autèntica poètica.

M.P.: Handke és més conegut pels textos dramàtics i narratius, la poesia no ocupa un lloc eminent en la seva obra, i a ell mateix li costa considerar-se poeta.  Com et deia, aquest poema aparentment és diferent del to general de l’obra de Handke, fins i tot de l’obra poètica, però hi trobem el Handke essencial. La reflexió sobre el temps és com un riu subterrani que recorre la seva obra tot i que sembla un autor més preocupat per l’espai; els espais tenen un paper molt rellevant i evident en la majoria de les seves obres. Els espais sovint són tan protagonistes com els personatges: les cases, els locals públics, els camins, els boscos, les cruïlles, els llindars, els intersticis… Sembla que Handke concentra la seva reflexió sobre el temps en aquest poema, no tan explícitament evident en la seva obra en general, i aquí el riu aflora. De fet, trobo que aquest poema és essencial per entendre Handke, ens aporta un aspecte ocult que recorre tota la seva obra i fins i tot la seva vida. La «durada» del poema no és una reflexió conceptual sobre el temps, sinó que és l’intent d’expressió d’una vivència, d’una manera de viure, o de sentir la vida.

Handke sempre parla de la soledat, sense dir-la explícitament, de l’aïllament, i els seus personatges normalment surten al món a buscar experiències i arriben, o tornen, a la seva soledat. En aquest poema ens explica aquest procés, i el que m’agrada especialment és que, tot i que segons l’autor el llenguatge és un mecanisme precari i poc fiable que ens constreny i ens aïlla, aconsegueix guiar-nos fins on vol precisament amb el llenguatge; ens ensenya el camí per arribar a aquesta soledat de la qual fugíem, i quan hi tornem no és pas desagradable, tot al contrari: és el centre del món, és el nostre lloc.

J.C.P.A.: Si haguéssiu de resumir La meva pàtria A4 i Poema a la durada en un paràgraf, com ho faríeu?

C.O.: No és gens fàcil resumir La meva pàtria A4. És un llibre que obra la porta de bat a bat cap a la retrobada d’una autèntica espiritualitat, a través de la (re)creació d’una pàtria de paraules que cohabiten amb arbres ferits, amb àngels caiguts que ja no saben trobar el camí de tornada, amb esglésies tancades, amb coloms que són clons de l’esperit sant, amb un déu que aprèn a anar en patins per salvar els joves que ignoren la seva existència, un déu que viu amb la culpa d’haver decidit tot sol la proporció entre el bé i el mal. Ens trobem davant d’un univers encabit dins els límits del full en blanc, on el jo poètic articula la busca de la veritat, de l’amor, de la bellesa, elements d’autenticitat essencials per a la redempció de l’ànima. Són poemes metafísics i meditatius que ens permeten l’exercici espiritual de reconèixer-nos en la lluita entre el cos que aprèn a morir i l’esperit que intenta superar les limitacions de la matèria.

M.P.: En aquest poema, Handke ens proposa viure el temps, això que en diem temps, d’una manera conscient, en una mena de comunió que ell anomena «durada», i el poema és un intent d’explicar la seva experiència en aquest sentit. Com que és una experiència que no es pot explicar racionalment, fa servir imatges i intuïcions i decideix que el format més adequat per posar-la en forma de llenguatge és el poema. Ens aclareix que no parla de la percepció del temps que mesuren els rellotges, ni d’una vivència extàtica fora del temps. La clau és «estar pel que estàs fent», i només pel que estàs fent, en un moment determinat. No és tan diferent de viure «l’ara i aquí» del zen,  però en el cas de Handke l’experiència, o “epifania”, o “il·luminació” de la durada es té quan es realitza una acció que no és nova, sinó, d’una manera o d’una altra, quotidiana. D’aquest moment de consciència sorgeix la «durada», un sentiment-sensació molt agradable. És un sentiment d’alegria interior. Una sensació, una vibració, que l’autor busca, o desitja, ja que,  com diu Handke en una entrevista, «un dia sense alegria és un dia perdut».

J.C.P.A.: Quines altres obres literàries, o no necessàriament, orbiten al voltant d’aquests dos volums emblemàtics? O sigui, amb quins altres referents els podem encarar?

M.P.: D’una banda, jo no deslligaria aquest poema de tota l’obra poètica, narrativa i dramàtica de Peter Handke. I evidentment, i d’una manera ben explícita en el mateix llibre, Handke ha pres el terme «durada» del filòsof Henri Bergson, i hi ha una citació del filòsof al final del llibre. És com si Handke es proposés expressar la seva vivència real del concepte filosòfic de Bergson desplegant-la en un poema. Si furguéssim més també hi podríem trobar la connexió amb altres autors que han reflexionat sobre el temps com Sant Agustí, Eckart, Proust…

C.O.: Pel que fa a La meva pàtria A4, hi ha mols referents que poden ser claus interpretatives. En primer lloc, les referències bíbliques són essencials per copsar els significats profunds de la majoria dels poemes, com també ho són les filosòfiques. En poemes com Animal Planet, el món com a territori de la crueltat que la poeta deixa al descobert, té segurament molt a veure amb la filosofia de Schopenhauer. La recurrent idea d’un déu que ha distribuït de manera amoral el bé i el mal (Oració) ens remet al “mauvais démiurge” del que parla el filòsof d’origen romanès Emil Cioran. Tots els poemes del llibre és troben en un territori entre el sagrat i el profà, cosa que ens porta al filòsof i historiador de les religions, Mircea Eliade. I d’Eliade no hi ha tan sols això, sinó la mateixa manera en què l’autora se situa i es posiciona per poder habitar l’espai sagrat, el seu centre del món des d’on poder crear. A nivell poètic m’agradaria establir un vincle amb Emily Dickinson, sobretot en la construcció del poema. Com ho fa sovint la poeta nord-americana, Blandiana parteix d’un aspecte aparentment banal o comú com podria ser una descripció d’un aspecte de la natura (el fluir de l’aigua d’un riu, la transfiguració de colors de les fulles a la tardor) que adquireix significats existencials profunds a mida que es basteix el poema. No puc deixar de mencionar el poeta existencialista Lucian Blaga. Els seus versos sublimats corren per les venes dels poemes de la poeta romanesa. I potser, amb caràcter auto referencial, hi hauria dos llibres que es poden considerar la llavor de La meva pàtria A4: El sol de després (2000) i El reflux dels sentits (2004).

J.C.P.A.: I quins són els vostres referents ineludibles?

C.O.: Suposo que tens en ment referents ineludibles en la traducció. Perquè si parlem de literatura en general, necessitaríem més temps i més espai. M’agrada traduir sobretot poesia. Ara mateix no penso en referents ineludibles del món de la traducció, que hi són i molts, però que penso que seria injust mencionar uns i no altres. Tinc la sort (tots els traductors la tenim, penso) de tenir referents immillorables! Em refereixo a les obres poètiques (en el cas de traduir poesia) d’autors catalans consagrats. Els llegeixo amb aquesta idea, la de fer-me’ls mestres. De vegades llegeixo Carner, Riba, Estellès, Vinyoli (i continuo mentalment) i noto com hi ha un contagi meravellós de la seva llengua a la meva, com el meu diccionari intern s’amplia i s’enriqueix i després comprovo agraïda que els seus mots sempre acudeixen quan faig de torsimany de poetes.

M.P.: No sé si en tinc, de referents. O en tot cas, no en sóc conscient. Et puc dir autors que m’agraden especialment, però és una tria difícil: Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Clarice Lispector, Kafka, Dostoievski, Txèkhov, Kawakami i un llarguíssim etcètera; de poesia Szymborska, Simic, Pessoa, Vinyoli, Gemma Gorga… La veritat és que pico d’aquí i d’allà, de tot arreu, i de diferents èpoques, tant pel que fa a autors com a traductors. M’agrada llegir traduccions catalanes antigues perquè hi trobo coses curioses, i també, per descomptat, traduccions actuals, d’autors contemporanis i de clàssics.

I si vols dir referents pel que fa al model de llengua, m’agrada molt la llengua que fa servir Rodoreda, per exemple, tot i que no és ben bé actual. I el meu lingüista de capçalera era i continua sent Joan Solà. I, sobretot, el parlar de la gent sí que és un referent. M’agrada molt parar l’orella, escoltar la gent com enraona, gent de tot arreu. És la gent la que fa la llengua. Després la normativa l’endreça, però hi ha molta llengua fora de la normativa! Això t’ajuda a esquivar l’artificiositat; la llengua literària pot ser més o menys culta i d’estructura més o menys complexa, però rarament un bon text en llengua original és artificiós. M’agrada molt treballar amb la llengua col·loquial, tan rica i viva, plena de matisos i colors, i és molt útil sentir-t’hi còmoda a l’hora de traduir diàlegs, tant en novel·la com en pel·lícules, i no solament diàlegs. I encara que potser no ho sembli, és especialment útil en poesia.

J.C.P.A.: Quina és la vostra metodologia quan traduïu? Teniu manies, hores de treball determinades, passes que mai no podeu evitar? No us talleu! Segur que a la gent li fa gola saber el transfons de la vostra feina insistent.

C.O.: No tinc massa manies. El que acostumo fer és fer una primera versió de la traducció a raig, sense diccionaris i sense consultar gaire res. Desprès, és clar, ve el procés de transformació del que surt en aquesta primera aproximació i és quan ho comprovo tot. Jo sóc una traductora jove per no dir “novella” i tampoc sóc nativa, per tant confesso que miro i remiro fins i tot paraules que no plantegen cap dificultat. També he de dir que traduint he après molt i que cada cop hi ha coses que tinc més clares. Tornant al “mètode”. Sempre deixo el text traduït a descansar una mica i és quan provo de situar-me en una posició crítica davant del que ja he fet. Això és essencial per poder veure si no hi ha hagut invasió per part meva en el text original. M’agrada ser respectuosa amb el que ha deixat escrit el poeta que tradueixo. També el que faig, un cop trobo que el text en català flueix, és llegir-lo i rellegir-lo els cops que calgui en veu alta per detectar si he aconseguit traslladar el to de l’original al català.

M.P.: Metodologia? Ui, no sé pas si en tinc, d’això. Almenys no en sóc conscient. No sóc una persona gaire metòdica. I pel que fa als horaris… sovint no tinc més remei que treballar moltes hores, o sigui que no puc triar si m’agrada més el matí, la tarda o el vespre. El millor moment és, sobretot, quan ja fa una estona que m’hi he posat. És com si el motor es vagi escalfant, i arriba un moment que llisca suau. Però ai, llavors surt una frase enrevessada i t’hi has de barallar una bona estona fins que trobes el desllorigador, o un terme estrany que has de consultar i potser t’hi encalles. De fet cada autor et proposa un ritme. Quan traduïa Conrad, havia de fer una pausa i un gran sospir al final de cada paràgraf. Uf, me n’he sortit?! Amb La gran caiguda de Handke, també. Necessitava respirs i allunyar-me una mica del text de tant en tant. Hi ha autors esgotadors. En canvi, n’hi ha que et permeten fer-ne pàgines seguides sense encallar-te, i també és bona literatura. I, anecdòticament, el meu aliat imprescindible és el te verd, i no de bosseta, eh? Sempre tradueixo amb una tassa al costat, i quan es buida la torno a omplir. I de manies en tinc moltes! Per traduir necessito estar sola, sense sorolls, no suporto les interrupcions (pregunta-li a la meva filla), i les que més detesto són les de la companyia telefònica o l’agencia d’assegurances de torn que em volen vendre una cosa que no vull ni remotament i encara em demanen explicacions de per què no la vull. I això sí, sempre, abans de posar-me a traduir, llegeixo poesia. Més o menys poemes segons el temps de què disposo, però és com un  ritual. Com qui no pot començar sense un cafè, jo, per engegar, esmorzo un poema i fruita. I em faig una tetera! I es veu que també tinc moltes manies lingüístiques. Jo no n’era del tot conscient, però ho vaig saber quan un corrector em va dir: «Ah, tu ets aquella traductora tan maniàtica!» La veritat és que quan dónes un text a l’editorial, tot el que hi ha allà és fruit d’un llarg procés de treball, reflexió, proves, canvis, consultes, decisions, i no em fa gens de gràcia que ho remenin sense consultar-m’ho. M’he trobat revisant galerades amb canvis del corrector totalment arbitraris sense cap sentit i fins i tot he hagut de corregir incorreccions lèxiques o sintàctiques d’un text que ja era correcte abans de passar per la correcció. Això fa molta ràbia, després de tota la feina que hi has dedicat. Ara fa temps que no em passa i fins i tot en alguns casos hi ha hagut un procés de correcció amb diàleg, molt enriquidor. Si en parlem, m’agrada molt saber com ho veu l’altre, o que em faci veure que una frase no és prou clara, per exemple. De vegades, de tant mirar-t’ho de tan a prop, perds perspectiva. Sóc molt partidària del diàleg entre corrector i traductor. El text final sempre hi surt guanyant. Una altra cosa que faig, sobretot si no estic segura de si funciona el que he escrit, és llegir-ho en veu alta, jo també. I la meva situació preferida per traduir són els dies de pluja. El te calent, la pluja a fora i un bon text. Hmmm!

J.C.P.A.: En el teu cas, Marta, sobretot ets traductora de narrativa però també t’has atrevit amb poetes com Simic. Veus diferència entre traduir prosa i poesia o per a tu implica el mateix grau de seriositat i d’implicació?

M.P.: A veure, la serietat i la implicació són exactament les mateixes. I sí que hi ha diferències, esclar. En  prosa et sents més lliure; tot i que has de preservar la música del text, no hi ha tanta constricció. Si un joc de paraules o una rima interna o certa sonoritat que l’autor vol recalcar no la pots transmetre on toca, miraràs de fer-ne una d’equivalent més endavant perquè com que les frases no estan tallades en versos, el resultat es veu en el conjunt. També et pots permetre alguna petita paràfrasi, si la consideres necessària, i pots jugar amb la sintaxi a favor de la intel·ligibilitat. En poesia, encara que en cap dels dos autors de què parlem no hi ha mètrica, t’has de cenyir a unes mesures i a una música que estan estretament lligades al sentit. En poesia el valor de cada paraula i de cada estructura sintàctica és incalculable, tant pel que fa al significant com al significat. Per això la tria de les paraules i les frases ha de ser més estricta, han d’encaixar en una música, o cadència, molt concreta. Però també he traduït prosa que s’ha de traduir d’aquesta manera perquè, en paraules de Virginia Woolf, estava «saturada de poesia».

J.C.P.A.: Tu, Corina, en canvi sobretot has traduït poesia, la traducció que vares fer amb Xavier Montoliu de l’antologia Per entre els dies de Marin Sorescu va tenir molta repercussió. Creus que algun dia traduiràs prosa o t’estimes més seguir habitant la casa dels versos?

C.O.: Aviat sortirà la segona edició de Per entre els dies de Marin Sorescu. I sí, seguiré habitant la casa dels versos sempre, escrivint i traduint. O almenys aquesta és la intenció que tinc, tot i que també m’he plantejat traduir prosa i ho estic fent. He de confessar-te però, que em sembla molt més complicat traduir prosa. I no ho dic tan sols pel fet que si no ets natiu, pots trobar-te en algun moment puntual mancat d’un determinat recurs o altres (que també) sinó per la dificultat que implica trobar els ritmes existents però menys evidents de la prosa de gran qualitat.

J.C.P.A.: Totes dues també sou creadores, encara que això quedi un poc ocultat per la vostra tasca sobretot dedicada a traduir. Creieu que la traducció és un acte de creació igual de poderós que quan basteixes una creació pròpia?

C.O.: No veig clar que sigui per la traducció que la meva faceta de creadora resti ocultada. El que sí és cert és que m’agradaria donar a conèixer el que ja tinc escrit per una necessitat d’avançar. Però, tot arribarà, penso. Tornant a la traducció. Crec que l’acte de creació sorgeix d’una energia inigualable. Al meu parer, el traductor passa per un procés d’alienació gairebé mentre tradueix una obra literària. Ha d’arribar a ser un altre. Em sembla que tu mateix deies a una trobada a València que el traductor ha de destruir el seu ego per acollir un altre ego dintre seu. Sempre ha d’haver-hi un gran respecte per part del traductor cap al text que té al davant, cap al individu que respira dins d’aquell text. Això no vol dir que no hi hagi una part creativa en la traducció, aspecte que potser és més patent en la traducció de poesia. Crec que la generositat del traductor ha de consistir en el convenciment que els seus encerts són en nom de qui signa l’original.

M.P.: En traducció, la creació amb el llenguatge és igual que en una obra pròpia. De vegades fins i tot és més exigent, perquè quan escrius el que vols pots esquivar temes, paraules, construccions o registres en què no et sents còmoda. Però traduint has d’agafar el toro per les banyes, encara que sigui un toro molt antipàtic! Ara bé, el traductor no és el creador de l’obra, sinó una mena de «mèdium» (creador de llenguatge, això sí). Jo sempre dic que l’avantatge del traductor és que és un escriptor però sense haver de sofrir el pànic a la pàgina en blanc. A nosaltres ens donen una pauta, com abans als nens petits per escriure recte, i només hem d’anar mirant de no allunyar-nos gaire de la ratlla. No és tan poderós, per descomptat, tot i que hi pot haver traduccions que igualin o superin l’original. Però parlem de la forma, ja que l’acte creatiu que ha generat l’obra d’art sempre és de l’autor. Però tens l’avantatge que, si l’autor és bo, el que tu escriguis també ho serà. Això en l’obra pròpia és molt més incert.

J.C.P.A.: I creieu que quan traduïu ho esteu fent des de la vostra pròpia creació? Amb això vull dir que quant dels vostres versos ocults hi ha en aquests poemes que ara presenteu amb la vostra veu?

C.O.: El que acabo de dir per contestar la teva anterior pregunta no respon a cap intenció d’humilitat. Potser més aviat respon al sentit comú. I no em contradiré si ara et dic que sí, que hi ha molt de mi dins els poemes de l’Ana Blandiana en català. M’atreviria a dir que és com si jo esdevingués encara més jo a través seu. No sé si hi ha versos meus ocults en els poemes traduïts, però sí sé que hi ha versos que voldria haver escrit, versos que he sentit tan meu com els meus propis. Fa anys que la poesia d’Ana Blandiana se’m va ficar al cos i en traduir aquest últim llibre seu, he tingut el privilegi de sentir que els seus versos passen, circulen pel meu esperit, abans que pel meu cervell. Sentir aquesta comprensió, que arriba a ser comunió, la considero essencial per poder traslladar versos d’una llengua a altra. De fet per traduir poesia crec que és essencial sentir aquesta identificació amb el poeta que tradueixes. Per a mi, ho és.

M.P.: A mi, en canvi, em sembla que no, que no ho faig pas des de la meva creació com autora. Com a creadora de llenguatge, sí, com hem dit. Diguem que jo hi poso la veu, però l’ànima, en aquest cas, és la de Simic o la de Handke. En tot cas, la meva s’ha fos amb la seva, amb l’objectiu de mostrar la seva. Aquesta és la intenció. Quan llegeixes un poema que t’agrada molt i sents l’impuls de traduir-lo, esclar, penses que t’hauria agradat haver-lo escrit tu, i si t’atreu tant és perquè t’hi veus tu, aquesta és la gràcia de la poesia. Però d’aquí a dir que en les meves traduccions de Simic o de Handke hi ha els meus versos ocults, no, ni de lluny. En tot cas, en el poema final sí que m’hi veig, d’alguna manera; me’l sento meu perquè també l’he fet jo, però més com a artesana que com a artista, ja que l’ha creat un altre. Més aviat, el que pot passar és el contrari. Així com tot el que llegim ens pot influir a l’hora d’escriure, quan traduïm, com que ens hem fet nostre el text, encara és més probable que en notem la influència. Després de traduir Faulkner, per exemple, jo notava que escrivia d’una altra manera. La traducció és com una gimnàstica per mantenir àgils i tonificats els músculs de l’escriptura. I quan et poses a escriure, estàs en més bona forma.

J.C.P.A.: Per a vosaltres quin sentit té traduir, si és que té sentit?

M.P.: Tant de bo en tingui per tothom! Per mi sí que en té perquè, com diu Francesc Parcerisas, «traduir és prendre consciència de la diferència». Des del moment que ens interessem per «l’altre», és necessària la traducció. El món de cada persona, i de cada llengua, té uns límits, i sentim la necessitat d’ampliar-lo, enriquir-lo, amb el món de fora, dels altres. En el terreny literari, com diu la famosa frase de Saramago, «els escriptors fan la literatura nacional i els traductors, la literatura universal». Si no fos per les traduccions no coneixeríem la literatura que s’ha fet i es fa en altres llocs del món. Potser ni tan sols existiria això que en diem «literatura», perquè les obres literàries, des dels orígens orals, s’han alimentat sempre les unes de les altres. Igualment, les traduccions també s’alimenten les unes de les altres. Hi ha molta gent a qui li agrada la literatura i no sap totes les llengües. A mi m’interessa que es tradueixi molt, perquè així tinc feina, però sobretot per poder llegir autors que, si no fos que algú els tradueix, no hi tindria accés. Gràcies a les traduccions podem estar al dia del que es fa en altres llocs. Tant per als lectors com per als escriptors és una necessitat poder llegir el que s’escriu en altres llengües. I podem descobrir autors (que potser ens faran la vida més alegre o més intensa) que si no fos perquè a algú se li ha acudit traduir-los ni tan sols sabríem que existeixen. Sense anar més lluny, jo, la Blandiana, per exemple. Gràcies, Corina! I m’agrada molt aquesta definició de “traductor” que fa la Jana Balacciu en un article de la revista “Visat”: “El traductor és un compartidor de la bellesa i de les profunditats de l’esperit humà”. Per tant, traduir té tot el sentit del món.

C.O.: Té tot el sentit del món, exacte. Traduir és apropar-se a l’altre, és un meravellós exercici d’alteritat. Traduir significa avui una manera sublim d’escoltar-nos, d’apropar-nos des de les similituds i les diferències, cap allò que tots tenim en comú i que a través de la bona poesia sempre s’esdevé manifest. Em ve a la ment també el que deia Jose Saramago en el sentit que els autors fan la literatura nacional i els traductors la literatura universal. S’ha de fer literatura universal. I hi ha molta feina per fer perquè encara no ens trobem en situació de poder mirar només el present, ja que hi ha textos immensos del passat que encara esperen el seu torn (per ser actualitzats a través de la traducció).

J.C.P.A.: Com veieu la traducció a Catalunya darrerament?

C.O.: Efervescent i de molt bona qualitat! Sobretot les traduccions que ofereixen diverses editorials petites que ho cuiden molt tot i que són les que, paradoxalment, tenen menys por d’apropar-se a literatures fins ara poc o gens conegudes. En aquest món convuls en què vivim, la traducció ha de ser vista com a eina indispensable de coneixement. És per això que penso que encara fa falta obrir-se més i fer que viatgin al català autors meravellosos que no han nascut en una de les llengües majoritàries. I, importantíssim, perquè la literatura en traducció tingui una salut òptima, hem de preocupar-nos sempre de fer lectors.

M.P.: La veritat és que ara hi ha uns quants bons traductors literaris molt solvents i em sembla que la traducció en català té bona salut. Una altra cosa són les iniciatives editorials. Trobo que ens falten molts clàssics, encara. I reeditar els que ja tenim traduïts i no es troben. Això sí que és una llàstima. I actualitzacions de traduccions antigues, que no vol dir «velles», per als nous lectors. Pel que fa a la literatura actual, per sort, últimament una sèrie de noves petites editorials ens posen al dia del que s’escriu a fora centrant-se més en l’interès literari de les obres que en el comercial.

J.C.P.A.: Amb quines accions concretes penseu que es pot dignificar, dia a dia, la tasca de la gent que tradueix?

C.O.: Fa temps que no tan sols està de moda parlar de la visibilitat del traductor, sinó que fins i tot és fan coses en aquest sentit. No fa gaire, en un Seminari sobre la Traducció a Catalunya, en Joan Sellent reclamava més visibilitat social i cultural per al traductor, tot contraposant la seva invisibilitat en el text traduït. Tot i així, passen coses mancades de tota delicadesa. En posaré un exemple concret. Fa uns dies vaig anar a la presentació d’un llibre d’un gran escriptor que llegeixo i admiro. Hi ha havia molta gent i molts llibres per vendre, tant en català com en castellà (i es van vendre gairebé tots). Ningú no va dir una sola paraula sobre les traduccions o els traductors. Qui ho hauria d’haver fet? El presentador potser? O el mateix autor? Sobre el fet de dignificar, no sé què dir. La nostra és una feina digne, molt digne. Suposo que tot ha de començar per donar a la cultura el que és de la cultura. Que ara per ara, no es fa del tot.

M.P.: Ja sé que ja fa escudella, però la primera i molt important seria remunerar la feina del traductor amb unes tarifes dignes, de manera que es pugui dedicar a la traducció literària amb tot el temps que l’ofici requereix, sense haver de forçar-se a traduir de pressa un text que exigeix temps ni haver-se de buscar altres feines més ben pagades per subsistir. També una cosa tan senzilla com tenir en compte, als mitjans, que John Irving, Martin Amis, Ian McEwan etcètera, etcètera, etcètera, no escriuen en català, sinó que hi ha algú amb nom i cognom que ha escrit aquest llibre en català. No fa gaire, llegint la premsa, i fins i tot a l’acte de presentació oficial del llibre al CCCB, hauries dit que Salman Rushdie, per escriure la seva última novel·la, havia fet un curs accelerat de català i de castellà. I per últim, de moment, tenir en compte que la persona que fa traducció literària, poètica, teatral, és autora de la seva obra i que això, legalment, suposa uns drets. És a dir, que qualsevol persona que exploti comercialment, de manera directa o indirecta, un text traduït, hauria de respectar aquests drets. I ho dic perquè no sempre es té en compte.

J.C.P.A.: I què tal l’experiència d’haver guanyat el Premi Jordi Domènech de Traducció Poètica?

M.P.: Una experiència fantàstica en la meva vida de traductora. Una gran satisfacció. I més, perquè no m’ho esperava gens. De fet vaig començar a traduir Simic sense ni tan sols la idea de publicar-lo, només perquè m’agradava, i mira, ara publicat i premiat. I també me n’alegro moltíssim per ell, l’autor, que es mereix que el puguin llegir a tot arreu.

C.O.: El català no és la meva llengua materna. I potser resultar una mica estrany atrevir-se a traduir a una llengua que no és la llengua en la què has nascut. A nivell personal, haver guanyat aquest premi és un senyal que el meu atreviment no és desmesurat. En sentit més ampli, és un premi per a la literatura romanesa i, en sentit encara més ampli si vols, una altra finestra oberta cap l’aproximació a la condició humana, perquè Ana Blandiana és una poeta fonamental que ens parla d’allò que hi ha de essencial en nosaltres i en la nostra manera de concebre el món.

J.C.P.A.: I què us sembla la col·lecció Jardins de Samarcanda?

C.O.: Delicada, ben feta, oberta, amb criteri. Jo en sóc fan. Hi he trobat tresors: Rose Ausländer, Anise Koltz, Denise Desautels. També Thomas Bernhart. I molts altres. Tota una polifonia de veus catalanes també. Un baròmetre que mesura la pressió de l’atmosfera poètica d’un país. Una col·lecció imprescindible que espero tingui llarga vida i bona poesia!

M.P.: Una delícia de col·lecció que ens ofereix tot un ventall de poetes d’aquí i de fora i que ocupa un lloc important en l’edició de poesia en català. A més dels poetes d’aquí, hi descobrim autors actuals de fora poc coneguts i alhora hi trobem clàssics imprescindibles com una nova versió dels sonets de Shakespeare, Dickinson, Blake, Kavafis… I ara, amb el new look que han estrenat Blandiana i Handke, encara està més irresistible!

J.C.P.A.: Quins projectes teniu ara entre mans? I quan dic això no només em refereixo a parlar de traduccions, tot i que també seria genial saber-ho!

M.P.: Pel que fa a l’obra pròpia, el meu projecte principal, i el més difícil, és poder dedicar més temps a l’escriptura. Però en el meu cas, ara, per una sèrie de circumstàncies, l’energia es concentra més en l’obra traduïda o per traduir. De traduccions, a més d’un parell d’encàrrecs molt llaminers que sortiran els pròxims mesos, tinc intenció de traduir un altre Simic, com a mínim, perquè si fos per mi el traduiria tot, tant els poemes com la prosa. I segurament més poesia, si trobo editor. I revisar traduccions que tenia al calaix de fa temps, ara que per fi alguns bons editors s’han engrescat a publicar-les: textos de Katherine Mansfield, Edgar A. Poe i Shelley que encara no teníem en català.

C.O.: Abans mencionava un gran poeta romanès de principi del segle XX que és Lucian Blaga. Estic enllestint la traducció al català del seu primer volum de versos: Els poemes de la llum. I seguint recomanacions externes i impulsos interns, m’estic atrevint a traduir prosa. Ara per ara, un llibre de contes meravellós de la mateixa Ana Blandiana: Projectes de passat. També m’agradaria poder oferir al públic català una autora americana traduïda recentment al castellà. Parlo de la poesia de Mary Oliver, que veig com una espècie de barreja en dosis justes entre Emerson, Whitman sublimat i Sant Francesc d’Assis. I per no seguir ocultant la meva faceta creadora, dir que m’agradaria poder publicar dos llibres de poemes propis que són Intermitències i Mil i una morts.