Obrint Pas: l’últim concert, el penúltim combat

22, 23 i 24 de maig de 2014. Aquests tres dies seran recordats per molts (els qui hi van ser i els qui no) perquè Obrint Pas va omplir el Teatre Principal de València per dir adéu (o fins prompte) després de més de 20 anys cantant amb el cor encès.

El grup va anunciar el seu comiat fa un any i, d’aleshores ençà, ha fet concerts per tota la geografia catalana per donar les gràcies a tot un poble en moviment. Ara, finalment, va de bo. Lluny queda ja aquell 1993 en què uns joves de l’institut Benlliure de València van formar un grup i van començar a recórrer el món amb la innocència a la cara i els somnis als pulmons.

A la façana del Teatre Principal, al cèntric carrer de les Barques, una pancarta amb un puny tancat (un món sencer) desafia els blaus de la ciutat i ens recorda què i qui «Som». Mentre la gent que passa apressadament per davant de l’edifici llegeix «Obrint Pas al Principal. Lluitar, crear, construir. Seguirem. Gràcies, València», a dins les butaques tremolen. Molts nervis darrere, dalt i sota l’escenari. Sona el «Preludi» que obri el seu últim i millor disc, Coratge (Propaganda pel Fet!, 2011). És el tret de sortida de gairebé tres hores de cançons i emocions. El públic, amb els polsos i els cors bategants, aplaudeix. És també el primer dels molts aplaudiments amb què diferents generacions de valencians agrairan al grup tot el que ha fet per la música, la llengua i la cultura d’aquest país.

A continuació, i després dels acords introductoris, la veu inconfusible de Xavi Sarrià trenca el silenci (mai millor dit) amb els primers versos de «Coratge». El combat continua amb «Lluna de plata», «Dakar» i «Murals». Els aplaudiments tornen més eixordadors encara amb els primers acords de «La vida sense tu», un homenatge (i regal) a la ciutat de València i als qui hi viuen i lluiten per transformar-la dia a dia. En acabant una ombra de melangia entela per uns moments l’horitzó a «Records», que Xavi Sarrià dedica als qui ja no hi són.

Les col·laboracions s’enceten amb Mara Aranda, que acompanya Sarrià a l’esplèndida «Al país de l’Olivera». Continuen amb Pep Gimeno Botifarra («la veu de la cultura popular i tradicional», diu Xavi Sarrià), que fa embogir el públic a «Camins», i amb Miquel Gil («la veu profunda de la terra), que apassiona a «Del sud». Vicent Torrent i Manolo Miralles d’Al Tall posen la veu a tot un himne que devem agrair precisament a ells, «El cant dels Maulets». Completen la llista de col·laboracions Borja Penalba, Paco Costa, la Coraleta de la Societat Coral el Micalet, l’Orfeó Universitari, una copiosa secció de vents i percussió de l’ESMUC, dolçainers i tabaleters d’arreu del País Valencià… Tots junts fan trontollar el Teatre Principal. I València sencera.

Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos, a més de cantar, també fan servir els micròfons per recordar Guillem Agulló, per denunciar el racisme que s’utilitza amb finalitats polítiques per obtenir vots, per donar alè als qui han de marxar de casa per guanyar un futur millor, per reivindicar l’ensenyament públic i en valencià, per donar les gràcies als qui demostren que els nostres camins són camins de futur.

Tot i que les gairebé tres hores de concert són un esclat d’alegria i festa, un dels moments més emocionants és, sens dubte, la interpretació de «La Muixeranga» (amb tothom dempeus i el puny alçat) i l’actuació posterior de les muixerangues d’Algemesí i de València. Moments insòlits, moments històrics. I, finalment, enmig d’una explosió de crits i aplaudiments, l’última cançó, el penúltim combat: «Seguirem». Els músics d’Obrint Pas, flanquejats pels qui els han acompanyat durant tot el concert, diuen adéu recordant que camí de la victòria seguim i seguirem. Fan tremolar de nou, i encara més, els cossos dels gairebé mil assistents. Em demane si fora de les parets del Teatre Principal se sent retronar aquest «seguirem». I m’imagine que el tro eixordador de la música i les veus arriba fins a l’horta que encara resisteix gràcies a persones com Enric Navarro, que aquests dies, dolçaina en mà, torna a ser l’adolescent amb qui va fundar un grup a principi dels anys noranta.

L’aplaudiment final es fa etern. Perquè ho és. Com etern és l’agraïment dels qui hem escoltat aquests dies per última vegada Obrint Pas a València, i també dels qui ho han fet a Palma, a Barcelona, i a tot arreu. El de dissabte passat potser va ser el darrer concert d’Obrint Pas, però no és ni serà l’últim combat..

Els tres concerts que ha fet Obrint Pas al Principal de València han estat únics no només perquè són, segurament, els últims en què se sentirà «La flama», «Quatre vents», «No tingues por», «Si tanque els ulls» o «Som». Han estat irrepetibles també per tot el que s’ha viscut a dins d’aquest teatre per primer cop. Sobretot perquè el grup ha omplit (i qui sap si recuperat) un espai que, com tants altres a la ciutat de València, ha estat negat als músics i cantants en valencià, tal com recordà Miquel Gironés: al Principal s’ha sentit molt poques vegades cantar en català, i l’última va ser fa gairebé deu anys. Aquests dies també han estat importants perquè la cultura popular i tradicional, més viva que mai, ha envaït el Teatre Principal gràcies a les muixerangues, els dolçainers i tabaleters o el grup de danses d’Ontinyent. Malauradament, tot i que aquesta vegada ha estat per unes altres raons, RTVV no hi era per informar de tres nits extraordinàries ni per enregistrar els últims acords del grup més important que fins al moment ha vist nàixer València.