Núria Graham: “No penso mai en el futur”

La cantant i guitarrista Núria Graham serà l’estrella de la propera cita del Festival MEB, Músiques per escampar la boira, que organitza el Casino de Calaf

Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Filosofia, cultura i periodisme

La cantant i guitarrista Núria Graham serà l’estrella de la propera cita del Festival MEB, Músiques per escampar la boira, que organitza el Casino de Calaf. De nou, el concert està programat per al dissabte, 24 de març, a les 20.30 hores i anirà precedit per Joan Prat i la banda. I és que amb l’objectiu de potenciar els artistes del territori, en aquesta segona edició, el Casino de Calaf ha programat diferents bandes locals. Aquest dissabte serà el torn del músic de La Llavinera que oferirà un repertori versionant les grans bandes, acompanyat per la seva banda.

Que no us enganyi el seu aspecte angelical. Núria Graham (Vic, 1996) és una rocker de raça i una component indispensable en el panorama de la música nacional. D’ençà que debutà el 2015 amb el seu primer llarg, Bird Eyes, la compositora, guitarrista i cantant no ha deixat de rodar: Portugal, Holanda, Suècia, República Txeca, Anglaterra i gran part del nostre país. Enèrgica, riallera i animosa, però també meditabunda i reflexiva, els temes de Graham evoquen a la bipolaritat i a l’emoció i es basen en una originalitat i un talent genuïns.

La vigatana es troba d’estrena, acaba de llançar Does it Ring a Bell? (El Segell, 2017), el seu quart disc, coproduït amb Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. El passat 10 de gener es va marcar la cara per interpretar una preciosa versió de Ashes to Ashes en el concert que la Razzmataz va albergar en homenatge a Bowie. “Aquests dies vaig de cul”, ens confessa. No para, i això és bona senyal i símptoma d’un èxit creixent i merescut. Acaba d’estrenar també el videoclip ‘Smile on the Grass’ que podeu veure aquí sota

I tampoc decep. A l’últim cd no renuncia a la seva veu encisadora, al seu cant de sirena i a un hipnòtic talent a la guitarra. Un còctel eclèctic que promet ser un dels discs més preuats a Catalunya de l’any. El temps ho dirà. De moment, ja us avisem als pocs que encara no la conegueu que la música de Núria Graham té un perill: és altament addictiva.

Agus Izquierdo: “M’agrada sobretot perquè podria assemblar-se a altres artistes però no”. Aquest és un comentari que vaig veure a les xarxes i em va cridar l’atenció. Em passa el mateix que a aquesta persona, en el sentit que una de les particularitats que veig en tu cada vegada que t’escolto és que no trobo com definir o etiquetar la teva música…

Núria Graham: El fet de definir-me a mi mateixa sempre m’ha costat. L’altra qüestió és que el fet que a la gent li sigui difícil definir-me, jo ho trobo com una espècie d’afalac. També és cert que encasellar a algú pot ser alguna cosa bona. En qualsevol cas, a mi m’agrada molt la gent més enllà del seu estil. L’estil és el de menys, el que importa és el missatge o allò que tenen a dir les persones.

Vas començar a guanyar-te un lloc en el terreny musical a partir de 2013. Recordes quines expectatives tenies llavors?

No és que no tingués expectatives, però quan vaig començar vaig anar sobre la marxa, no sabia ni què estava fent. Vaig començar a fer bolos perquè va anar així, no perquè de sobte em digués: “ara començaré un projecte i començaré a fer concerts”. Em va venir tot de cop. Vaig ensenyar les meves cançons i de sobte ja estava tocant. Va ser un procés molt ràpid. A partir d’aquí, sembla que faci molt de temps, i m’ha passat tot plegat massa de pressa. Ara la música forma part de mi i sense ella no puc concebre la meva vida d’una altra manera. El pitjor és que encara no he pogut aturar-me a pensar-hi, en tot plegat. D’alguna manera, estava escrit en mi. És el que m’ha tocat ser i no he pogut triar-ho perquè hi estic totalment lligada, a això.

D’altra banda intento no pensar en expectatives. No hi penso mai, en el futur, tampoc. Sí que és veritat que cada cop ho vas veient més clar, però quan vaig començar la meva carrera no tenia ni idea de què volia fer. He anat tirant.

Les lletres del teu nou llarg, Does it Ring a Bell?, són personals i íntimes i, potser, més críptiques que als anteriors treballs. Amb aquest àlbum has fet, en certa manera, un exercici de retrospectiva?

Jo crec que tant personalment com musicalment ha estat una feina molt de despullar-se. Les lletres les he treballat molt però alhora són molt directes i clares. Musicalment volia una cosa molt crua, una manera de treure sentiments que no pots explicar només escrivint o amb paraules. Volia trobar la manera de comunicar amb el mínim d’elements possibles per expressar-me. En aquest cas és un disc molt cru pel que fa a la producció. Les lletres, amb pocs elements, intenten dir tot el possible. És tan difícil explicar el què sents que sovint ho escrius i no ho comprens. Però són conceptes tan clars que ho acabes entenent amb el pas del temps.

En els teus temes hi ha contrastos, tant lírics com instrumentals. Apel·len a la complexitat. Entens la vida una mica així, també?

Tenia al cap un disc amb un fil conductor, de manera que un disc és com qui explica una història o llegeix un llibre, amb els seus contrastos i els seus alts i baixos. No és una cosa que hagi calculat, realment, però el concepte estava allà. Llavors, surt com surt quan vas a l’estudi i graves. No hi ha floritura, et mostra tal com ets. Si hi ha contrastos al disc, com dius tu, és el reflex de com era jo en aquell moment com a persona. L’important, i el que intento sempre treballar, és que tot el que em surti sigui natural, sense forçar.

L’ambigüitat, el dualisme; el pecat, la redempció. Tots aquests temes acompanyen el nou disc. Quina mena de conflicte volies transmetre?

Més que conflicte volia mostrar la dualitat de la meva persona. I no només de la meva, ja que la dualitat és molt universal. La contradicció dels teus propis sentiments. Sí que per una banda parlo de culpabilitat, de pecat, però alhora de l’autoperdó i de mirar cap endavant. És una mica jugar amb tots aquests conceptes. Parlo de coses més fosques com la mort, l’alcohol o la nit, i després parlo de la vida passada i temes més místics. Una Núria dóna suport a l’altra. Tothom té dues o més persones a dins seu.

És Núria Graham pessimista per naturalesa?

De fet crec que sóc una persona especialment optimista. Més que pessimista sóc una persona bastant nostàlgica i sentimental. I quan ets així, tens moments més autodestructius que t’ajuden a conèixer molt la persona que ets quan estàs bé. Penso que és molt important entendre la teva pròpia persona en tots els moments. No em refereixo a dues persones diferents en un sol cos, sinó en una mateixa persona amb diferents moments.

Hi ha qui diu que la teva guitarra és contundent, que té caràcter. I alhora, que és tímida. Com descriuries el rol de les sis cordes a la teva música?

El mateix que parlava abans. La idea era despullar-me. Feia molts anys que investigava i experimentava, usant pedals, etc. En aquest cas vaig decidir que em petava la majoria de pedals i no vaig fer gens de capes [diferents pistes de guitarra a la gravació. N.A]. No intentava lluir-me a la guitarra, fent moltes coses i floritures. Volia funcionalitat, el més simple possible, sense necessitat d’omplir perquè sí. És un àlbum en directe, és a dir, sense cap altra guitarra gravada a sobre. He estat investigant amb afinacions obertes, buscant un so a través de la tècnica que no pas amb pedals i efectes. És el que estic treballant ara, experimento amb el so, per exemple, amb guitarres de 12 cordes, però de manera més natural.

En el nou àlbum no renuncies a aquella identitat electrònica que, en part, et defineix a l’estudi. Creus que has trobat en Does it Ring a Bell? una sonoritat més acord a tu?

En aquest disc he buscat la sonoritat que més sincera em sembla en aquest moment. Això no vol dir que d’aquí a tres anys o al pròxim disc que faci busqui un so totalment diferent, perquè les persones canviem. Crec que és molt interessant estar oberts a canviar i anar-se descobrint com a persona. El disc defineix qui era jo en el moment de gravar-lo, però ja estic canviant. Sóc la mateixa persona, però d’alguna manera, vaig avançant, en moviment, entenent i aprenent més coses. Però sí, vés a saber si al proper disc faré servir elements molt diferents. Ara volia prescindir de produccions que no fossin com una cosa que no em sortís molt de dintre. No volia res que no estigués al meu abast. I sobretot, el que tenia ganes de fer era un disc en directe.

Quan escolto la teva veu i la teva música penso en una cantant-guitarrista de pop-rock dels vuitanta. És així com t’agrada que et vegin una mica?

És molt curiós veure com cada persona et diu una impressió diferent. Sempre em farà molta il·lusió recordar com en Xarim Aresté em va dir alguna cosa així com que el meu disc li recordava a cada cosa que més li agrada de cada època. Escolto molt de tot i molta música del passat. Sóc molt romàntica en aquest sentit. Escolto molt de jazz, a la vegada que puc estar escoltant un dia soul dels anys seixanta i un altre Frank Zappa. Llavors, quan faig la meva música no estic pensant en quins referents tinc però sí que estan en el meu subconscient i allà dintre. I, és clar, acaben sortint. Tot això és molt curiós perquè algú pot veure-ho i algú altre no. Quan tu fas el disc no tens la mateixa concepció de la resta.

Però, quin artista o banda t’ha marcat més a nivell vital?

Jo diria que Miles Davis. Bàsicament perquè sempre hi torno. Sempre està allà. Em vaig llegir la seva biografia i em vaig interessar molt per la seva vida. És un a persona que ha tingut moltes facetes, un Bowie del jazz. Sempre s’ha intentat renovar. Com a músic i com a persona, la seva trajectòria, de principi a final, m’ha inspirat moltíssim. És un gran referent de reinvenció d’un mateix.

T’entenc, Potser és una peça que em va posar els pèls de punta. Generalment, però, compons i cantes amb anglès, has plantejat en llançar algun dia un àlbum en català o castellà?

De fet, si sabés cantar en francès o italià també ho faria. M’ho he plantejat moltíssim. Ara per ara, m’està sortint escriure en anglès però estilísticament, que és important anar canviant, no he descartat mai cantar en castellà o català. Hi ha molts referents en català. Últimament m’he obsessionat amb  Ie i Batiste, i el seu disc Chichonera’s Cat, un clàssic, que per mi suposa una influència enorme. Escolto això i un dia tocant potser me n’adono que ho estic fent en català. Però crec que actualment no estic passant pel moment d’escriure en català.

El Petit són un dels meus grups preferits. Amb el castellà tampoc m’hi he tancat mai. M’interessa molt escoltar, però cantant potser no hi estic tan còmode. No em surt tant de dins com l’anglès. Ara bé, no em tanco a res i m’agrada tot.

Molts mitjans et defineixen com a “talent precoç” o com a “jove promesa”. No cansa una mica que relacionin la teva obra amb la teva edat?

Sí, és cansat. També és cert que ha arribat el moment de valorar la música, de parlar-ne directament abans d’aquest tema de l’edat. Evidentment que encara sóc jove, tinc 21 anys i ja m’està bé que em diguin que sóc jove. Però després de cinc anys de treballar en la indústria i que molts et continuïn dient això de l’edat… Tot i així, intento no pensar-hi gaire, no menjar-me el cap. Si has de donar importància a aquestes coses, acabes boig. Arribarà un punt de manera natural que la gent començarà a dir que potser ja no és tan “jove” ni tan “promesa”.

És molt curiosa aquesta analítica que fan alguns crítics i mitjans. El que sí que molesta més és quan parlen que el meu cd ha madurat. La meva carta de presentació quan vaig començar va ser la jove cantant de 16 anys. És evident que crida l’atenció una jove de 16 que es dediqui a la música. Però quan has de viure amb això cada dia te’n canses.

Se’t veu igual de confortable tocant amb la banda que sent tu i la guitarra, soles. 

Depèn molt del moment. Aquest disc l’he gravat en directe i ara molts concerts els fem amb el quartet. Ho gaudeixo. Porto molts anys tocant sola a casa i estic en un moment d’expansió personal on necessito tocar amb gent, encara que no siguin de la meva banda. Per mi és molt més enriquidor, ara mateix.

Què us passa a Vic, que molts dels grans talents de la nova música catalana veniu d’allà? Estàs més còmode en un paisatge bucòlic o més urbanita?

Hi ha el mite, que no és del tot fals però sí una mica manipulat, que aquí a Vic vivim a les muntanyes i mengem fuet, i són tot pobles. Bé, el punt que més m’ha influenciat de Vic és que hi ha una gran cultura musical, com el Mercat de Música Viva. I després aquella cosa del  clima, que és una mica més avorrit i molta gent es dedica a quedar i fer música. No és el meu cas que tendeixo a tocar sola, però moltes bandes surten així. En el fons és un fenomen força inexplicable. Bàsicament s’explica amb aquest nucli musical, amb punts de trobada com la Jazz Cava. És molt important el caliu musical en una ciutat, i Vic el té.

Fa uns dies Núria Graham va estrenar el videoclip de Smile on the grass, realitzat per Artur Tort, Marc Cuscó i Marc Roca.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació