Núria Graham: “Cada vegada tinc menys por de dir el que vull dir”

Núria Graham ens regala ‘Connemara’, una de les cançons del seu nou disc Marjorie, que s’ha publicat aquest mes de febrer. Connemara és una regió irlandesa, una reserva natural, on l’autora catalana s’ha inspirat per compondre el primer single del seu últim treball. Parlem del tema, de la tràgica història que l’inspira i una mica del disc nou que s’acosta.

Ens regales Connamara, una de les cançons del disc nou que surt al febrer del proper any.

Encara no sé la data exacte, però el títol del disc és Marjorie. És el nom de la meva àvia paterna que no vaig conèixer mai. Ella era d’Irlanda.

De fet, Connemara és una reserva natural d’Irlanda. Tens arrels irlandeses.

Sí, és una part de l’oest d’Irlanda on hi vaig moltes vegades. La meva família paterna és de Dublín, però sempre hem anat a Connemara, que és com la nostra casa espiritual. És un lloc preciós.

El disc porta el nom de la teva àvia. El nou single, el d’un lloc significatiu per a tu. El disc respon a un moment vital concret?

Quan vaig començar a fer el disc, no vaig decidir-ho conscientment. No he parat d’escriure durant dos anys i mig, i durant aquest temps, he anat molt a Irlanda. Quan vaig acabar l’altre disc, vaig anar allà per respirar una mica. En certa manera, sempre ha sigut un lloc que m’ha inspirat molt. I ara és quan m’està supurant tot. De fet, no m’inspira només el paisatge i el clima, sinó l’estil de vida, la tragèdia que s’olora, el fet que no hi hagi res a fer.

Connemara la vas escriure a Irlanda?

No, però la inspiració sí que va sortir d’aquest lloc. Un dia, després de llevar-me de la migdiada, vaig fer el tema en un moment. No vaig pensar res i va venir tot fet. Aquelles coses que una no sap gaire com van.

Quina història inspira el tema?

La d’un jove d’allà que es va treure la vida. Jo no el vaig conèixer mai, però en un somni que vaig tenir, veia les últimes imatges que veu aquesta persona. No són unes imatges ni depriments ni tristes. La lletra de la cançó les reflecteix. La cançó no és un homenatge a les meves arrels irlandeses, més aviat és un homenatge a la vida d’allà. És una cançó que parla de la mort, però en el fons és una oda a la vida. De fet, crec que és una cançó lluminosa, no és fosca.

El vídeo té un to espiritual, melancòlic i trist?

Sí, té un punt trist. És una mica com em descric a mi mateixa: una persona que pot ser molt feliç, i també melancòlica i nostàlgica. Tinc sempre com una tristesa incrustada dintre, i crec que aquest paisatge em defineix molt bé. Té una bellesa profunda, i alhora està lligat a la mort i a la tristesa.

I com ha sigut el procés del nou disc?

L’he fet en els últims mesos i sense pressa. He volgut entrar a l’estudi sense cap referent. La producció ha sigut una cosa posterior. Sobretot, volia fer cançons que em representessin i m’emocionessin. I a partir d’aquí, vestir-les. Ha sigut un procés més lent que altres vegades. De fet, vaig començar a gravar unes maquetes que, finalment, s’han convertit en el disc. Per exemple, Connemara és el que se sent a la maqueta, no he gravat res. He fet el que em venia de gust fer i em sento còmode amb el resultat. I no és fàcil tenir aquesta sensació.

T’agradaria que el públic s’aporpés d’alguna manera especial al nou tema, fins i tot al disc?

Que cadascú senti el que li faci sentir. Hi ha persones que veuran coses més tristes, i d’altres veuran alguna cosa més esperançadora. No ho saps mai! Allò divertit de treure una cançó és que fins que la gent no l’escolta, no saps mai com reaccionarà.

Una última pregunta. Com creus que has evolucionat des dels inicis fins al disc Marjorie?

Sóc la mateixa, però he canviat en molts aspectes. Han passat coses bones i dolentes els últims anys. I també, moltes experiències. Cada vegada tinc menys por de dir el que vull dir. Segueixo la línia de quan vaig començar, en el sentit que el meu mètode és igual d’esporàdic i intuïtiu, gens calculat. Vull aprendre del que faig, dels errors i fer-ho cada vegada millor.