Natàlia [Pupil·les]: “Una dona va saber per les nostres lletres que era maltractada”

La música contestatària del País Valencià està més viva que mai. Només cal sentir Mafalda, Smoking Souls o Zoo per entendre que el seu missatge batega intensament. Pupil·les també en són un clar exemple. El trio format per Natàlia Pons, Mireia Matoses i Joan Rodríguez canta sense pèls a la llengua, amb temes com “V”, que rebenten tabús socials cridant que sí, que «las mujeres nos masturbamos».

Van fer el salt amb  Les silenciades (2017) i recentment han presentat el single Colps de Puny (2018), que posarà música al curtmetratge d’Albert Montón i produït per Enrique Viciano (Buen Paso Films), que s’estrenarà al setembre i tractarà les agressions masclistes quotidianes.

El pròxim divendres 31 d’agost estaran a l’Acústica de Figueres. Per aquest motiu, parlem amb una de les integrants, la Natàlia Pons, que demana «que la gent porti ganes de passar-ho bé i de ballar, alhora que d’escoltar música reivindicativa».

Agus Izquierdo: Heu passat de ser les silenciades a donar cops de puny. L’èxit que heu tingut en poc temps és admirable…

Natàlia Pons: El grup el vam formar amb el 2014 amb una primera maqueta, Bruixes de Dol (2014). Llavors érem tres cantants. Les Silenciades ja era el format actual amb Mark Dasousa, el productor actual. Ha anat tot molt de pressa, però estem molt contentes. En part, encara no som ni conscients de com està anant tot plegat.

Ens trobem en una lluita i una guerra pel feminisme i la igualtat. Com es pot guanyar?

Hi ha hagut avanços. Les dones estem més als escenaris, molt més que abans. Però queda molta feina per fer. Hem de partir d’aquí: encara queda molt de camí.

L’art i la música són un altaveu molt important per transmetre un missatge de justícia i igualtat.

Pupil·les neix precisament com a necessitat, perquè no hi havia noies ni dones als nostres escenaris, aleshores vam creure oportú fer el grup. És evident que part del nostre èxit és per culpa o gràcies al moment social que vivim.

Sou conscients que moltes dones s’envalenteixen gràcies a gent com vosaltres?

Hi ha molta gent que ens dóna les gràcies pel contingut de les lletres. Una persona ens va arribar a dir que feia 15 anys que estava en un matrimoni i, gràcies a les nostres lletres, va arribar a ser conscient que estava sent maltractada. Escoltem moltes històries d’aquest tipus, i això et fa que pensar que estem fent alguna cosa de profit.

Ambdues sou filòlogues.

Les dues som professores de català a Catalunya. Vam estudiar filologia catalana a la Universitat de València. Allà ens vam conèixer amb la Mireia i vam muntar Pupil·les. Jo he treballat a Terrassa i ara me’n vaig cap a Tarragona. La meva companya ensenyava a Girona i ara també vindrà cap allà.

El llenguatge és masclista, com lluitem contra això?

Un exemple pràctic: quan a l’aula escrivim les conjugacions verbals, tota la vida hem posat “jo/tu/ell”… Doncs jo escric directament “jo/tu/ella”. És veritat que els adolescents d’avui en dia es plantegen moltes més coses que els d’abans. Hi ha una millora i en aquest sentit, i sóc optimista perquè quan jo tenia 13 anys, no era conscient de coses que avui s’estan tractant a l’aula. Això significa que estem fent quelcom bé.

És un canvi de consciència generacional?

A grans trets, llevat d’un sector polititzat i preocupat, globalment estem igual de malament. Però si ens fixem en certes coses, petits detalls, sí que es veuen millores respecte de l’anterior generació.

Les vostres lletres tracten i trenquen tabús sexuals. Molts dels problemes de gènere tenen a veure amb una censura que ens fa ser així.

Totalment. Hem de normalitzar la masturbació i parlar de com la tracten els homes. Això ho hem vist a classe, on les noies no tenen la mateixa llibertat que els nois. Són temes que hem de posar damunt la taula, també a les lletres.

El vostre estil és díficil d’emmarcar: trap, rap, hip hop, electrònica, reggaeton… Com us definiu?

Nosaltres diem que fem rap electrònic feminista. Tothom sap que a les nostres cançons hi ha reggaeton, sí, però també hi ha drum ‘n’ bass. En general, fem música festiva i bevem de molts estils. Però l’essència és el rap.

Hi ha qui pensa que reggaeton és masclista en si mateix. Però vosaltres o Tremenda Jauría, per exemple, desmunteu aquest prejudici.

No, el reggaeton no és masclista. És masclista la lletra que la gent es posa a la boca i canta. No hem de confondre les coses.