Narcís Comadira: “Un artista que s’explica es disminueix”

Amb les paraules justes per explicar el títol del recull, Manera negra (Edicions 62), i per mirar de no explicar-se massa, no fos cas que desmentís el de l’article, Narcís Comadira ens diu que “de la foscor del nostre món convuls i de la seva incertesa tenebrosa, la poesia, amb la intensitat formal i emotiva que li és pròpia, mira de fer sorgir una mica de llum de l’ordre i de la confiança en la llengua, que és el que ens fa humans”. Una metàfora feta perquè, en comptes d’aclaparar-nos amb els versos, ens hi entenguem: treure la claror de la foscor. Pouar la llum amb retòrica llampant.

Fa dos anys, Comadira va complir mig segle d’obra poètica publicada. El seu editor, Jordi Cornudella, el considera l’espigó de la generació de poetes que van néixer a començaments dels anys 40, just després de la Guerra civil: Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Marta Pessarrodona, Salvador Oliva, Lluís Solà… “S’ha dedicat constantment a la poesia”, tant a la creació com a la traducció i l’estudi, “però no ha tingut una presència invasiva”. Una mesura que fa més valuosos els seus versos “destinats a tocar el cor del lector”.

Manera negra no és un llibre programàtic. És, en paraules del mateix autor, un llibre de poemes factici “com gairebé tots els meus”, i completa una trilogia juntament amb els poemes escrits a Llast i Lent, agrupats per un epígraf que es deia, justament, Manera negra. Encara que pugui semblar-ho, Cornudella explica que ni el títol és negatiu ni el llibre és fosc, sinó tot el contrari: “És perfectament lluminós”. És cert, però no podem entendre aquesta lluminositat sense la significativa dosi de nostàlgia i de retrospecció pròpia de la poesia, i en particular de la poesia de Comadira. A vegades és una lluminositat punyent, encegadora, terminal:

L’aire enrarit d’aquesta solitud / cada dia es fa més irrespirable. Alguna cosa / fa pudor de podrit a Dinamarca. Tot / fa pudor de podrit / a Catalunya. Guillem Bofill fent de Marat a la banyera, Jesucrist sota les oliveres suant sang, i malgrat tots els esforços, la pàtria és morta. La brillantor poètica també té llampecs funestos, sobretot si Catalunya hi treu el cap. Preguntat sobre el moment polític actual, Comadira parla clar: “Estic molt trist perquè no hi ha dret que hi hagi gent innocent a la presó a través d’una utilització il·legal de la justícia. Estic indignat perquè l’Estat espanyol s’ha mostrat tal com és. I estic preocupat perquè no sé com en sortirem, d’aquest atzucac”.

A l’epíleg del llibre, “Llengua meva malalta”, el poeta escriu que sempre ens quedes, eixuta i malgirbada, / inflada de pedanteria, en veu dels polítics / i dels que parlen en les tertúlies i en les tribunes / de papers i pantalles, però s’aferra a la veu dels poetes (Llull, March, Verdaguer, Maragall, Carner, Ferrater), i a la seva pròpia, per salvar-la: potser pel meu esforç i pel d’altres com jo / sobreviuràs, / llengua meva malalta, pàtria meva. Aquest darrer poema és la síntesi de la Manera negra, que manlleva el títol d’una tècnica de gravat sobre planxa de metall que, resumida a la manera poètica i enllaçant amb la introducció de l’article, fa sorgir la llum de la tenebra. Comadira sap de què parla, entre altres coses, perquè a més de poeta també és un entenimentat pintor.

Miscel·lània temàtica i estilística

Manera negra, encapçalat per un epígraf de Rodoreda, està format per versos escrits en italià i en català, alguns per encàrrec, d’altres en forma d’epístola lírica, amb un to més elegíac o nadalenc, dedicats al paisatge o als seus amics, sobre el món de l’art o l’essència de la literatura, distribuïts en quatre blocs: la carta a l’hispanista Giuseppe Grilli; petita suite toscana; quinze poemes diversos; de L’hort de les oliveres i l’esmentat epíleg sobre la “Llengua meva malalta”. És interessant que Comadira hagi recuperat el poema que va crear per L’hort de les oliveres, l’obra de teatre en què precisament havia escrit que tot està podrit a Catalunya coincidint en el temps amb l’explosió mediàtica del cas Pujol. Però matisa: “La corrupció catalana no és res comparada amb la madrilenya”, perquè a Catalunya “tot és més petit”.

Amb una elegància gens impostada, el poeta gironí s’explica a pesar seu i de l’advertència aforística que fa abans de desfilar aquesta Manera negra davant dels mitjans de comunicació a la llibreria La Impossible, on ha presentat el volum en companyia de Cornudella: “un artista que s’explica es disminueix“. La sentència està molt bé, però posarem en dubte que a tots els artistes els passi això quan s’expliquen. Amb mig segle de poesia a les espatlles i una trajectòria consumada, si més no, Comadira es pot permetre aquesta llicència sense despentinar-se.