Mireia Calafell, polisèmica i polièdrica

Avui Mireia Calafell ha estat distingida amb la Lletra d’Or, un dels premis més prestigiosos de la literatura catalana. Amb Tantes mudes, el nou i darrer poemari fins ara de Mireia Calafell, publicat a l’editorial Perifèric després d’obtenir el Premi Benvingut Oliver de poesia, dóna la sensació que l’autora conclou una etapa, com si entre mans tinguéssim el capítol final d’una trilogia completada amb els inicials Poètiques del cos (Galerada, 2006) i Costures (Viena Edicions, 2010). Dins cada llibre, nivell o estratificació, Mireia Calafell desentranya qüestions relacionades amb el cos, la identitat, la memòria, la malaltia i la salvació a través de la poesia, i així es torna a confirmar com una de les veus més subversives i imprescindibles. Des de Núvol entrevistem una de les poetes més importants de l’actualitat i convidem alguns noms il·lustres que comparteixin les seves impressions al voltant de l’autora, de la seva obra i del seu últim llibre. El resultat és el que teniu a continuació: un retrat multiplicat.

Jaume C. Pons Alorda: Tu també tens aquesta sensació de començament d’una nova època? I, si és així, què és el que vols explorar a partir d’ara amb els teus poemes?

Mireia Calafell: És cert que, un cop publicat el tercer llibre, tinc la sensació que ha acabat una etapa o, almenys, que hi ha un punt i apart sense que d’entrada en fos gaire conscient. De totes maneres, tampoc no crec que, amb el temps, canviïn les qüestions que apareixen de rerefons constantment, ja que són els temes que em preocupen i m’ocupen. Ara voldria –i encara no sé com– establir una altra mena de relació amb el que escric, potser amb una mica més de distància o, almenys, des d’una altra posició. Tinc un parell de projectes en marxa que m’obligaran a fer-ho, així que espero aconseguir-ho.

J.C.P.A.: I com decideixes encarar un o l’altre? Quina és la teva metodologia de treball quan tens la idea primera?

M.C.: Com amb tot el que faig, procuro aventurar-me en projectes que em facin il·lusió, em semblin interessants i senti que són una porta oberta per a aprendre alguna cosa nova. De totes maneres, no podria afirmar que tinc una metodologia de treball fixa i pròpia encara, ja que només tinc tres poemaris publicats, i cadascun té la seva pròpia història. Ara mateix, però, els projectes que tinc entre mans són bàsicament dues idees diferents que tenen en comú el fet que dialoguen amb una altra persona: en un cas, amb una altra poeta, en l’altre, amb una artista. He dit que sí o els he proposat perquè em situen en un lloc que no conec encara i m’obliguen, per tant, a arriscar, a posar-me a prova.

[Gemma Gorga sempre ha estat una autora que ha defensat aferrissadament la poètica i la figura de Mireia Calafell, li va fer el pròleg a Costures i després ha dedicat uns quants articles a diferents mitjans per comentar Tantes mudes. Al diari El Punt Avui escriu el següent: “Mireia Calafell sembla posseir de manera natural aquell “coneixement metamòrfic” de què parla Roberto Calasso: la capacitat de percebre l’existència en perpètua fluïdesa, fent-se i desfent-se, mudant, canviant. Capaç de reconèixer que qualsevol forma d’estabilitat és un miratge. Que, ben mirat, no hi ha ni línies rectes, perquè tot s’inclina, tendeix tossudament al biaix, al desequilibri, al desordre. Si en un vers del seu llibre anterior l’autora reconeixia que ‘estimar és caure’, ara demostra que escriure és seguir caient, lluny de qualsevol estabilitat. Que escriure és recórrer la mudesa, la mutació, la mudança… i n’hi ha tantes, de mudes!”]

J.C.P.A.: Jugues amb la polisèmia del mot “mudes” per tal de congregar diferents camins de significació que t’ajuden a bastir l’estructura principal sobre la que erigeixes els teus poemes. La mudesa, la vestimenta i la transformació com a temes on sempre hi ha una violència de fons, un xoc. Creus que la poesia ha d’impactar per ser poesia?

M.C: Jugar amb la polisèmia és un recurs que vaig utilitzar –o em va utilitzar, no podria assegurar-ho– també a Costures. M’agrada fer palès que les paraules tenen diversos significats que mai no podem esgotar del tot. És, a més, una manera de trobar una estructura que es converteix alhora en un ordre intern i un motor d’escriptura. Pel que fa a si crec que la poesia ha d’impactar, diria que no penso que la poesia hagi de fer res en concret: l’art no té cap obligació, almenys sota el meu parer. De fet, desconfio de qui creu poder afirmar, en general, què i com han de ser les coses, i menys encara l’art. Tanmateix, la literatura que més m’agrada és la que no et deixa indiferent, la que et provoca un moviment, un canvi, una muda. De vegades ho fa el tema, de vegades la forma, de vegades el so. Els impactes, perquè ho siguin, han de caure verticalment després de la lectura, no s’han de veure venir de lluny, no han de ser previsibles. Aquesta idea estaria en sintonia amb el que Derrida afirma en definir el seu concepte d’hospitalitat en tant que el poemes que m’apassionen són aquells que em proposen ser l’hoste absolut, és a dir, rebre no només allò que sóc capaç de rebre. En aquest sentit, si pogués afirmar com voldria que fossin els meus poemes, si m’atrevís a dir que la poesia ha de ser alguna cosa, diria que ha de ser un excés imprevisible.

[Lluís Calvo: És cosa sabuda, però cal reiterar-ho: amb només tres llibres Mireia Calafell ja és una de les veus més importants de la nostra poesia. Un dels seus mèrits principals és haver ampliat el camp de les propostes temàtiques del gènere poètic, a partir de la reflexió sobre el cos, les sexualitats o el paper de la dona, tot plegat acompanyada del mestratge de Maria Mercè Marçal, però també de l’univers queer o drag, en un vaivé d’identitats que mai no són fixes. Mireia Calafell és un híbrid magistral entre Hélène Cixous, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal i Murray Hill. Justament, en la influència ferrateriana, trobem un dels trets més rellevants de la seva poètica. Calafell empra, sobretot a partir de Costures i Tantes mudes –deixada enllà la interessant militància teòrica del primer llibre–, un to que s’aproxima a la col·loquialitat, a la confessió, a l’amor ple de fragilitats, al xiuxiueig íntim. Però aquest registre s’acompanya alhora d’un alè cantellut, punyent, dur i paradoxal, molt allunyat de qualsevol temptació mel·líflua. En les conclusions dels poemes sempre hi ha una sorpresa, que de vegades és irònica i de vegades esdevé un veritable cop de puny. Calafell és la tendresa-bomba, una militant contundent que barreja amb gran precisió el to amorós, molt present a Tantes mudes, amb la càrrega explosiva. Calafell és poder, i poder femení. És crítica i rotunditat. Només cal llegir els poemes “Accent diacrític” i “Llops”, del llibre Tantes mudes, per constatar-ho. La lluita social s’infiltra sovint en les relacions personals, en un intimisme molt curiós perquè és, també, altament polític. L’amor calafellesc –trobadora cyborg de configuració inquietant– és un amor amb clarobscurs, amb turbulències. Com diu ella mateixa, estimar és caure i l’amor romàntic alimenta les putes. A totes aquestes característiques cal afegir-hi que Calafell pertany al selecte grup dels millors rapsodes i performers de la poesia catalana. Incontestable.] 

J.C.P.A.: Quin és l’origen de Tantes mudes? On va començar tot?

M.C.: No penso que res tingui un origen clar i identificable –de fet aquest és un dels punts de partida de la meva poètica–, tampoc Tantes mudes. Després de Costures sabia que necessitava i creia convenient trobar la clau que estructurés tot el poemari abans d’escriure’l perquè, com deia, m’ajuda a ser coherent amb una temàtica i, fins i tot, a que sorgeixin poemes, a poder escriure. Inicialment, els primers poemes se centraven tots en el món dels animals perquè volia fer una mena de bestiari, llegir sobre el seu comportament i convertir l’aprenentatge en metàfores per parlar d’aquests altres animals que som els éssers humans. Ara, aquests poemes conformen l’última part de Tantes mudes. Amb el temps, i quan vaig decidir que la idea de muda seria l’eix, van aparèixer els altres versos, els que parlen del silenci i la literatura (amb “muda” com a adjectiu), i els que apel·len al cos i al desig (amb “muda” ara com a substantiu).

J.C.P.A.: El fet d’ara que parles d’aquests dos aspectes fonamentals, com el cos i el desig ens incita a la següent pregunta. Formes part del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des d’aquest equip de treball us plantegeu noves possibilitats reals al voltant de qüestions com el sexe, el gènere, la identitat o l’erigiment del text com una entitat quasi carnal, física, visceral. I sempre amb teories sorprenents i troballes que ens inciten a la reflexió per tal de desestabilitzar les diferents “polítiques” imperants, idees que evidentment tu integres en el teu discurs poètic. Creus que la poesia és també una forma de “política”?

M.C.: Evidentment, les lectures que faig des de Cos i Textualitat tenen una traducció en la meva manera de viure i en els meus poemes, si és que són coses diferents. I sí, crec que escriure –i viure, ara ja sense distinció– sempre exigeix un compromís: amb el lector o la lectora, amb la llengua, amb la vida mateixa. Qui signa un vers, com tot discurs, està inevitablement posicionant-se, encara que sigui sense fer-ho explícitament, encara que no sigui l’objectiu darrer. No posicionar-se és només una altra forma de prendre partit. Una de les idees claus que comparteixo amb els textos i la filosofia que treballem des del grup de recerca és que la llavor d’allò que som i podem ser està en l’entrecreuament de cos i llenguatge. La poesia, quant a que és llengua i llenguatge, pot gosar i gosa poder –per dir-ho com Ferrater– obrir el món i qui som, fer-nos créixer en direccions insospitades, empeltar-nos de quelcom que ens provoqui i commogui, que faci trontollar dicotomies i ens torci, ens posi del revés. ¿No és això una forma de política?

J.C.P.A.: O sigui, que, inevitablement, la poesia sempre pot arribar a ser una arma política, una arma social? Això ens pot portar a pensar que la poesia té una funció bàsica dins la nostra societat? I, si és així, quina?

M.C.: El que és evident i indubtable és que una societat sense poesia –que vol dir també sense cultura– és una societat desarmada. Les retallades que volen reduir el món cultural –és a dir, el món– van en aquesta direcció: procuren desmantellar la capacitat de reacció –la teva i la meva, la nostra–, per tal que sigui més fàcil acceptar després la imposició d’una manera de pensar i d’actuar concreta. Que la poesia té una funció és quelcom que es fa clarament palès en situacions límits: en rituals com els que hi ha en un funeral, i en moments com l’actual de crisi i intents continuats d’estretir la nostra mirada a través de polítiques culturals que voldrien la devastació. Tanmateix, la poesia existeix també perquè és fruit, precisament, d’una situació límit, de la necessitat de fer entendre el que no és comprensible. És a dir, com més l’ofeguen, més respira. En aquest sentit, la seva funció més bàsica seria, potser, donar-nos aire, proveir-nos d’oxigen.

[Anna Gual: Mireia Calafell va ser un dels meus primers referents. Els d’agafar a la biblioteca i trobar-t’hi. He tingut la gran sort que, gràcies a la màgia del destí volgut, a partir d’un moment la Mireia es va convertir en algú palpable, en algú estimable. I no hi ha més goig que aquest, el de tenir com a amiga una persona que admires. La Mireia escriu la realitat del poema, il·lumina els marges que tots voldríem il·luminar. La seva poètica, el seu imaginari, és d’una sensibilitat i d’una contundència que et deixen clavat a la cadira. Ella descriu i descobreix a la vegada. Ella et deixa amb mil idees al cap, amb mil músiques al ventre. Se l’ha de seguir, a cada pas que fa, perquè ressegueix realitats que només ella sap caminar. Tantes mudes respon a la quotidianitat feta poema brillant. És certesa, és descoberta, és un nosaltres que som tots i un jo que és cada lector. El llibre crema a les mans perquè sap quines espurnes encenen la flama. És un llibre necessari. Dels que no podries parar de subratllar si no fos perquè amb els anys et fa cosa deixar marcats els llibres.]

J.C.P.A.: Un altre tema cabdal dins de Tantes mudes és el tema de la mort, de la negació, del silenci, i com els versos esdevenen una eina per fer reaccionar el lector, una incitació a viure no com una cosa funcionarial i burocràtica sinó des de la seva salvatgia. És la teva intenció convidar a desvetllar el món i fer-lo evident un altre cop?

M.C.: Desvetllar el món és una manera molt bonica de dir-ho, potser fins i tot també pretensiosa si sóc jo qui l’afirma. En tot cas, crec que el que faig, o intento fer, és parlar de la mort, la malaltia i el desamor per fer present la vida a través de la seva fragilitat. No és lament, tot el contrari. Em sembla que fer explícit i tenir consciència que tot pot acabar-se –que tot muda, si vols– és quelcom que reclama una acció, una manera d’estar al món que aposta, precisament, per estar-hi, per estar-hi de ple, amb salvatgia, com dius. Si a la nostra societat no es parla de la mort, si s’evita constantment anomenar la inestabilitat, la vellesa, la malaltia, i en canvi s’invoca constantment la joventut d’un cos que tot ho pot, em temo que és perquè només així la majoria acata i ho fa –ho fem–, per exemple, esperant tot l’any quinze dies de vacances. En aquest sentit, diria que la meva necessitat de posar la fragilitat en primer terme respon a la voluntat de convocar la vida i, llavors sí, fer-la evident de nou sota aquesta perspectiva.

J.C.P.A.: Has treballat i col·laborat amb compositors, pintors i altres artistes de tot tipus per tal d’organitzar esdeveniments de caràcter eclèctic i integrador, com el projecte “Textures”, amb música de Miguel Marín i visuals de Sebastià Puiggrós. Creus que és inevitable que la poesia del segle XXI estigui en constant diàleg amb altres disciplines artístiques?

M.C.: Més que inevitable, em sembla que és més probable. Les disciplines, sigui del camp que sigui, cada vegada estan menys separades. De fet, amb ArtsMoved, l’associació on treballo, tenim un projecte que neix d’aquesta idea, del fet de constatar que avui no tots els biòlegs treballen en un laboratori ni totes les advocades en un gabinet. El projecte es diu Futur Variable i el que vol és compartir amb els alumnes de Batxillerat que han de triar una formació universitària casos en què es faci visible que les disciplines, avui, més que mai es toquen i es barregen. Fins i tot ho demostren els espais de treball com aquest des d’on provo de respondre’t: aquí som molta gent i cadascú es dedica a una cosa diferent. Si el model de xarxa s’imposa en tots els àmbits, és evident que també pot afectar a la poesia, perquè no és quelcom que estigui preservat ni enllà dels canvis, afortunadament. Amb en Miguel i el Sebas vam crear el projecte Textures quan érem a Buenos Aires, el 2009. L’última representació va ser al Festival Influx l’any passat, amb música nova i visuals per Tantes mudes. És una sort treballar amb ells i donar als meus poemes la plasticitat, el ritme i l’oralitat que el contacte amb la música i els visuals els atorga. 

J.C.P.A.: Enguany vares ser una de les poetes convidades al Festival de Poesia de la Mediterrània, que va organitzar Biel Mesquida i que es va celebrar a Mallorca del dia 13 al 15 d’abril, amb un homenatge a Ramon Llull i un altre a Francesc Garriga. Com vares viure aquesta aventura?

M.C.: La veritat és que va ser un honor poder formar part de l’aventura, d’aquest festival que té la impremta del caràcter de Biel Mesquida. En destacaria principalment tres coses. La primera té a veure amb la descoberta de noves veus, amb accents i idiomes diferents. Quin plaer deixar-se endur pel ritme de l’àrab, la contundència del serbi o la delicadesa del gallec. En segon lloc, els actes paral·lels i, sobretot, el recital que vam fer a un institut i el que vam fer a la presó (quin repte!). En vam aprendre molt –i ho dic en plural perquè tots els poetes ho vam comentar–, i fins i tot crec que d’això en traurem alguna cosa. No sé si serà un poema, un vers o una actitud. Finalment, i potser el més important, té a veure amb la convivència que un festival d’aquest tipus, cuidat amb tan de detall per part de tanta gent, promociona i facilita, no només amb els altres participants, sinó també amb les persones que hi col·laboren. Compartir hores i paisatges amb amics és un dels regals que m’ha ofert sempre aquest món de recitals, viatges i poemes. Potser el més preuat. Si a tot li afegeixes el record a l’amic i mestre Francesc Garriga, imagina’t.

[Esteve Plantada: Mireia Calafell és una de les veus de referència de la nova escena poètica catalana. I és una personalitat que em fascina: pel que escriu i pel que sap comunicar; però també per com sap explicar-nos l’entrellat de la vida (la d’aquelles coses que valen la pena de veritat i són tan senzilles) a la resta de gent. Sempre humil, sempre disposada a llegir, a escoltar i a ser. Sempre autèntica i sempre ella, indefugible. Per mi, la seva poesia representa aquell punt d’enveja necessari que sents quan llegeixes una cosa que voldries haver fet tu. Però que saps que no podràs fer mai. Per desgràcia, tot i compartir una visió del món força semblant i tenir una complicitat que agraeixo i valoro, jo no podria explicar mai el món tal com ella és capaç de fer. I això em meravella. Per a la literatura catalana, la Mireia Calafell representa moltes coses: una mirada fresca, descreguda, atenta, convençuda, sòlida, curiosa i molt sensible. Una manera d’aproximar la poesia a la gent a través de l’essència i d’un gest gens estrident. M’encanta que així sigui. Una veu suau en aparença, però d’una aspror brutal al dedins. I, evidentment, Tantes mudes és el seu millor llibre. Per mi, una descoberta, tot i que li havia sentit dir molts dels versos que hi ha en recitals. És la consolidació d’una veu molt singular, única en la poesia catalana actual. I és constatar que sempre glaça, que sempre corprèn, i que sempre et deixa amb una certa agitació. I això és tota una proesa en aquests temps d’incerteses i desil·lusions.]

J.C.P.A.: I quins projectes tens entre mans? En què treballes ara mateix que ens vulguis comentar?

Amb la boca petita, perquè és un projecte que està encara per definir, m’alegra poder dir que, per ara, a més de continuar escrivint sola, també participaré en un projecte d’escriptura a quatre mans. Les altre dues mans són d’una persona a qui admiro, algú que es mou en òrbites semblants a la meva però que escriu amb una contundència que ja voldria per mi. Sí, estic parlant de l’Anna Gual. De la fusió, en sortirà una veu nova i diferent que haurà de fer de pont cap a un to per ara imprevisible i entusiasmador a la vegada. A més, també he començat l’escriptura d’un poemari nou que, si tot va bé, sortirà publicat al 2018. I, per si no fos prou, amb l’artista Nadia Sanmartin tenim un projecte comú que es traduirà en un diàleg entre poesia i imatge que volem compartir a través de diferents viatges. En efecte, no hi ha res millor que tenir propostes i fer-ne, omplir-se de motius per escriure, d’objectius per créixer.