Miquel de Palol evoca Joan Vinyoli

Els poetes Miquel de Palol i Joan Vinyoli es van conèixer el 1975. Un any mític. L’un tenia 61 anys i l’altre, 22. Vinyoli, amb el joveníssim Palol, va experimentar la possibilitat d’elevar a la vida quotidiana els somnis i desitjos concebuts en el temps de la repressió i l’obscurantisme

Dimarts passat, a l’esplèndida Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, vam poder escoltar “Vinyoli i Palol a l’època feliç”, una acció literària i escènica que repassa el periple vital comú que Miquel de Palol fa de la seva relació amb Joan Vinyoli; ho organitzava la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània i la Facultat de Lletres de la UdG, amb motiu del centenari del naixement del poeta. El recital va anar a càrrec del mateix Miquel de Palol i les cançons i la música (bonica Susanna de Cohen) a càrrec d’Eduard Boada i Marc Sànchez, guitarres (de la direcció escènica i la dramatúrgia se’n responsabilitzava, Teresa Vilardell). 

Miquel de Palol llegeix poemes de Vinyoli a la Facultat de Lletres de la UdG | Foto de Marc Planes

Els poetes Miquel de Palol i Joan Vinyoli es van conèixer el 1975. Un any mític. L’un tenia 61 anys i l’altre, 22. Vinyoli, amb el joveníssim Palol, va experimentar la possibilitat d’elevar a la vida quotidiana els somnis i desitjos concebuts en el temps de la repressió i l’obscurantisme; Palol i els de la seva generació (Creus i Altaió, per exemple, com va precisar Jordi Llavina, comissari de l’any Vinyoli en la presentació) van trobar en aquest tracte transgeneracional, a vegades incòmode i estrany, un mestratge poètic. “Els anys 70 van ser una època de superposicions, d’emblemes i mites”, va dir Miquel de Palol. Poeta d’arrels gironines, nét del modernista Miquel de Palol i autor del llibre Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli (2006), Palol va construir el relat d’aquesta coneixença vital i poètica a través d’una lectura rapsòdica dels poemes més emblemàtics de Vinyoli. I en va revelar les claus simbòliques i personals que contenen en una acció evocadora acompanyada de música i imatges de l’època: ens hi va portar la paraula, a aquest recital, senzill, però efectiu, la paraula que salva més d’un cop.

Durant el recital Miquel de Palol va traçar des de l’evocació de l’amistat que van compartir amb Joan Vinyoli un recorregut essencial (Només importa no moure’s, trobar el lloc) per l’obra del poeta i les seves grans coordenades d’Amor i Mort. Menjar formatge, beure vi, / sota una alzina, amb el celatge al fons / –roig gris morat—, i no sentir cap veu, diré que és mitja vida. L’altra mitja,/ la mort va rosegant-la amb dents de llop.

Palol va parlar del Vinyoli-gall, del Vinyoli-gall salvatge amb ronca veu i del Vinyoli-penell; del Vinyoli-bany i d’una mena d’esquerda vital (benaventurats els esquerdats!); i va afirmar que per a ell el més gran poema és Sunt lacrimae rerum, en el qual Ploren les coses, plora el temps,/ plora la vida no viscuda,/ plora també la vida que hem viscut mentre vam sentir per tancar el recital una acolorida, i qui sap si vinyoliana, Cançó 7a en colors (Riba nét). On és la pluja, on és? On és el blat, on és l’herba?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació