Mercè Romeva, sa meu mare

Una galledeta de plàstic perquè algun nét o algun besnét li remullés les cames de tant en tant, mentre ella exagerava els escarafalls de plaer i les rialles d’agraïment.

Pau Riba acaba de publicar Sa meu mare (Ara Llibres), un volum de memòries en què el cantant evoca amb una gran tendresa l’estreta relació que va mantenir amb la seva mare durant els darrers anys de la seva vida. Podeu llegir aquí l’entrada del primer capítol, El primer ensurt, cortesia d’Ara Llibres.

Fa molt pocs anys, la mare encara es banyava. Ja no podia caminar, però entrava a l’aigua a poquet a poquet, anant amb molt de compte amb les pedres, una crossa en un costat, un de nosaltres a l’altre, fins que l’aigua li arribava als malucs. Aleshores es deixava anar… i flotava. No nedava —de fet, nedar nedar, el que es diu nedar, no ho va fer mai; ni en els millors temps—: flotava. El seu cos surava en l’aigua sense més ni més i no li calia fer altra cosa que una bicicleteta lenta amb les cames i moure un xic les mans davant el pit, com si saludés dissimuladament o digués adéu des de dins de l’aigua, per estabilitzar-se en una còmoda posició gairebé vertical. Nosaltres li dèiem que (a càmera lenta) nedava com els gossos, però ella somreia i feia com si sentís ploure: ho feia així, i amb això en tenia prou. I ben de sobres. A més, podia mantenir-se en remull hores i hores, ja que tampoc no semblava sentir el fred (es veu que allò mateix que la feia flotar, sa xuia —diguem- ho pla però en mallorquí, que a ella li hauria sonat més fi—, la protegia tèrmicament).

Això, aquesta part del bany —el bany en si, vaja—, es mantingué invariable al llarg dels anys. Des que jo en sóc conscient, el seu problema eren les cames, castigades i deformades per les varices i els greus problemes de circulació, sobrevinguts, deien, a causa de tants infantaments, i el bany li resultava reparador: en ser que perdia peu i deixava de tocar fons, se sentia alleugerida i alliberada.

S’oblidava dels dolors que li produïa haver de suportar el seu propi pes —la gravetat, amb la qual, malgrat tot, mantenia un elegant statu quo, és una de les poques enemigues que se li coneixien— i, convertit el mar en un cel —un núvol, un coixí de plomes— de providencial ingravidesa, s’abandonava a la beatitud i flotava; es deixava flotar, vaja. I, tot flotant, somreia feliç i agraïda. Sí. Abans i després; en la salut i en la malaltia.

Mentre fou capaç d’entrar i sortir, però. Ja que això sí que no es mantingué invariable: l’entrada i la sortida de l’aigua, condició indispensable per poder assolir aquell seu aquàtic nirvana cadaquesenc —peça clau, n’estic segur, del poderós mosaic d’amor que la unia al poble de forma indissoluble—, és el que sí que variava i evolucionava amb els anys, empitjorant, lentament però inexorable, i posant en perill aquella oportunitat diària que tenia de sentir-se ingràvida com una papallona dins el líquid element, o com una astronauta nua, sense escafandre, suspesa en extàtica dansa al cor mateix de la felicitat, i de viure aquells minuts excepcionals que la compensaven de tots els pesos que li llastaven l’existència. Però, abans i després d’això, encara hi havia l’arribada a la platja, i la partida. I això altre encara era pitjor. Ja que, de mica en mica, any rere any, i a mesura que li anaven fallant les cames i que cada cop li feien falta més braços i més suports externs per sostenir-se, la baixada a la platja se li anà fent cada cop més costa amunt, més escarrassada…

Lluny de malhumorar-se, però, no esperava altra cosa des que es despertava freturosa cada matí.

Però era feixuc. I lent, cada cop més lent. Les crosses i el taca-taca anaven complicant l’operació de baixar a la platja, sobretot en el segon tram, que era el de saltar de la vorera a la sorra —on les obres dels últims anys han deixat un desnivell considerable que ens obligava a buscar pedrots que li fessin d’esglaó—, travessar tota la zona prèvia —parlo sempre de la platgeta des Poal, que és la més propera i aquella on sempre hem tingut la barca (a part que la Platja Gran no li agradava perquè és massa poc fonda i havia de caminar massa fins a poder abandonar-s’hi)—, sortejar pedres, cordes, barques, palanquis, tovalloles, flotadors, cables mig ensorrats…, i arribar fins a la vora de l’aigua, on li muntàvem el campament: una cadira plegable d’aquestes d’alumini amb seient de tubet de plàstic (scooby-doo enrotllat, per ser exactes), un gran para-sol de colors i una bossa amb el diari, alguna revista del cor de les que li passava la Conxita, el llibre que estigués llegint —sempre n’estava llegint un o altre, era un dels seus quès— i el missal, que sempre duia al damunt. I, al voltant, les nostres tovalloles i les nostres coses. Ah!, i una galledeta de plàstic perquè algun nét o algun besnét li remullés les cames de tant en tant, mentre ella exagerava els escarafalls de plaer i les rialles d’agraïment.

El primer tram, és a dir, el trajecte de casa a la platja, que sempre feia amb el banyador posat sota el seu barnús verd i blanc sense mànigues, es podia fer amb cadira de rodes (a la qual aconseguíem penjar el taca-taca, la crossa, la cadira, el para-sol, la bossa…) o amb altres recursos; però la baixada fins a l’aigua l’havia de fer per força a peu i, a causa de les dificultats esmentades, hi posàvem una eternitat.

És a dir, que tot plegat era una veritable cursa d’obstacles… que no s’acabava aquí, ja que aleshores encara quedaven, com he dit, l’entrada i la sortida de l’aigua, que s’havien de fer esquivant pedres relliscoses i movedisses, l’embat més o menys agressiu de les ones, que sovint fan perdre l’equilibri, els llampecs de la quitxalla juganera i esvalotada… Però ho feia. S’hi endinsava, flotava una bona estona —sola per fi, ja que, per norma general, tan bon punt s’alçava es trobava rodejada per una munió de parents, amics o simples coneguts, i fins i tot badocs, desitjosos d’ajudar-la, beneïts voluntaris que, sia dit sense malícia, feien més nosa que servei, ja que amb un assistent, màxim dos, n’hi havia més que de sobres—, i quan en tenia prou ens havia de fer senyal perquè organitzéssim l’operació inversa fins a deixar-la altre cop instal·lada ran d’aigua, cosa que ens feia estar vigilants i pendents del seu bany.

I això, bé, això era una de les seves creus… i no li agradava. No diré gens, però sí que no gaire, tirant a ben poc: ella volia fer la seva sense molestar ningú i sense necessitar que els altres haguessin d’estar pendents del que feia, i aquesta dependència li semblava injusta. Tant per ella com pels altres; sobretot pels altres. Fins i tot diria que en allò més íntim li despertava un lluc de vergonya inconfessable. Crec que de totes les xacres que arrossegava la molestava més això, encara que fos per pura coqueteria, que no pas el patiment i els dolors que constantment la turmentaven. El cas és que, de tan poc com li agradava, agafà una mena de mania a la qüestió i, negant-se fins on podia a deixar que l’ajudéssim, començà a buscar maneres d’entrar i sortir de l’aigua pel seu propi peu, si més no fins que l’aigua ja li arribés al genoll i poguéssim allargar-li la crossa i acompanyar-la fins a la sorra. Amb la qual cosa, val a dir que aconseguia l’efecte exactament contrari del que perseguia; o sigui, fer-nos estar encara més pendents d’ella i amb l’ai al cor. Perquè, agafeu-vos: descartada, passat un infortunat i frustrant parell d’intents, la possibilitat d’apropar-se a les parets de pedra seca que aguanten les ribes des Poal i es Pianc, limitant la platgeta, on les llesques de pissarra podien oferir-li un cert aferrall, la forma més fiable que trobà per anar entrant o sortint de l’aigua sense haver de ser auxiliada fou agafant-se a les barques fondejades i ajudant-se amb les cordes dels palanquis, a les quals s’aferrava com si fossin passamans.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació