Mendetz es fan grans al Music Hall

El grup barceloní es reinventa apel·lant als seus propis orígens i acaba convertint en una festa la presentació del seu darrer treball, “Silly Simphonies”.

El grup barceloní es reinventa apel·lant als seus propis orígens i acaba convertint en una festa la presentació del seu darrer treball, “Silly Simphonies”.

L’altre dia un amic periodista em deia que les cròniques i crítiques musicals que realment arriben, les que toquen de debò a qui les llegeix, són les que aporten un punt de vista molt personal de qui les signa. “Ultrapersonal” era el terme que ell va utilitzar. Molt bé, doncs com que això és la crònica d’un concert i modestament un servidor pretén que toqui de debò a alguna de les persones que la llegeixin… li faré cas! Fora caretes.

Sempre he sentit debilitat per Mendetz. De fet conec en Jan, l’ Stefano i l’Oriol de fa una pila d’anys, coincidint amb el llançament de la seva primera maqueta. Aquella que va sacsejar el panorama musical estatal de dalt a baix. Aquella que contenia himnes fundacionals com el grandiós “Beat It”. Aquella que va provocar que els meus amics i jo mateix amaréssim de suor les nostres samarretes ballant com a bojos. Però descobrir-los en directe va ser una petita decepció. Parlo de fa sis anys. Aquells músics tenien un repertori que podia arrasar qualsevol sala, però ni ells mateixos s’ho acabaven de creure. Em va semblar intuir en els Mendetz una mena de falta d’autoestima que aquest dijous passat van cremar a l’escenari del Music Hall.

“Bona nit, som els Mendetz i som de Barcelona”. Quan comences així un concert, mirant el públic de fit a fit, segur del que ets a punt d’oferir-los, tot ve de baixada. I justament aquestes paraules són les que va pronunciar l’ Stefano abans d’arrencar. De fet estava més parlador, més tranquil, més segur. I el grup va sortir de mare. No és fàcil fer saltar el públic català, tradicionalment fred (no ens enganyem, és veritat) un dijous a les nou del vespre. I ho van aconseguir. Donant-ho tot a cada frase, assaborint cada nota, gaudint del seu moment i fent saber al públic que els donarien el que volien. Prou d’amagar-se rere els instruments.

Els Mendetz s’han fet grans. I com a mínim jo recordaré que aquell 9 de novembre del 2012 vaig presenciar en directe el moment en què passava. Una mostra que el que dic és cert? Seguint les tesis del meu amic no em caldria… subjectivitat al poder, no era això? Però crec que uns fantàstics bisos, enllaçant el seu darrer èxit “Escalera” i la seva cançó insígnia “Futuresex”, en són un meravellós compendi.

Abans d’acabar faré un “per cert”. Ja era hora que algú recuperés un espai cèntric, ben comunicat i amb oferta gastronòmica de tot tipus per fer música a Barcelona. Un aplaudiment per la gent de la promotora Menos que Cero i del Budweiser Live Circuit pels mesos de feina i el que, esperem, encara ha de venir. Bé, ara sí que acabo la crònica. Espero que, com a mínim, li hagi agradat al meu amic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació