Mayte Martín, flamenc clàssic

Vaig alçar la copa quan vaig saber que la Jazz Cava de Vic programava un concert de Mayte Martín en format íntim, de flamenc, on únicament hi ha el cant i l’acompanyament de la guitarra. Poder gaudir d’un espectacle d’aquestes característiques en una sala petita i de manera gairebé familiar no té preu. L’escalf, la proximitat, com es gaudeix, no té res a veure amb els auditoris oficials, on es respira una fredor i una llunyania que perd tota la màgia del contacte entre públic i artistes.

Haig de declarar que sóc un gran fan de Mayte Martín. He tingut la sort de veure-la en tots els formats que ha anat presentant al llarg de la seva carrera, des de boleros, a cant pel ball, per exemple. Malgrat tot, el que sempre m’ha agradat més d’ella és quan ha cantat flamenc en el format més despullat, el que va a les arrels, el que excava en els clàssics i s’interpreta amb l’únic acompanyament de la guitarra. La Mayte de l’època de Muy Frágil, el seu primer disc d’estudi, va ser per mi una sacsejada que sempre m’ha acompanyat. Després d’aquell primer atreviment, va anar polint i endreçant d’una manera molt particular el repertori clàssic de flamenc. D’aleshores ençà, i fins i tot abans de l’edició d’aquell àlbum, l’he vist acompanyada de Chicuelo, El Califa, Cañizares i Juan Ramon Caro. La Mayte sempre ha tingut un gran ull i un gran encert triant guitarristes que saben elevar la seva manera de cantar. Ara feia molts anys que no la veia en aquest tipus de format, per això celebro que realitzi tot un seguit de recitals de cant i guitarra que fa durant les pròximes setmanes.

A la Cava de Vic, va explicar que estava començant a donar forma a aquest format amb un nou company de viatge, el guitarrista Alejandro Hurtado. Era la tercera vegada que tocaven junts i en directe. Jo no havia sentit Alejandro Hurtado, però després del que vaig veure puc assegurar que serà un nom a tenir en compte, com a mínim en la guitarra d’acompanyament del cant. En un primer moment vaig veure de seguida que Martín havia escollit un guitarrista d’aquells que a ella li agraden, net, gens brusc. Un guitarrista d’aquells que treballa les harmonies, amb una suavitat als dits molt especial. En aquell primer instant em va conduir al record de Juan Ramon Caro, el de l’etapa de Querencia. On vaig veure que Hurtado era alguna cosa més que un gran acompanyant al cant va ser quan interpretava les “Alegrías de Cádiz“. Amb la celleta posada al setè trast, amb poc recorregut de diapasó i amb la dificultat afegida de treure’n un bon so per l’abús d’aguts, va construir unes melodies i un llenguatge molt cuidat, elaborat i gens estrident. Allà, amb una Mayte esplèndida, cantant lletres populars, les mateixes que havia inclòs a les alegrías que havia gravat vint-i- quatre anys abans a Muy Frágil, vam poder veure l’enorme evolució i la grandesa del seu cant.

El recital havia començat amb una granaína d’Antonio Chacón, una granaína que va cantar amb total coneixement i aplicant una sensibilitat com només ella sap. Mentrestant Hurtado, acompanyava al més pur estil de Ramon Montoya, el que fou el guitarrista de Chacón. Imprimint aquell saber fer del pare de la guitarra flamenca, pero transportat al viatge amb el qual ha evolucionat l’instrument. Gràcies a aquest fet, vam poder gaudir d’una paràbola en el temps de prop d’un segle que anava de Chacón a Martín.

A la Mayte sempre li han agradat els híbrids, buscar nexes i connexions entre diferents gèneres i estils. Amb aquesta premissa va presentar una petenera que va barrejar amb un son mexicano. Va explicar que després d’una estada a Mèxic s’havia adonat que el son mexicano s’adequava a la patenera i que arran d’això s’havia atrevit a fer una fusió entre els dos estils. Als fandangos de Huelva va fer un recorregut per tota la riquesa d’aquest gènere a través dels diferents fandangos amb ritme i les seves variants que es canten a Huelva i a tots els pobles del voltant. I per si no n’hi havia prou, van arribar els dos millors moments del recital, quan va cantar als dos estils amb més compromís del flamenc clàssic, el pal de paller, la soleá i la siguiriya. La manera com la Mayte s’encara a la siguiriya és preciosa. Mantenint el ritme i l’esperit d’aquest pal, el transporta a un terreny personal en què hi manté la tragèdia, la tristesa i la fatalitat, però en suavitza la duresa i harmonitza la profunditat. Agafa el lament primitiu i el vesteix sense deixar-lo tan eixut i despullat.

El recital es va acabar per bulerías, inclosa la variant de “cançó per bulerías”. Quan va acabar, el públic es va aixecar, dret, entusiasmat. Facis el que facis, Mayte, no deixis de tornar a aquest format, el “flamenco clásico”.