Maria Jaume: “A l’escenari soc jo, sense floritures”

La veu de Maria Jaume Martorell és d’aquelles que, tan sols amb una guitarra, fan màgia dalt l’escenari. Fa quasi tres anys que la cantautora mallorquina va deixar el seu poble, Lloret de Vistalegre, per estudiar Antropologia a Barcelona i, pel camí, poc s’imaginava tot el que li passaria. Després de guanyar la darrera edició del premi Sona9, que aposta pels artistes emergents, Jaume ja ha estrenat Autonomia per principiants, el single d’un primer disc que llançarà a principis de setembre. Amb només 20 anys, el seu timbre dolç i les seves lletres íntimes, transparents i sovint també crues, la situen com una de les promeses del panorama musical del país.

Autonomia per principiants: per què aquest tema com a carta de presentació?
Crec que és una cançó molt representativa perquè el meu primer disc també és el meu primer moment d’independitzar-me, de viure en una gran ciutat… a més, aquesta és la primera cançó que xerra d’una ciutat −i no de mi i els meus mals−, i per això m’agradava també, perquè representa aquesta sortida al món d’una manera més animada. 

Són més tristes, doncs, la resta de cançons que trobarem en aquest primer disc: Fins a maig no revisc (Bankrobber)?
Bé… jo tampoc les considero molt tristes; sí que alguna més que altra, però al final totes xerren de moments o coses que m’han passat i no considero que ho escrigui des d’enfonsar-me i no voler-ne sortir sinó que, simplement, és explicar què ha passat, sense posar-hi floretes.

És la transparència, la clau del teu èxit?
Jo crec que sí. És una cosa que em diu força gent, que el que més els agrada de mi és que dalt de l’escenari no faig cap personatge sinó que simplement soc jo: explico les meves merdes amb el meu vocabulari i no hi poso cap floritura. Jo crec que això també s’agraeix. Respecto totalment la gent que es crea un personatge damunt l’escenari, però també crec que fa falta una mica de sinceritat.

Et fa por que la popularitat et faci perdre aquesta sinceritat?
Mmm… no crec que la perdi! Estic escrivint cada cop de manera encara més simple i més directa; encara es nota més allò que vull dir. És una cosa que va amb mi, la meva personalitat és així de transparent, i em sabria una mica de greu si es perdés.

Sempre havies volgut dedicar-te a la música?
En absolut. Quan era adolescent tenia una guitarra a casa i feia allò típic d’anar-la tocant malament… Sempre havia escrit, però no va ser fins als 18, quan me’n vaig anar a Barcelona, que vaig començar a escriure en format cançó… no sé ben bé per què.

Et va animar algú a pujar als escenaris?
Sí, totalment, perquè per mi mateixa no ho hagués fet! (riu) Va ser el meu entorn, sobretot el meu germà, que sempre ha tingut interès per la música, com tota la meva família. Em van dir “va, anima-t’hi” i jo al darrer moment vaig dir “va”…  i mira com va anar! 

Tan bé que en Pau Vallvé és el productor del disc! Com ha estat treballar amb ell?
Ha estat increïble! Quan era adolescent l’escoltava dia sí, dia també… Que ell fos el productor no m’ho hagués imaginat mai! Però ara també el veig de manera diferent, és un amic més. Per això ha estat tan fàcil i proper treballar-hi, perquè he pogut ser sincera, dir què m’agradava i què no; per això ha funcionat, crec jo.

Vallvé és un dels referents de la música independent al país. Et sents còmoda, tu, quan se t’identifica amb gèneres com el pop independent o el folk acústic?
Això és un problema que tinc perquè em costa molt classificar de manera concreta tant la meva música com la música que escolto. Al final tinc molt clar que faig pop i després, per les diferents influències, me’n vaig cap a una branca o una altra. 

A qui tens, de referents musicals?
Van des de Nick Drake a Julia Jacklin, Sufjan Stevens… de més a prop en Pau Vallvé i també estic molt enamorada d’en Miquel Serra i el seu germà, que són una bomba d’artistes.

Quasi tot són homes… Falta representació femenina, en aquests estils?
És ver que quasi sempre i sense adonar-nos hi ha molt protagonisme masculí. També n’hi ha, de dones; Stella Donnelly em flipa moltíssim, per exemple. I aquí en tenim unes quantes com Núria Graham, que per sort darrerament estan agafant més protagonisme.

Tu també pots acabar sent referent…
(Riu) Tant de bo algun dia pogués estar al seu nivell, estaria súper contenta!

Com et veus en un futur?
De moment he deixat l’Antropologia per començar a estudiar Música al Liceu. La veritat és que no penso molt en el futur a llarg termini, vaig passet a passet perquè tot canvia tan ràpidament… però sí que tinc clar que em vull formar en aquest sentit; és una de les coses que més m’agrada i la vull explotar més.

I els propers projectes musicals?
En aquest primer disc he volgut experimentar i el següent no tinc ni idea de com serà! De fet, m’agradaria que fos una mica diferent, no fer sempre el mateix… intentar evolucionar.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.