Mar Grimalt: “La música és una cosa orgànica, col·lectiva, física i emocional”

Mar Grimalt (Felanitx, 1996) és una de les veus més prometedores de les Illes Balears. Creu que la música neix del sota ventre i no de l’academicisme, que l’art d’Apol·lo truca i tu el deixes entrar i no al revés. Amb aquesta idea i un projecte intimista, subtil i càlid, va guanyar la 14 edició del Concurs Sons de la Mediterrània i ara, li està canviant la vida. Parlem amb ella sobre el seu treball i les seves inspiracions just abans dels seus concerts al Festival Tradicionàrius i al Barnasants dijous 27 i divendres 28 de gener.

Si haguessis de descriure’t, qui és la Mar Grimalt?

Na Mar Grimalt és una persona molt inquieta, que li agrada molt cercar el detall de les coses. No es conforma amb coses disperses, necessita descobrir un sentit a tot. És una persona que intenta fer música d’aquelles coses més obscures, d’aquelles pors que té per dins, treure-les cap a fora en forma de melodia, de so, de paraula. Treure de dins la cruesa d’una manera subtil i càlida. 

Des que vas guanyar el concurs de la 14 edició del Concurs Sons de la Mediterrània, com ha canviat això el teu projecte musical?

Arran de guanyar Sons de la Mediterrània tot s’ha anat component a poc a poc. M’ha donat un objectiu, unes fites clares. A vegades les persones que creem no sabem posar els límits, és difícil decidir quan has de tancar una cançó, quan està acabat un espectacle… Llavors ara tinc el propòsit de gravar un disc i això m’ajuda a saber que he de conceptualitzar una idea, he de posar un ordre i una estructura i tirar-ho endavant. Per mi el concurs, a més de donar-me una projecció brutal i un seguit de bolos, també m’ha ajudat molt a centrar-me i a posar-me a lloc. A deixar la feina que feia abans i a començar una etapa nova. Per mi ha estat un revulsiu guanyar aquest concurs, no només en l’àmbit professional, sinó també vitalment.

Has dit en anteriors ocasions que no entens la música com una cosa acadèmica. Com l’entens? Quina és la teva manera d’aprendre?

Sí, és cert. Jo entenc la música no només com una cosa acadèmica. La música és una cosa orgànica, col·lectiva, física i emocional. La música no neix de dins del cap, com ens volen ensenyar als conservatoris, sinó que surt del cor. Així ha estat la meva manera d’aprendre-la, a part dels coneixements acadèmics que vaig tenir fins als dotze anys. A partir de llavors he après en rotllanes amb amics i amigues, fins a les tantes de la matinada, anant a veure concerts, formant part de corals de gòspel i de percussió ibèrica… Per mi la part essencial de la música és tot això. I no és contradictori, encara que jo faci música tota sola, a mi em sosté tota aquesta part col·lectiva.

Les lletres de les teves cançons parlen de l’amor i les relacions. Què t’inspira per escriure?

Crec que a vegades sí que parlen de l’amor i les relacions, però crec que més d’amor propi i de la relació amb mi mateixa. El més guapo de la música i de les paraules fetes música és que cadascú senti que aquella cançó és seva. El que m’inspira més a l’hora d’escriure són les meves pròpies vivències i sobretot les vivències obscures, aquelles coses que em costa més encarar a la vida i que a través d’una cançó es fan més digeribles. 

I en l’àmbit musical?

Com que musicalment em falta una mica aquesta part intel·lectual, jugo molt, I quan trobo un so que m’agrada, em guio molt per la intuïció. Potser no sé quin acord estic fent, però sé que aquell so m’agrada i és el que expressa el que vull dir.

La teva aposta musical és un format íntim, a guitarra, pandero i veu. Seguirà per aquest camí?

De moment vull seguir amb aquest format íntim, perquè m’ajuda a donar cos a aquestes cançons que vull gravar pel disc.

I què ens pots explicar del disc? En quin punt es troba?

Ara les cançons estan compostes, només s’ha de fer una mica de feina de donar-li forma i crear una estructura, un concepte de disc. Per això, faré una residència artística durant el mes de febrer a Suralita Recol·leccions, un espai de Joana Gomila i Laia Vallés a Manacor, per començar a enfilar aquestes cançons a poc a poquet i gravar-lo a l’estiu.

Què esperes del futur?

Tenir el privilegi de crear. En aquesta societat hi ha molta gent que no es pot permetre el luxe d’aturar per poder crear, perquè es necessita molt de temps i la societat no està feta per donar-nos espai i temps. També m’agradaria poder seguir explorant disciplines artístiques que se troben molt a prop de la música, com són altres arts escèniques. I evidentment, poder seguir amb una xarxa de cures i d’inspiració com la que tinc ara amb la gent estimada que m’envolta.