Manel, una retrospectiva

Els Manel estan d’enhorabona: s’han tornat a situar al primer lloc del llistats de vendes de tot l’Estat amb el seu últim disc, Jo competeixo (2016), segons Promusicae. D’aquesta manera, el grup aconsegueix per tercer cop consecutiu situar-se al número 1 de vendes, després de fer-ho també amb 10 milles per veure una bona armadura (2011) i Atletes, baixin de l’escenari (2013): mai un artista havi aconseguit tres entrades consecutives al més alt dels llistats estatals amb tres àlbums cantats en català. La gira de presentació del disc començarà el proper 4 de juny al Festival Primavera Sound.

Manel, el grup català de nom i veu masculins, es va posar en marxa públicament durant la setena edició del concurs Sona 9, l’any 2007, recuperant un so poc conegut en l’escena musical catalana (i espanyola), el grup de folk. Allà hi van guanyar el segon premi, o Premi Joventut, que els permetia gravar un CD i realitzar una petita gira per Catalunya.

Entre juny i octubre d’aquell mateix any van gravar el que seria el seu primer disc, Els millors professors europeus, que sortiria el novembre de 2008. En aquest CD, Manel presentava comercialment el seu sorprenent so folk, ple d’ukeleles, banjos i el que per a molts eren altres novetats sonores. En els 47 minuts que durava, escoltàvem teclats amb so acústic, petits ponts simfònics de vent metall, o de xiulades, violoncels, violins, cors de veus blanques o de veus potents masculines, campanetes, vents fusta…Tot junt, un so que alguns definien com “del Beirut català”. Els aguts havien disminuït respecte a les gravacions que queden dels concerts previs, i la bateria, també. Manel ens proposava un estil que combinava lletres d’historieta de cantautor amb una nova sonoritat folk. Avançant-se a la moda de l’estètica hipster que arribaria uns anys després, el còctel prometia, i tant la crítica com el públic hi van estar d’acord. El disc va rebre diversos premis dels especialistes, i va ser guardonat amb el Disc d’Or el setembre de 2010.

Dos anys i mig després, el març de 2011, arribava el segon elapé del grup, 10 milles per veure una bona armadura, titulat així en honor de la pel·lícula Molt soroll per no res. En un clar paral·lelisme amb el disc anterior, el disc tornava a començar amb els vents metall, però perdia el que havia caracteritzat Els millors…: l’ukelele. No obstant això, tornaven també els violins, les panderetes, els sons manuals, els teclats acústics, els cors dolços que “abraçaven” les melodies… A més a més, Manel incorporava dues petites novetats: la lletra meta musical, trencant la quarta paret, a “El gran salt”, i les referències a altres membres de l’escena indie catalana, responent a “Al Miquel l’ha deixat l’Olga” d’Espaldamaceta. Potser Manel també es feia un homenatge acabant aquest disc no només arrodonint-lo (acabant amb altres vents metall), sinó amb una cançó de la mateixa temàtica però contrària a la del primer disc: una relació sentimental que aconsella acabar en busca de la llibertat. Com l’anterior, 10 milles per veure una bona armadura va ser un èxit tant comercial —va aconseguir el Disc d’Or en només dos mesos—com de la crítica.

L’últim disc del grup fins ara va arribar dos anys després, a l’abril de 2013, amb el nom d’Atletes, baixin de l’escenari, una referència a les paraules de Constantino Romero, la veu en off a la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (llegeixin, de veritat!, la nota 1). De nou, el principi del disc era una declaració d’intencions: la primera cançó (Ai, Yoko!, en aquest cas, feia referència a John Lennon. Com deia una lletra del mateix disc, “hi ha alguna cosa que es mou”, alguna cosa s’estava movent en el grup. Els ponts eren ara de guitarra i bateria, no de cordes i vents metall. Els teclats eren més sintetitzadors i menys acústics; les guitarres eren més elèctriques; les bateries, més potents. Fins i tot, el single “Teresa Rampell” anava acompanyat de remixos. Un cop més, la recepció va ser extraordinàriament bona, tant per part de la crítica com del públic.

Ara acaba d’arribar (8 de març) el quart disc del grup, Jo competeixo. Ho fa amb un canvi radical en sonoritat, tot i que l’àlbum és continuista quant a les lletres d’historieta explicada veladament, que alguns qualifiquen de narrativa fabulista. Aquest canvi es torna a fer evident des de la primera cançó del CD, “Les cosines”, en què el principi in crescendo culmina en un esclat de sonoritat rock que, al disc, ni tan sols ens abandona entre els ritmes llatins de “La serotonina” —un clar homenatge a Juan Luis Guerra— o els africans del primer senzill del CD, “Sabotatge”, on es barreja amb altres pinzellades d’una sonoritat que només es deixava intuir a “Teresa Rampell”, el dance. Amb el seu primer disc produït internacionalment (a Nova York), els Manel volen deixar clar que no es quedaran ancorats en el sons més folk del passat, i tanquen l’àlbum amb la peça que li dóna títol, Jo competeixo, una cançó amb una lletra ben clara a la qual s’atreveixen fins i tot amb el rap.

Els Manel consideren aquest àlbum el seu salt més arriscat, cosa que és fàcilment comprensible. «Eliminar la guitarra ens permet donar unes notes més impressionistes a les nostres cançons», argumenta Guillem Gisbert, la veu hipnòtica del grup, a l’entrevista de Jordi Bianciotto publicada a El Periódico. Hi ha qui qualifica aquest disc també de valent: tot i que la confluència amb les sonoritats més comercials podria fer sospitar una maniobra estratègica per captar més públic, la fidelitat del grup a la llengua catalana semblaria apuntar en direcció contrària. En tot cas, a Jo competeixo l’estil del grup segueix sent recognoscible, i el nou àlbum compta tant amb les cançons més o menys íntimes més típiques del grup com amb les d’omplir estadis, cosa que aquesta vegada faran a un ritme cada cop més dance i més rock.

De moment, la crítica ha sigut positiva amb les últimes novetats de Manel, i els 30.000 fans que els han donat en dos mesos molts discos d’or amb els últims àlbums de ben segur han corregut a aconseguir el CD de Jo competeixo, tot i que encara no hi ha xifres oficials. Això sí, el CD ja és el més descarregat a iTunes, però Manel ha de superar la barrera definitiva del folk cap a la sonoritat comercial. De part d’un admirador incondicional: sort en la competició!

Notes.

1. En aquest vídeo de TVE a Youtube es pot observar, amb comentaris d’uns joves Matías Prat i Olga Viza, com a partir del moment 1h 51 min els atletes comencen a envair l’escenari on han de cantar Los Manolos, Peret i Los Amaya. Just abans del minut 1h 53′ se sent la veu de Constantino Romero comminant els atletes a baixar de l’escenari, primer en català i més tard en espanyol i anglès, amb la frase que acabaria donant títol a l’àlbum de Manel: “Preguem als atletes que baixin de l’escenari”; “atletas, por favor, bajen del escenario”; “athletes, please, leave the stage”. Si escolten atentament aquest fragment del vídeo veuran com Matías Prats ja explicava acudits l’any 1992. ;-P