Manel: “No voldríem enfonsar-nos en el cinisme, però és allà”

Els Manel ens expliquen 'Per la bona gent', el cinquè disc de la seva carrera.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Ja fa unes setmanes que Per la bona gent ha aterrat sobre nosaltres. Ha causat un impacte com el del meteorit que veiem a la portada del disc? Des d’Atletes baixin de l’escenari i Jo competeixo, els Manel ja ens han acostumat a esperar l’inesperat, a la reinvenció imprevisible que ens obliga a posar-nos en guàrdia cançó a cançó. En altres paraules, ja gairebé no queden pesats que reclamin que “Manel torni a ser Manel”, o ningú els hi fa cas. Dit això, res ha mitigat l’efecte sorpresa de les veus amb autotune, els samplers de Maria Cinta i Maria del Mar Bonet, o les arrencades de hip-hop. Ara que les cançons comencen a sedimentar en l’imaginari i ja hi haurà parelles que hauran plorat la ruptura amb Canvi de paradigma, grups d’amics que somien a formar una Boy Band, i ja tenim banda sonora per “contemplar el gran show de les sinapsis en acció”; parlem amb Guillem Gisbert, Roger PadillaArnau Vallvé i Martí Maymó. Senten que s’estan fent grans i no els val el mateix de sempre, però xuclen la sang de tot el que els interessa per mantenir-se entusiasmats.

El dia 29 de novembre, Manel estrena el seu nou disc al festival Temporada Alta.

Els Manel parlen a Núvol sobre el seu últim disc | Foto: Ester Roig Els Manel parlen a Núvol sobre el seu últim disc | Foto: Ester Roig

Ha estat la pausa més llarga entre discs -3 anys-. Creeu de dins cap a fora o ha de passar alguna cosa al vostre voltant que us faci dir “ja ho tinc”?

Guillem Gisbert: De moment, d’una manera automàtica sempre ens surten les idees que porten cap al disc. No es dona una situació en la qual vulguem treballar sense la intuïció de cap a on volem anar. En aquest 5è disc, la utilització dels samplejos i d’algun arranjament i estructures han tingut a veure amb coses que han passat en la música del nostre voltant, coses que escoltàvem i ens interessaven que però alhora érem conscients que havíem d’utilitzar fins a un cert punt. En el cas de les músiques urbanes, per exemple, està clar que no podíem mimetitzar-les sense passar-ho tot per la nostra veritat.

Els canvis que us mouen son sempre musicals o us heu enganxat a algun canvi en la societat, la cultura, la política… ?

G: En l’evolució del contingut de les lletres el factor més important és l’edat que tenim, més que el que està passant al voltant. Jo no sé que hauria passat si la nostra transició dels vint-i-pico als trenta-i-pico hagués tingut lloc als 80, no en tinc ni idea. El canvi ha vingut molt més determinat per això: als 25 anys fas cançons d’amor de 25 anys i, als 38, la mateixa manera ja no et resulta vàlida i has d’anar a buscar altres coses. En aquesta recerca pot haver-hi cert esgotament de tu, de parlar dels teus sentiments, i aleshores surts a fora a buscar coses que no tinguin a veure amb la disciplina de pop romàntic confessional.

Però ja des de bon principi sempre us ha distingit certa ironia, un cert desencantament. Heu passat desencantats a encara més desencantats?

G: Jo vaig començar amb 27, que no és la primera joventut: ja ets capaç de mirar-te més de fora. Per caràcter sempre hi hagut aquesta retranca, aquest no creure-t’ho del tot. En aquest sentit, és difícil que fer-te gran et tregui d’això, el més normal és que t’ho subratlli. Voldria pensar que no estem enfonsant-nos en el cinisme, però és allà. La cançó d’Els entusiasmats va d’això, d’intentar no fer-ho, de recordar que l’entusiasme és important i s’ha de cultivar. Quan en tens 20-i-pico, l’entusiasme ve sol, però a mesura que passen els anys te l’has de currar més. Sí que penso que en el primer disc hi havia un apassionament o un abandonament emocional que en els últims ja no hi és.

Quin és l’enemic d’Els entusiasmats que estiueja a primera línia de costa?

Marti Maymó: Tu (riu).

G: L’enemic és la pulsió interna de caure en una rutina.

Roger Padilla: L’enemic és l’apalanque.

Hi ha confrontació i enemics a les vostres cançons. A Jo competeixo vau aprofitar l’estètica del hip-hop per explicar-la i ara, a Per la bona gent torna aquesta veu, que rapeja a la contra d’alguna cosa

G: El hip-hop ha significat una manera d’entendre la cançó molt nova en un moment que jo ja estava molt educat en una forma determinada d’entendre la música i gràcies a la qual hem descobert moltes coses que ens ajuden a nosaltres a fer cançons. Tot i així, difícilment podem aprofitar el beef clàssic [el beef és una baralla de galls, la confrontació entre rapers que es difamen l’un a l’altre]. Estaria fora de lloc que nosaltres ho utilitzéssim, i el que fèiem a Jo competeixo i seguim fent a Per la bona gent és utilitzar aquesta estructura de manera més abstracta, no per dirigir-la a un enemic concret, sinó a una cosa moral.

La qüestió moral, en aquest cas, és si és possible ser bona persona o si sempre hi ha un interès, un cert cinisme

G: El concepte de Per la bona gent segueix la línia de Jo Competeixo: els límits de l’aparença de bondat. Quan un pensa en ell mateix, difícilment arriba al diagnòstic de que és mala persona, quan en realitat tots som capaços de malicia. No sé com vaig arribar a aquí. Jo vaig tenir aquesta idea molt de temps en forma de frases i apunts. Què vol dir ser bo? Ho tenia forma de pregunta que, en comptes de fer-la el personatge en primera persona, era un altre personatge dins la cançó que preguntava fins a quin punt ets bo. Però tot va desencallar-se gràcies al sampleig d’Alenar, de Maria del Mar Bonet. Si no, vés a saber si la cançó s’hauria fet. A part d’això, ens resulta excitant que una cançó pop que tracti aquest tema, perquè no ens en venia cap altra al cap. Com organitzes l’emoció dins d’una cançó tractant aquesta qüestió?

Amb el que està passant políticament a Catalunya, precisament hem tornat a veure a Maria del Mar Bonet tocant “Què volen aquesta gent?”. Vosaltres sou un grup apolític?

G: Som fills de la normalització lingüística absoluta i hem pogut escriure cançons en català sense que això fos reivindicatiu de res. Hem pogut viure en un mon on parlar en català, escriure en català i entendre que les cançons serien català és la cosa més normal del món. Hem pogut fer cançons que parlessin del que fos i és veritat que no ens ha donat per escriure coses que tinguessin a veure amb política. Que, després, quan algunes cançons es posen morals, sí que podríem discutir si tenen a veure amb política o no.

L’altre factor són les declaracions a mitjans de comunicació. En aquest sentit, també des del principi i d’una manera natural que té a veure amb el tarannà, et trobes còmode o no parlant de política en un mitja de comunicació. Has de tenir un caràcter concret. Nosaltres, des de sempre i a mesura que han anat passant coses en aquests 12 anys, hem optat per no fer-ho. Tinc la sensació que està bé que hi hagi un grup de música que canti en català que opti per això, que es pugui separar la part musical de la resta, que les cançons puguin ser consumides sense que la part política les acompanyi. Però aquesta reflexió ha vingut després: al principi va ser una cosa de caràcter, de no sentir-nos còmodes en un lloc on no volíem estar.

La Juliana Canet va fer un tuit que em va fer riure: “Nou disc dels Manel *Screams in convergent*”

R: Tenim detectat que quan un grup no parla de coses polítiques molta gent ho relaciona amb que és un grup conformista, conservador, de dretes.

G: Una vegada a Sabadell va haver-hi una manifestació de poca gent a prop d’on tocàvem i hi havia una pancarta que posava Manel = CiU, que l’havien fet uns manifestants i es va quedar tirada al terra al costat de la sala. La tenim penjada al local.

Els integrants del grup Manel. Foto: Ester Roig

Hip-hop, samplejos de la Nova cançó, instruments nous… existeix una essència de Manel o, com David Bowie, enfoqueu cada disc com un personatge nou i l’essència és reinventar-vos?

Arnau Vallvé: Per molt que intentis canviar, automàticament et surten tics que formen part de la teva manera de fer cançons. Intentem lluitar contra repetir-nos a l’hora de fer arranjaments, estructures que ja hem utilitzat molt sovint, maneres d’utilitzar les veus… però contra això no s’hi pot lluitar gaire. Intentem no avorrir-nos a nosaltres mateixos i introduir noves maneres de funcionar i nous instruments perquè les coses sonin diferent, però per molt que ens hi esforcem, la gent reconeix una essència de Manel de la qual és molt difícil desfer-se’n.

Si pensem en el que està passant en la música jove en català, aquesta música urbana, des del trap de Lildami -amb el qual heu col·laborat- fins a Rosalía, fa la sensació que hi ha hagut un canvi entre aquesta essència, que compartíeu amb la vostra generació de músics, i el que es fa ara

A: Ens hem anat fent grans i les coses noves que passen ja no formen part d’això. Però també fem com un Dràcula que xucla la sang jove per fer millors les seves cançons. Veiem coses que no havíem vist mai en els grups joves i provem d’agafar-les. A vegades funciona i d’altres no.

El disc comença amb Canvi de paradigma, una cançó trista, un cop emocional del qual, personalment, em va costar recuperar-me

R: El truc de començar un disc és fer-ho de manera brillant i explosiva, i per això ens feia gràcia tirar per aquesta via. Canvi de paradigma ens semblava molt bonica i potent, i ens agradava la idea d’entrar poc a poc en el disc.

G: Hi ha impressions que està bé suggerir-les, però no al arribar a les últimes conseqüències del que estàs dient. Que la cançó es diu Canvi de paradigma, que comença de certa manera i que en el disc hi ha certes coses d’això, és veritat. Però no és un manifest a través del qual diguem que hi ha hagut un gran canvi de paradigma en nosaltres. Funciona com a primera cançó, però no cal acabar la frase, simplement deixar-la anar al principi.

Sempre dieu que treballeu cançó a cançó, però pot ser que aquest sigui el disc que té més fils conductors, com ara la metareflexió sobre l’ofici de músic?

R: Sí que és el que té més afinitats entre cançons, però d’això te n’adones quan el tens tot acabat, a l’hora de posar en ordre els temes. Aleshores veus que una cançó té a veure amb l’altra, i penses si les agrupes o les allunyes, i és quan t’adones que hi ha grups de temàtiques, o semblances musicals en samplers i arranjaments. Però quan comences a fer el disc no ho tens pensat.

Parlant dels samplejos, com és que hi ha hagut aquest esclat en el disc, que us ha dut a fer-ne servir tants?

G: Fer-ne més d’un quedava més justificat que fer-ne només un.

R: És un argument una mica patillero.

(Riuen tots)

G: Ho vam treure d’escoltar música, d’escoltar hip-hop ianqui i flipar, de veure com no és nomes agafar un tros de cançó i ficar-lo allà al mig, sinó de que hi ha un joc que requereix molta creació i estableix un diàleg, una cosa metodològica que ens venia molt de gust fer. En el nostre cas, la idea de fer-ho a partir de retalls de música catalana ens encaixava, però a partir d’aquí no teníem ni puta idea de com fer-ho ni de si sortiria. Al principi del disc jo hauria dit que hi havia un 50% de possibilitats que sortís bé, i un 50% que anés malament.

A: Té a veure amb això que deies abans que hi ha una essència contra la qual no pots lluitar i, si t’obligues a ampliar les normes del joc, a afegir ingredients que fins ara no has fet servir, pot ser que et surtin coses diferents que aportin una cosa a les cançons que abans no tenien.

Heu tingut algun feedback de Maria del Mar Bonet sobre l’ús que heu fet del seu tema?

G: Nosaltres no la coneixíem personalment i vam contactar per carta, via manager. Un pdf d’una carta adjuntat a un mail, així va anar la cosa. Hi havia un punt que ens feia por perquè entenc que hi ha una violència en utilitzar l’obra d’algú altre com a sampler. Com que ens havíem esperat a tenir la cançó feta per demanar-li, perquè ens feia la sensació que era la millor manera que digués que sí, ens trobàvem en un punt en què estàvem molt enamorats del que teníem però, si ella deia que no, la cançó no existia. Entre que vam enviar la carta i vam acabar parlant per telèfon amb ella un matí, va passar un mes i mig de por. Però després vam parlar, li vam explicar i va dir que sí. La nostra cançó agafa Alenar, se l’emporta fins on l’interessa i la canvia context, i això requereix una generositat per part d’ella que hi va ser.

Quan a Serotonina vau manllevar trossos de lletres de Mishima o d’Antonia Font, també vau demanar permís?

R: En aquest cas érem amics i ens va fer més gràcia agafar-ho i que s’ho trobessin com a sorpresa com una picada d’ull cap a ells.

G: T’imagines que ens haguessin denunciat?

R: Sempre estem igual: la diferència entre plagi i homenatge.

Potser sou el grup en català que més li agrada fer aquests pastitxos i fer visibles els referents que agafeu d’altres cançons, de la cultura popular catalana, de coses antigues…

G: D’una banda, hi ha morbo que et faci gràcia, però també que, quan tens les síl·labes al cap, et venen aquests frases. “Enganxa més que l’heroïna” i “Les velles se xapen de riure”… tens al cap el “ta-ta-ta-tata”, i de cop les frases et venen. Pots fer dues coses: matar-te a pensar-ne de noves, o dir que fas un homenatge i la cançó ja està acabada. Hi ha un punt que les frases surten del ritme, que no saps d’on venen, però apareixen.

D’on va venir la idea de fer servir Ràdio Capvespre de Maria Cinta a Un ram de clamídies?

M: Va venir al final. Teníem les parts instrumentals i va sortir la idea de posar això que afegia un cosa misteriosa a la lletra, un personatge que no saps ben bé qui ets que aporta alguna cosa a la cançó que ens agrada.

G: En un moment vam adonar-nos que la roda d’acords de Clamídies no és exactament la mateixa que Radio Capvespre, però és pràcticament igual i quedava molt bé. A part, aquest de la Maria Cinta me’l va regalar l’Arnau quan ens vam conèixer i jo el tenia a casa i l’escoltava i hi havia un punt simpàtic en això. Moltes d’aquestes coses que apareixen a les cançons tenen a veure amb abraçar l’atzar absolutament i deixar que entrin coses del dia a dia. Igual que Alenar va aparèixer per atzar, aquí hagués pogut aparèixer una altra cançó.

Un altre sampler però de rock català: a Aquí tens el meu braç hi ha la base de Vine a la festa, d’Els Pets

M: No sé ben bé per què, fa temps que dèiem que aquella base dels “uh ohs” podia servir per alguna cançó, i aquí funcionava molt bé amb la base reggae d’Aquí tens el meu braç.

R: Molta gent no la reconeix perquè, per tal que funcionés, no podíem tenir la frase sencera de l’original d’Els Pets i ens vam quedar amb els “uh ohs” sols i canviats de to. Nosaltres pensàvem que seria molt reconeixible però ens hem trobat que molta gent no l’identifica.

El vostre procés de creació sempre és així de fragmentari?

G: Des del Jo competeixo i segurament pel que hem anat escoltant. La música urbana és molt fragmentària, però també un disc de Vampire Wekend de 2014 que vam escoltar molt ja utiltiza aquesta tècnica, o molta musica mainstream de ianquis com la Beyoncé, que juguen al canvi de producció dins la mateixa cançó. Tot això ens interessa i ho portem cap al nostre terreny, pensem en com organitzar la història que passa en una cançó amb aquestes estructures. Això té molt a veure amb la metodologia: aquests són discos pensants més en un ordinador que en un local d’assaig amb els instruments penjant del coll. Som els 4 imaginant la cançó alliberats de l’instrument, fent aquest esforç davant l’ordinador.

Això ha canviat la part física del procés, les vostres rutines en la manera com quedeu per treballar?

A: Quedem al mateix local d’assaig on tocàvem nosaltres mateixos i gravàvem maquetes però, en comptes de treballar dins de la sala d’assaig quedem fora, en una sala d’estar que tenim amb l’ordinador, i passem moltes més hores davant l’ordinador que tocant. Gairebé no hem tocat en cap moment en aquest disc, sinó que hem construït partint de fragments com a base, més que pensant les cançons d’una manera lineal.

M: Ara som més l’arquitecte que el paleta.

(Tots riuen)

A part d’altres músiques, hi ha referències a literatura, cine, art etc., en les vostres cançons?

G: A part de la de Verdaguer [El poema La Formiga de Jacint Verdaguer apareix la cançó Formigues], es podria dir que Estrelles, l’adaptació d’Stars, la cançó de Janis Ian que també cantava Nina Simone, va venir de la sèrie Bojack Horseman. El final de la 3a temporada acaba amb en Bojack en un punt de de decadència asbosluta, el personatge conduint a tota velocitat tanca els ulls i sembla que s’estimbarà, però no s’estimba, obre els ulls i troba cavalls no bípeds corrent en llibertat [en Bojack és un cavall antropomorfitzat]. En aquell moment sona Stars. En altres discos hi ha hagut coses de pel·lícules o el ganxo d’una novel·la que desencallaven les cançons, però aquí no gaire més que això

Els Manel parlen a Núvol sobre el seu últim disc | Foto: Ester Roig

Seguint amb aquesta decadència de Bojack, que a Estrelles és la decadència del músic. L’ofici és potser el tema més recorrent del disc i, a més, el tracteu d’una manera força crepuscular tot i ser molt joves

A: Més que per ser joves o no, és que al primer disc no ens consideràvem músics professionals i la nostra vida es va convertir en aquesta professió de manera atzarosa, quan la gent va començar a escoltar-nos i vam poder començar a fer concerts i deixar les nostres feines. Mica en mica van passant els anys i ja pots dir que sí que ets músic i aleshores et surt de manera molt més natural parlar d’això.

R: En la reflexió del que ha estat la teva vida també hi ha la de mirar endavant i pensar què s’ha de fer a partir d’ara. És cert que a Estrelles hi ha això del revers fosc de la fama i de l’èxit però quan vam decidir fer-la no era per parlar estrictament de nosaltres

G: Ens feia por no estar legitimats per cantar-la i de que tingués la part ceniza de persones massa jove que canten així. Després ho vam mirar i la Janis Ian la va escriure amb vint-i-pico anys (riuen). Hi havia dues coses que grinyolaven: d’una banda l’edat, i de l’altra que una possible interpretació de la cançó sigui dir-nos a nosaltres mateixos que som estrelles. Però és igual, la cançó és bona, ens emocionava molt, i ja està.

La portada del disc és aquesta estrella que cau?

R: Connecta amb el punt de partida del disc, Canvi de paradigma: és un meteorit que ho destrueix tot, un canvi absolut. I també connecta amb Estrelles. El degradat cromàtic té a veure amb aquest element apocalíptic però els colors són més lluminosos perquè em venia de gust contrastar-lo amb el punt foscot que té el disc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació