Luis Hidalgo: “El periodisme cultural no hauria de ser necessari”

Luis Hidalgo és un reconegut crític i comentarista musical. Ha treballat amb diversos mitjans de ràdio, televisió i premsa. Actualment, treballa a TV3, escriu sobre música a El País i és director artístic del festival In-Edit Beefeater de documentals musicals. També coordina el mòdul dedicat a la música dins del Màster en Periodisme Cultural de la UPF. Parlem amb ell sobre la situació del periodisme cultural, la crisi de model actual i els canvis en el món de la música.

Júlia Sentís: Com vas començar en el món del periodisme cultural?

Luis Hidalgo: Una mica per casualitat. No tenia clar què volia ser de gran. Tenia clar que m’agradava molt escriure i també m’agradava la música. Vaig començar col·laborant amb emissores municipals, d’aquí vaig passar a Radio Cadena Espanyola, també antigament Ràdio Joventut, d’allà vaig començar a fer classes al Rockdelux, d’allà em van cridar per El País… Una mica una pedreta que comença a caure per la muntanya i es va fent gran. Un cop entres en el circuit, si resulta que el que fas interessa per la raó que sigui, doncs a mi com a mínim m’han anat sortint coses. També jo he viscut una època que no era la d’ara. Estic molt content de ser gran.

Per què? En quin sentit és diferent?

La feina està bastant devaluada, les condicions són pitjors, la pressió és molt més elevada, t’obliguen a ser pluridisciplinari en tots els sentits, no pots concentrar-te en fer només una cosa, has de fer-ne 10.437, paguen malament… Per tot això, entre altres raons.

Dins del periodisme, el periodisme cultural és l’última baula. A què es deu això?

Aquest país, i quan parlo d’aquest país no parlo exclusivament de Catalunya sinó d’Espanya en general, sempre ha estat governat per elits que no han tingut cap mena d’interès en que la població tingui coneixement de causa i sentit crític. Només has de veure què està passant. El cultiu de l’estupidesa i el cultiu de la ignorància és bàsic per mantenir una situació de control en un país en el qual no hi ha hagut ni revolució industrial, ni Il·lustració, i que sempre ha estat sota el control de terratinents, “señoritos”, i Església. Si consideres que encara avui l’Església té molt de pes en la nostra societat… Església i coneixement són coses antitètiques. Jo crec que això ha influït en el fet que el periodisme cultural sigui una cosa que s’ha de tenir, perquè evidentment ningú s’atreveix a dir que no li interessa llegir. Jo crec que per això s’ha anat sedimentant una mena d’estat d’ànim que genera que el contingut cultural sigui el més prescindible de tots els continguts dins dels mitjans de comunicació. En ràdio, la cultura acostuma a ser agendes o un tancament. En televisió és un tancament o es venen les notícies culturals perquè són o xocants, o perquè hi ha un artista singular que fa coses rares. Sí que té un pes, però no crec que tingui el pes que hauria de tenir o que té en altres països europeus.

Aquesta situació jo crec que no és tant accentuada a Catalunya perquè la història de Catalunya ha seguit, en alguns sentits, camins diferents a la resta del país. Jo crec que això aquí es nota. Des de que vaig arribar aquí vaig notar que hi havia un cert interès per la cultura en termes generals. Potser també perquè el poble català sempre ha estat interessat en una recerca de la seva pròpia identitat: d’on ve, on va i per què és com és. I això ha ajudat, com també tenir una cultura que tradicionalment ha rebut moltes represàlies ajuda a que la gent tregui pit. Si et prohibeixen una cosa, quan ets jove, què vols fer? Allò que t’han prohibit. I jo crec que aquí ha passat una mica això.

Per què creus que és important o necessari fer periodisme cultural?

A mi com a consumidor, el periodisme cultural m’ajuda a arribar on no arribo. Per mi el que és clau és que la millor forma de fer una feina és pensar que aquesta feina no és necessària. En un món idíl·lic, el periodisme cultural no hauria de ser necessari perquè tothom tindria prou criteri i prou eines com per saber què li interessa i què no, sense necessitat que algun listillo o alguna persona influent o rellevant li digui: ves a veure aquella pel·li, aquesta obra de teatre mola molt, aquell concert és extraordinari. Com que això avui en dia no és possible, a mi em serveixen determinades persones, que confio en el seu criteri perquè l’he tastat. No necessàriament ha de ser un periodista cultural, també pot ser el meu venedor de còmics… És una guia, i és cada vegada més necessària en un món en el qual la informació, que és moltes vegades soroll, s’ha multiplicat. Ara rebem tants estímuls que o discrimines o estàs estabornit, que és una mica la sensació que tens inicialment quan poses el peu al terra pel matí, poses la ràdio i el Twitter i el Facebook i la tele i el que tu penges i la trucada que reps…

Llavors per a tu la funció del periodisme cultural és…

Donar eines, pistes, orientacions.

I creus que ho fa actualment?

Hi ha periodistes que ho fan i periodistes que no ho fan. El periodisme cultural moltes vegades no es pot separar del que és l’entramat industrial. Moltes vegades et diuen que facis una ressenya positiva perquè determinat grup de comunicació té interessos en aquella editorial, això forma part una mica de l’abc. Que tampoc ho trobo normal.

També és veritat que ara no tens massa temps per processar la informació. La possibilitat que tens de valorar, ponderar i tractar amb cura la teva informació ha minvat amb el temps. Llavors, el periodisme cultural està en crisi? No ho sé. Jo crec que si està en crisi ho ha estat gairebé sempre. Però també crec que cada vegada hi ha més consumidors de cultura que necessiten que algú els orienti una mica en aquest món d’estímuls. Vull que quedi molt clar que orientar no vol dir ni que el periodista cultural sigui més espavilat ni més llest ni que tingui més eines, vol dir que per les raons que sigui ha arribat a tenir una mena de capital de coneixements que li atorguen la possibilitat de parlar, però no necessàriament des del púlpit, que és també una errada bastant habitual entre la gent que fem periodisme cultural. El “jo” el tenim tan gran com el de les estrelles del rock. Tenim un ego de la mida de la Sagrada Família.

En el periodisme cultural centrat en la música, creus que hi ha mitjans especialitzats crítics actualment en el nostre país?

Jo crec que sí. El que passa és que aquestes preguntes me les estàs fent en un moment en què hi ha una crisi de model. No se sap com serà la informació del futur. En aquest moment hi ha el paper, però tot el tema digital està entrant amb força. Quin és el model que quedarà? No ho sabem. La informació s’està accelerant, cada vegada la informació s’ha de transmetre abans. Jo quan vaig entrar a treballar al diari la crítica d’un concert important no sortia a l’endemà, sortia al cap de dos dies. Ara no. Ara tot és a l’endemà, cada vegada tot és més ràpid. Jo ho entenc, no em queixo, les coses són com són. Potser el món no seria igual si jo manés, però com que no mano…

Per tant, hi ha una crisi de model. I la música també ha perdut molta importància. Ja no articula les generacions, ja no t’identifica com a persona. Els mitjans de comunicació especialitzats en música s’estan quedant una mica sense públic, perquè la gent en termes generals consumeix la música. La música ja no és allò que tu crides quan vols, la música és una cosa que t’entra quan vas pel carrer. No l’esculls, t’assalta. A força d’estar present a tot arreu ha perdut valor.

Tornant a la teva pregunta, jo crec que sí que hi ha mitjans que tenen un sentit crític, però cada vegada ho tenen més complicat perquè ha canviat la societat, la velocitat i els seus interessos. Millor o pitjor? No ho sé. Jo sempre poso el mateix exemple. Jo estic segur que quan va aparèixer la impremta va haver-hi algú que va dir: “Quina merda… impersonal, lletja, jo m’estimo més que vingui el romancer del meu poble i m’expliqui les històries a veu viva que no llegir”. Que a mi em costi més o menys que una persona nata en l’àmbit digital veure, conviure i acceptar? Sí, però això forma part dels meus problemes, si és un problema, que tampoc no ho és del tot.

Em podries dir algun mitjà especialitzat que consideris que fa bona feina?

No t’ho diré perquè em sembla que no és correcte. Et puc dir que segueixo dues/tres publicacions escrites i mitja dotzena de webs.

Llavors, estem en un moment en què cal repensar la professió?

Jo crec que ja s’està repensant, el que passa és que no tenim perspectiva. Internet va arribar l’any 1999-2000, fa res. A part, l’efecte de multiplicació del pas del temps en els entorns digitals és encara més veloç. Jo crec que s’està repensant i tothom s’està ressituant.

Abans què molava? Abans molava la informació. Ara persones que treballen en el món digital diuen que el que s’està tornant a posar de manifest és la importància de l’opinió. Perquè, clar, tu busques informació de Kiss i el primer que surt són 250 clubs de fans de Kiss que, clar, no et diran que, hipotèticament, l’últim disc és una merda. Llavors què necessites? Algú que sàpigues que no és un fan, que tingui una mica de criteri i que el tingui molt ampli, que no estigui especialitzat exclusivament en heavy metal o en hip hop o en rock, que li permeti una mica valorar-ho tot. I això és el que diuen que està tornant. No tinc res en contra dels fans, de fet em sembla positiu que la gent participi de les seves passions amb la resta del públic. Ara, això no implica que per a mi aquests grups siguin la guia, jo busco altres guies.

El que s’està redefinint també és el paper del crític musical. Quan jo començava a fer crítica musical tu no sabies què anaves a veure. Avui en dia sí que ho saps. A no ser que el concert comenci a la teva ciutat, tu pots entrar a internet i mirar quines són les cançons, comparar els darrers repertoris, veure vídeos… Llavors, explicar els concerts com s’havien explicat fins ara jo crec que no porta enlloc. Hem d’afegir-hi alguna cosa més que ben bé no se quina és. A part de valoració, una descripció adient i que tingui valor literari. Jo intento sempre escriure perquè algú que no té ni idea de música pugui llegir-ho i dir “m’ho he passat bé”.

Dónes classes al Màster en Periodisme Cultural de la UPF. Em pots explicar una mica què es fa en el màster, quins són els objectius, quin és el plantejament…?

Jo coordino el mòdul dedicat a música, que és del que jo et puc parlar amb coneixement de causa real. En aquesta part del màster intentem explicar primer, una història de la música des del començament del s. XX fins al mp3, a meitat dels 90. Jo tinc la teoria, que cada vegada és menys sostenible però que encara més o menys ho és, que des de que va aparèixer l’mp3 no hi ha hagut massa evolució en la música. Més o menys tot el que s’està fent té a veure amb el que s’havia fet abans. No hi ha hagut un nou punk, un nou hip-hop, una nova electrònica. I fins i tot l’electrònica, que presumptament havia vingut per canviar-ho tot, finalment no ho ha canviat tant. Els artistes d’electrònica moltes vegades s’assemblen més aviat a les estrelles del rock en el seu comportament, la seva presentació i sobretot el seu espectacle. L’electrònica inicialment havia negat la identitat, els artistes no sortien a les cobertes dels discos, els shows eren inexistents.

Després hi ha una sessió que parla de l’evolució de la música des de l’mp3 fins l’actualitat. També s’intenta explicar com es treballa el periodisme musical, quin són els punts febles, els punts forts, què s’ha de treballar i què no. S’explica com es fan les cròniques, quins són els recursos i els trucs per fer cròniques convincents i interessants. Després es parla també de música clàssica, però des d’un plantejament que no és el típic. No s’intenta vendre que la música clàssica és una cosa sacrosanta, immutable, inviolable… S’explicaria una mica, salvant totes les distàncies, com a Instrumental de James Rhodes, que és un pianista de música clàssica que ha actuat al Primera Persona fa molt poc. Ell et parla de Beethoven, de Bach, de Xostakóvitx, com si t’estigués parlant d’Elliott Murphy, de Bruce Springsteen o de Prince. També expliquem temes vinculats amb el documental musical perquè creiem que és una nova branca del periodisme cultural que cada vegada té més força i importància, també a Catalunya. A grans trets això és el que es fa. Una immersió en el món de la música i en com la música, que és una art abstracta per naturalesa, es pot explicar a través d’una cosa tan concreta com les paraules.

L’Ajuntament ha aprovat recentment una mesura que permet la música en directe a bars, restaurants i cafeteries, i estableix certes condicions. Què n’opines?

Catalunya és un país que s’ha emmirallat molt en la seva música. Per parlar d’un passat recent, des d’Els Setze Jutges al Grup de Folk, fins al nou pop català actual, el de Mazoni, Roger Mas, que no és pop, però per entendre’ns. Tota aquesta nova generació de músics. Fins i tot en grups més joves, aquests anomenats mestissos: Txarango, La Pegatina, Oques Grasses, La Troba Kung-Fu… Catalunya, com tots els països, ha trobat que la seva identitat s’explica molt a través de la música. Si tu vols conèixer un país, el millor que pots fer és sentir la seva música. Et parlarà gairebé de tot: què mengen, en què creuen, a què aspiren, de què fugen… Però, curiosament, la música no es tracta com una activitat quotidiana. Aquí fer música implica ser professional de la música, no implica ser una persona que li agrada la música. Per què en un bar de merda no pot haver-hi un senyor de 54 anys amb un contrabaix i un altre senyor amb un clarinet fent dixie? Per què en un bar no pot haver-hi un senyor amb una guitarra i una senyora amb una flauta fent música folk? Per què les sales de concerts estan pautades com si fossin llocs de vici i perdició? És manifest que això no té sentit.

Si volem que la nostra cultura prosperi, si volem que d’aquí unes quantes generacions algú digui: per entendre el misticisme Solsonès del segle XX-XXI, ha de sentir a Roger Mas, perquè és l’únic que ha formulat el misticisme en clau laica. Si volem que això passi l’endemà, necessitem que el futur Roger Mas ara estigui tocant la guitarra sense aspiració a ser músic en un garito de merda. Per què ha d’haver-hi música enllaunada i no pot haver-hi música en directe, si és allò que ens explica? S’hauria de facilitar, s’hauria d’estimular. Jo obligaria a que els garitos tinguessin música en directe.