Luis Eduardo Aute, cor adormit

Talent, tendresa, imaginació, erotisme, ètica, profunditat… moltes són les paraules que avui busquem a dins per definir l’univers Aute. Reconegut com una de les veus més personals de la cançó, Aute era un “curiós”, com li agradava definir-se. Aquesta curiositat el va dur a tafanejar amb rigor i sensibilitat pels contorns d’altres disciplines artístiques com la pintura, l’escultura, la poesia i el cinema, conformant una figura d’home renaixentista.

Fill d’un jove català, Luis Eduardo Aute nasqué a Manila l’any 1943. Va viure part de la seva infantesa al barri de Gràcia, on cada any es retrobava amb amics i veïns sota els fanalets de la festa major. De petit, prenia orxates i jugava als jardins de Masssens. I va ser aquí, al Cinema Rovira de Gràcia, on l’Aute va descobrir una de les seves passions: el cinema. Aquesta infantesa gracienca va quedar enregistrada a Somnis de la Plaça Rovira, la seva primera cançó en llengua catalana. Però n’hi d’altres que l’Aute va traduir de l’espanyol al català per suggeriment d’alguns amics seus catalans. Un d’ells, Joan Isaac, va gravar el bell Auteclàssic, una joia musical.

Arran de l’infart que l’Aute va patir l’any 2016, la seva salut era delicada. Va retirar-se del escenaris per recuperar-se en intimitat. I per donar-li alè en aquest procés de recuperació, van organitzar-se tant a Madrid com a Barcelona els homenatges Ánimo, Animal.

Molts artistes han expressat el seu condol per la pèrdua d’Aute. Sembla difícil trobar paraules. Com definir el mestre Aute? Com diu Escohotado, amic seu,  “Mi amigo Aute cumple lo previsto por Spinoza en su Ética: “Un cuerpo capaz de muchas cosas, tiene un alma fundamentalmente eterna”.

Aute en sis cançons

Autor d’himnes generacionals com Al Alba, Rosas en el mar i Aleluya N1, més de 500 cançons configuren el cançoner d’Aute. La discografia és extensa. Us proposem 6 cançons d’Aute en aquest confinament, que poden perfilar l’immens univers Aute.

ANDA, 1974

L’erotisme, tan present a l’univers Aute. La carn, el cos, la concupiscència, la pell, els llavis. Una cançó a cau d’orella. “Anda/ quítate el vestido, las flores y las trampas/ponte la desnuda violencia que recatas/ y ven a mis brazos/ seamos un cuerpo enamorado”.

DE PASO, 1978

Cançó del disc Albanta, Aute recupera la temàtica més social a principis de la Transició. De fet, Al Alba apareix també en aquest àlbum. ‘Albanta’ és un neologisme inventat per Pablo Aute, fill del músic. Albanta esdevé el contrapunt d’aquest món, un espai imaginari de llibertat. A De paso, Aute apel·la a la necessitat de reflexionar com actitud de vida, esperit tan autià d’amor al coneixement. “Que no, que no, que el pensamiento/ no puede tomar asiento/ que el pensamiento es estar/ siempre de paso, de paso de paso”.

CINE CINE, 1984

L’homenatge al cinema. “Cine, más cine por favor/ que todo en la vida es cine/ Y los sueños, cine son”. Els 400 cops de Truffaut, el petit desertor Antoine Doinel, la nouvelle vague…

SOMNIS DE LA PLAÇA ROVIRA, 2010

L’Aute evocant la seva infantesa a Gràcia, cantant en català, els records del pare, la plaça Rovira, les orxates… Una declaració d’amor al barri i els veïns del mític barri de Barcelona. Quan la va cantar en directe en un dels seus darrers concerts al Palau, se li va trencar la veu d’emoció. “Plaça Rovira, vella plaça Rovira/ del meu barri de Gràcia/I el meu cor adormit/ em bategues guspires/d’un foc que ja era cendra/ I més que fum/ ets tota llum aquesta nit”.

ARREBATO, 1995

Cançó del disc Alevosía, “Arrebato”ésun cant a la vida. Acompanyat per la cantant de fado Misia, Aute mostra la fondària i la intimitat de la seva veu, tan propera i evocadora. La percussió in crescendo, els teclats de fons embolcallen una lletra magnètica, espiritual, perfecte. Aute en estat pur. “Sin ti/ lo que me resta por morir/ es solo un dato/ Contigo volveré a sentir/el arrebato de vivir”.

EL NIÑO QUE MIRABA EL MAR, 2012

Cançó que obra el seu últim disc d’estudi. I que tanca gairebé una vida. La història d’aquesta cançó és gairebé premonitòria. Neix d’una foto del petit Aute al moll de Manila atalaiant l’horitzó. Molts anys després, ja de gran, en un viatge posterior, la filla del músic el va fotografiar assegut al mateix moll com quan era petit. D’aquí neix el diàleg que l’Aute gran manté amb l’Aute petit, on el vell li pregunta al nen si ha sigut el botxí del nen que ell fou. “Y daría lo vivido por sentarme a su costado/ para verme en su futuro desde todo mi pasado/ y mirándole a los ojos/ preguntarle enmimismado/ si descubre a su verdugo/ en sus ojos reflejados”.

Gràcies per tot, mestre Aute. Descansi en pau.