Carles Camps Mundó

Carles Camps Mundó

Poeta. Foto de BiBi Oye

L’Oració Total

El gran tema de la poesia és el llenguatge mateix i les seves peripècies. Ús i reflexió sobre aquest ús. Al costat d’aquest, tots els altres temes poètics són menors.

Carles Camps Mundó ha guanyat el Premi Serra d’Or de la Crítica 2014 en l’apartat de Poesia per L’Oració Total. Li hem demanat que ens expliqui com ha escrit aquest poemari i quin lloc ocupa en la seva obra.

Jo diria que L’Oració Total és un llibre, com la majoria dels meus llibres, escrit contra la banalització del llenguatge. Un tant per cent molt alt del que es diu i del que s’escriu només té com a fonament la credulitat i la transmissió de la credulitat, i, en conseqüència, només un tant per cent molt petit assumeix d’una manera cabal la responsabilitat crítica. Els mitjans de comunicació en són els màxims difusors, de la banalitat, sobretot els orals. Però també el discurs cultural, fins i tot l’acadèmic, s’ha abraçat a aquesta mena de mercadeig del que és trivial, això sí, vernissant-ho de teoria.

(Faig un incís. No fa gaire, per posar-ne un exemple extrem, una universitat catalana va acceptar celebrar al seu recinte unes jornades esotèriques. ¿Què en va resultar? La més terrible agressió contra el coneixement: la banalització de la veritat. La superxeria no pot ser acceptada mai per l’Acadèmia, encara que es faci dir New Age. Tanco l’incís.)

Diguem-ho sense embuts: la banalització del saber és el resultat “cultural” dels anys “neocon”, durant els quals, amb el fals —ara ho sabem— corn de l’abundància especulatiu, s’ha desarmat tota resistència crítica. N’han dit postmodernitat. També la poesia ha caigut en aquesta efervescència del reaganià “final de la història” tan poc hegelià, en què s’ha canviat el desig de ser pel desig de ser-hi. Aquest fer-se sentir sense tenir res a dir, més enllà d’una subjectivitat sense compromís. O la irresponsabilitat del text en nom de la textualitat, una altra especulació.

En definitiva, el meu llibre L’Oració Total, com també una bona part de la meva obra —i cada cop d’una manera més conscient—, pretén anar esborrant del disc dur del meu llenguatge literari tots els destructors “troians” de l’atzar i la creença —assumint-ne, ¡esclar!, totes les contrarietats que se’n derivin—, i això perquè les paraules no són mai innocents i les hem de deslliurar tant com puguem de tantes i tantes excrecències, que no hi aporten sentit. O que hi aporten sentits amb què manipular les consciències i negar-los la llibertat. Penso que actuar d’una altra manera potser sí que pot ser plaent —i sobretot complaent amb el poder—, però és expressivament banal pel que fa al coneixement intuïtivament rigorós i afavoreix els que en cada moment històric controlen el discurs.

Deixin-me dir, per acabar, que precisament per això, per aquesta necessària revisió crítica permanent del discurs, el gran tema de la poesia és el llenguatge mateix i les seves peripècies. Ús i reflexió sobre aquest ús. Al costat d’aquest, tots els altres temes poètics són menors.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació