Llunàtics: poesia i nit

El poeta Ramon Boixeda, que acaba de publicar el recull El sedàs, ha seguit com a cronista la Setmana de la poesia. Núvol publica la seva crònica sobre ‘Llunàtics’, l’acte celebrat al Planetari del CosmoCaixa que reunia els poetes més rellevants del moment.

El poeta Ramon Boixeda, que acaba de publicar el recull El sedàs, ha seguit com a cronista la Setmana de la poesia. Núvol publica la seva crònica sobre ‘Llunàtics’, l’acte celebrat al Planetari del CosmoCaixa que reunia els poetes més rellevants del moment.

Màrius Sampere al Planetari del CosmoCaixa | Font: blog Setmana de Poesia

Ja de tarda toca enfilar ciutat amunt fins el planetari del CosmoCaixa, on se celebra el recital ‘Llunàtics: poesia i nit’, amb la participació dels poetes Màrius Sampere, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis. Quan l’Apuntador arriba ja hi ha cua. Es veu que hi ha tanta demanda que sembla que hi haurà gent que no podrà entrar. Justament avui és ‘La nit de museus’ i sembla que la gent està més predisposada a moure-s’hi. La sala és plena a vessar. Els poetes a l’escenari estan preparant lots i llumetes amb les que llegiran. Escolto Màrius Sampere que li diu al codirector de ‘La Setmana’: “he fet un poema especial per a l’ocasió”. S’apaguen els llums i s’encén el cel del planetari, blau fosc, mentre apareixen estrelles i el sol i la lluna, que van girant a poc a poc. L’Apuntador no pot veure el quadern on escriu. Ho intentarà a cegues, tirant de palpa i mala lletra. Sam Abrams presenta l’acte. Introdueix el públic a la temàtica nocturna de la poesia i en fa quatre pinzellades seguint la tradició que ha tingut en la literatura. Tot plegat antic com l’anar peu, tot i que, remarca, “va ser sobretot a partir del Romanticisme que el tema es va fer insistent i transversal en tota la literatura”. Després de llegir un parell de poemes de temàtica nocturna, és el torn del primer participant, Màrius Sampere.

Sampere ens explica que el primer poema que llegirà està escrit expressament per a aquest acte i que, de fet, més de la meitat de tota la seva obra l’ha escrita a la nit. Comença: “un dia, no sé quin, la nit es va perdre i jo la vaig trobar als meus ulls”, “érem tan feliços, com foscos i desconeguts”, “desfent el camí de les estrelles, tornàrem cap a casa”, i segueix. Les estrelles del planetari van girant, a poc a poc. Sampere llegeix amb energia, vocifera amb gola i braços: “tot un cel ferit d’immensitat per un plat a taula”, “tot un cel i morir, i morir, i no saber, no saber, si un ou o una castanya”.. Ara pel meu tros de cel del planetari hi passa la Lluna. “I cap resposta no s’alci de la terra, llevat d’una flor”. Aplaudiments. És el torn d’Enric Casasses: “quan em van dir que la cosa anava de ‘llunàtics, poesia i nit’, vaig trobar que era un excés d’informació, i he triat només la nit. Riures del públic. Comença Casasses, que es posa dempeus per llegir. Una mà a la butxaca del darrere, amb l’altra orquestra: “veure és dir poc, quan ha pres cos l’espai de les estrelles concentrat en quatre pams”. Ara el cel és més negre. Llegeix ‘El pallasso de la tradició’: “me’l paralitzen d’espant perquè sàpiga el seu lloc. Se’n recorda de Thomas Hardy: “el seny estret d’algú que vol escriure un llibre en un món com aquest” i avança: “li he fet obrir els ulls a la nit perquè em veiés”. Ara Casasses entona un poema rimat i David Castillo, assegut, el segueix amb la mà. L’univers giravolta orbitant damunt els nostres caps, ara torna a passar el sol amb les estrelles però aquí mai no es fa de dia. Aplaudiments. L’Apuntador divisa alguna cosa semblant a una galàxia, o és una nebulosa? Se’ns cruspirà l’univers? És el torn de David Castillo: “ara és un compromís. Després d’aquests dos cracks ve la barriada.” I afegeix, foteta: “tan lluitar per tantes coses i finalment estem aquí a La Caixa, oi?”. La gent riu, alguns callen en plan: s’ha passat o què? Castillo continua: “un amic anarquista de [aquí l’Apuntador no s’entén la lletra] em va dir: els bancs estan per atracar-los”. Riures i silencis. Un lleu i breu aplaudiment del fons de la sala. Castillo continua: “sortint-me del tema tan sovint com faig, en la meva condició de llunàtic”, faré un poema que no té a veure amb els temes que avui es proposen i “que és el pròleg de les xorrades que us diré”. I comença: “com si la malastrugança fos cap caprici”, gitanos i “fulanes eslaves”, supermercats i recollidors de xatarra. “Un poema que no és sobre la nit però sí d’aquells que no poden somiar”, afegeix. “Plaça Reial, el més semblant al pati de ‘La model’”, “fereixen haixix amb la mirada”, “pul·lulo desconcertat com un colom dins el Metro”.

Ara s’atura un moment, mira el seu voltant i afegeix: “és per adormir-se realment, això. Aquí no necessites el Vàlium”. Riures. “Com anem de temps? Ni puta idea, no?” Riures i silencis. Segueix llegint: “l’idioma oficial és una màscara […]”, “fins i tot les fantasies més èpiques tenen i revers ridícul, d’experiment”. Pregunta pel temps i decideix deixar-ho aquí. Aplaudiments. I és el torn del darrer participant, Núria Martínez Vernis: “la imaginació és tova”. La seva veu trencada, entre naïf i ionqui, com sortint d’un lloc fondo i inconcret, que sempre se sabrà fora de joc. “Ha deixat una plenitud que no atipa”, “els monstres, que creen tinta quan els falta sang”. S’aixeca. Diu que explicarà una historieta, un conte, qui sap pas. Baixa de l’escenari, volta, ara és ella l’astre que es mou al voltant del públic: “amb el doble fil de l’agre dir-me”, es passeja, ara adopta un to més teatral, histriònic, amb veu a cavall de vella boja i de nena posseïda, modula i canta com si estigués al menjador de casa seva. “El dir sí, que es ròdol de l’ineludible no”, “deixondir… de… di di…”. De tots els apunts presos amb la foscor, l’Apuntador només entén aquest: “la indiferència és un grau”. A l’Apuntador se li ha acabat el bolígraf, es pregunta, o és la foscor que s’empassa la tinta?. Martínez Vernís segueix, ha tornat al seu seient. Es tanca el cercle, el ròdol deu seguir gravitant per allà dalt en alguna banda. En el moment d’acabar, l’Apuntador servidor de vostès, surt esperitat en busca d’un taxi per arribar a temps a l’Ateneu Barcelonès, que acull l’acte ‘Rosa profunda: poesia i tango’. Al CosmoCaixa encara hi ha molta gent. A fora fresqueja, cases senyorials, últims raigs de sol, anar avall que fa baixada. Dins el taxi, el taxista esquiva cotxes talment un videojoc d’automobilisme, peu avall, ziga-zaga, pim-pam. Oh, el Centre, oh, guirigall, oh, plaça Catalunya Rambles endins! La nit ja hi formigueja.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació