Lluís Calvo descentra Europa

Una cartografia de la cultura europea. Això és el que trobareu a El meridià de París (Edicions Poncianes), el tercer assaig de Lluís Calvo. Un viatge geogràfic, artístic, literari i filosòfic per la història del vell continent.

Una cartografia de la cultura europea. Això és el que trobareu a El meridià de París (Edicions Poncianes), el tercer assaig de Lluís Calvo. Un viatge geogràfic, artístic, literari i filosòfic per la història del vell continent. Dels grans bulevards de París a la Roca Village. De la Comuna a la Rosa de Foc. I és que Calvo també se surt del meridià per escriure des del descentrament: “Sense descentrament no hi ha literatura”, m’adverteix. Perifèria. Dels elements físics, als ideològics. Perquè tal com diu Lluís Calvo, el poder i la ideologia configuren els espais. I és que la geografia i la literatura mantenen un fort vincle per aquest escriptor, que amb tretze o catorze anys ja agafava el metro per anar a indagar als barris desconeguts. “Entenc l’art com el fet d’anar als llocs on ningú no t’espera”, m’aclareix. Podreu saber més d’El meridià de París a la presentació que tindrà lloc el 7 d’abril a la llibreria Calders. “Aquest és l’any del Meridià“, em diu Calvo al final de l’entrevista, però l’any següent s’espera sonat. Seran trenta anys de poesia publicada per aquest autor, des del 1987 quan va guanyar l’Amadeu Oller amb Veïnatge d’hores. Per celebrar-ho, l’any que ve ens promet una sorpresa relacionada amb aquest aniversari i també un nou poemari. L’escriptor feraç afegirà així, dos llibres de poemes als vint que ja té publicats. Un meridià, un traçat creatiu, de Lluís Calvo, que es preveu llarg i expansiu.

Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach

Ets llicenciat en Geografia i, de fet, la geografia sempre ha estat present en les teves obres. Molts dels teus llibres se situen en llocs físics concrets i això et serveix per parlar també d’una geografia més espiritual i conceptual. A més a més, darrere d’alguns dels teus llibres hi ha la idea d’anar als llocs on mai no se’ns espera o bé perquè aparentment no tenen interès o bé perquè estan estigmatitzats. Per exemple, Última oda a Barcelona, escrit amb Jordi Valls (La Garúa, 2008 i n’acaba d’aparèixer la segona edició, publicada per Tanit) se situa a la Barcelona metropolitana; Teresa la mòmia, escrit amb David Caño (El pont del petroli, 2013) al barri de Sant Roc de Badalona, i la novel·la L’endemà de tot (Raig Verd, 2014) al barri de Ciutat Vella de Barcelona. A El meridià de París la geografia es fa molt evident, però també és un pretext per cartografiar idees, moviments i rerefons artístics del llarg de la història a través de la línia imaginària. Explica’ns la relació que has trobat entre geografia i literatura.

La literatura permet cartografiar la realitat, les emocions, els moviments de les persones i els seus desitjos. L’assaig cartografia idees. El que faig a El meridià de París és agafar una romanalla, l’antic traçat que va Dunkerke a Ocata, tot passant per París, Occitània, Prats de Molló, Sant Joan de les Abadesses… Un meridià que va ser substituït pel de Greenwich. El meridià el va acabar de fixar Francesc Aragó, un científic català d’Estagell, al Rosselló. D’aquests elements físics anem als ideològics, els quals han marcat determinats punts del meridià: de la Revolució Francesa al Comte Arnau, de la secta dels enfarinats occitans al centre comercial de la Roca Village. El meridià travessa molts punts, molts llocs. Doncs bé: d’alguns d’aquests punts en trio persones, esdeveniments, aspectes ideològics, artístics, filosòfics i històrics. El resultat és una cartografia de la cultura europea, sempre sense cap pretensió de totalitat, cosa impossible. Un viatge implica varietat, proliferació de focus i de nuclis d’interès. Una arrel que s’expandeix. Aquest llibre és també un viatge i per això hi apareixen moltes coses. És geogràfic, artístic, literari, filosòfic… L’assaig és això: diversitat de pols, heterogeneïtat, passió per les coses que trobem a la vida, sense cap constrenyiment. Montaigne, en definitiva. Així doncs, què hi trobarà el lector aquí? Doncs un traçat a partir d’alguns trets que defineixen la cultura, les idees, l’art i la història d’Europa. I dic alguns, perquè tots els meridians són idealitzacions i per tant representacions de la realitat.

El meridià de París, però, és sobretot una reivindicació de la perifèria, una denúncia a la rectitud d’aquest meridià…

En el llibre parlo sovint de la necessitat de fugir dels meridians, de sortir de les línies rectes, dels eixos del poder. Sortir-ne implica una forma de dissidència. Però en l’actualitat hi ha un canvi molt important: mentre que el traçat del meridià a la ciutat de París coincideix amb els principals nuclis del poder, ara en canvi el poder ja no necessita aquestes línies urbanes grandiloqüents. Al marge dels downtowns i dels gratacels el poder està molt més difús, circula per les xarxes de manera gairebé invisible. Per tant tenim autopistes que segueixen la línia clàssica de les línies del poder, i nuclis molt vistents com La Défense de París o les noves arquitectures de Dubai, Singapur o Kuala Lumpur. Però al costat d’això cal tenir present que avui dia els meridians ja no són només físics i no segueixen línies rectes, sinó entortolligats dibuixos plens de connexions, com traces atòmiques difícils de percaçar. Embulls d’una troca incessant basades en intercanvis d’informacions i moviments virtuals. Això ho veiem de manera clara en els moviments de capital. La perifèria implica situar-se, parcialment, fora d’aquest flux de grandiloqüència, de circulació, de transmissió de valors, normes, capitals i emissors d’informació.

De fet, Francesc Gelonch diu a l’epíleg: “La pregunta més incòmoda sempre serà: és possible cartografiar res des del “descentrament?”. Què contestes?

No sols és possible sinó també necessari. Sense descentrament no hi ha literatura. Si tot està centrat, no fem sinó reproduir els discursos dominants. D’una banda el centre fix és perillós des del punt de vista ideològic, però també formal: si repetim sempre les mateixes coses, els mateixos formalismes, caiem en l’academicisme, en la mera còpia, en la reiteració i l’entropia. Hem de ser descentrats amb la màxima concentració i disciplina, i també amb l’aportació del desordre necessari per a la renovació. Els traçats dels meridians sempre intentaran dur-nos pel “bon camí”, cap als bulevards més transitats. Benjamin o Baudelaire eren flâneurs del descentrament. Jo també em sento hereu d’aquesta tradició i tinc un esperit força flâneur. De fet ho era des de molt jove, sense tenir-ne ni idea. Amb tretze o catorze anys agafava el metro i em plantava a barris desconeguts per veure què hi havia. Escriure implica el descentrament de les nocions més evidents. I això és el que fa Francesc Gelonch en el seu formidable epíleg. I és el que fa també Jaume C. Pons Alorda en el poema que tanca el llibre, tot un regal. El Meridià comença amb poesia i acaba també amb poesia. Un fet que avui dia també implica una voluntat de resistència.

Comuna i Rosa de Foc. París i Barcelona en un sol eix, dius. Què hem d’aprendre d’aquestes revoltes?

En som fills, d’aquestes revoltes. Les democràcies occidentals, amb tots els seus defectes, neixen de l’esperit de la Revolució Francesa. Ara bé, en el llibre parlo de l’actitud horaciana, que es remunta a la rivalitat entre els horacians i els coriacis narrada per Tit Livi i represa, entre d’altres, per Corneille. L’actitud horaciana és aquella que fa passar el deure de l’ideal per damunt de tot, caigui qui caigui i peti qui peti. Aquest és el capteniment també de Robespierre i en bona part també de Faust i del Comte Arnau, amb tot de matisos, perquè Faust representa l’esperit del capitalisme modern i Arnau és un esperit lliure que acaba ofegat pel seu propi nihilisme. Robespierre, tot i la seva mala fama, era un home brillant, un molt bon escriptor i orador. En el fons, encara que costi de creure, era força moderat, en cap cas qüestiona la propietat privada, per exemple. Ara és un nom maleït i per trobar carrers amb el seu nom cal anar a la perifèria de París. A Robespierre el va perjudicar la seva actitud horaciana, el règim del terror a qualsevol preu. La sang el va ofegar. Ell va ordenar l’execució del poeta Chénier, però al cap de tres dies moria ell també a la guillotina. Allò va ser una orgia de sang, però una orgia de la qual som els fills, com deia abans. Amb totes les virtuts i tots els defectes. Victor Hugo deia que tot plegat va ser una purificació, un mot que ara ens pot semblar molt bèstia. Segons ell, Atenes va crear el Partenó, però París va enderrocar la Bastilla. La Comuna i la Rosa de Foc neixen d’un mateix esperit de revolta, de l’anhel de justícia social. I aquí tornem a l’urbanisme: els grans bulevards de París van ser fets per Haussmann, amb l’objectiu gens dissimulat d’impedir que s’aixequessin barricades a la ciutat i d’expulsar els obrers del centre a través de la pujada de preus de lloguers. Oi que ens sona aquesta música? Walter Benjamin va analitzar la figura de Haussmann, a qui va anomenar “l’artista demolidor”. La Via Laietana i els bulevards de Haussmann, tot i la diferència temporal, neixen d’un mateix esperit de neteja dels elements incòmodes.

Precisament en una entrevista que Joan Gener us fa a tu i a David Caño a La Directa dius que la revolució només podrà ser poètica…

Justament perquè hem après que l’actitud horaciana i la fàustica comporten un preu molt alt cal partir sempre del poema, de la seva força, del seu combat, de la manera com interpel·la qui el llegeix o l’escolta. I això també mou pensaments i engranatges. Una revolta poètica no implica necessàriament llegir poesia, sinó captenir-se de manera poètica, és a dir veure les coses amb uns altres ulls. Ara som en una nova cruïlla entre les mirades unidireccionals i les d’abast ampli, les que no segueixen les senderes establertes. La poesia no només ens fa diferents sinó que porta impresa la diferència en el seu dedins. Per això fa por, de vegades.

A El meridià de París denuncies que es volen projectar unes ciutats lliures de conflicte social. La ideologia deixa senyals en el territori?

Totalment. Més que de territori jo parlaria d’espai, de ciutats, de pobles, de natura, d’entorn. Però l’empremta ja no es produeix en un espai determinat, sinó en tot el planeta. Ho veiem amb el canvi climàtic, per exemple. Ara bé, el que és evident és que la diversitat, la pobresa i les contradiccions s’expulsen cap a la perifèria. París n’és un exemple prototípic: tot el nucli central està voltat d’autopistes que exerceixen de muralles modernes. Les línies rectes del meridià uneixen, dins de París, els punts neuràlgics del govern i la ciència. Tot això no és gratuït. El poder i la ideologia configuren els espais. I això ho trobem en un poblat indonesi, als blocs regulars i opressius de l’època estalinista i als centres comercials.

Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach

També critiques la societat de consum. Cites Zygmunt Bauman quan diu que la societat de consum es basa en la insatisfacció perpètua dels seus membres i poses l’exemple de la Roca Village com a reflex de la importància de les transaccions comercials per sobre de les interaccions de la població…

La veritat és que Bauman no és un dels meus filòsofs de capçalera. Tot això del món líquid em carrega força, sobretot perquè hi veig una estratègia de màrqueting, una marca sota la qual aixoplugar una sèrie de llibres que sembla que s’hagin de llegir tant sí com no. En un aforisme ja vaig deixar escrit que en parlar tant de conceptes líquids el que ha fet Bauman és augmentar-ne la liquiditat… Però d’altra banda és cert que algunes de les qüestions que exposa a Vida de consum em semblen ben interessants. I aquesta idea que esmentes és clau, i de fet la tenen molt present els qui es dediquen al màrqueting. La insatisfacció contínua fa que la gent hagi de renovar de manera incessant les seves pertinences, de manera gens justificada. Fins al punt que hem passat d’una societat de producció a una altra de consum. És simptomàtic que a l’hora de presentar estadístiques de creixement es parli sempre de la força del consum. La Roca Village és un espai al servei d’aquesta concepció totalment artificial, on la gent no va a buscar un espai on succeeixen coses i on hi ha lligams humans, sinó un àmbit absolutament previsible determinat per les transaccions comercials. Al Meridià també hi té un petit paper Donatella Versace, la qual en certa mesura s’ha convertit en una “filòsofa” de la postmodernitat. Ella ha subratllat la necessitat que tenim de sentir-nos especials, però no pas a través del conreu personal, aquest camí és molt llarg i a més no té cap importància en termes econòmics, sinó mitjançant el revestiment exterior, la moda. Es tracta, fet i fet, d’un tret definidor de la societat de les aparences. Incidir en allò que sembles, en les emocions, en les experiències prefabricades. Tot plegat són els conceptes que estan damunt la taula dels experts econòmics i dels autors de llibres d’autoajuda. De fet moltes de les actuals novel·les d’èxit són llibres d’autoajuda camuflats. Per tot plegat parlo d’infrarealitat, que és tot allò que no arriba a experiència veritable, fonda, que et sacseja, sinó un simulacre de vivència que ja ve manufacturada de manera prèvia. La infrarealitat no arriba mai a la realitat, n’és la filla borda. Per això tal vegada en el futur hi haurà generacions que viuran en la nostàlgia i mitificaran coses del nostre present.

Dius que les noves fronteres són els nous meridians i que tota línia imaginària té les seves víctimes i els seus botxins. Guerres, refugiats/des, pobresa, atur, desnonaments, violències masclistes, desigualtats… Podem llegir El meridià de París com una alerta a aquestes perifèries? “Europa es basteix des de les ruïnes dels seus errors”, afirmes al llibre. Com pot Europa evitar el seu enfonsament?

L’Europa actual és un desastre absolut. Però cal matisar de seguida aquesta afirmació, perquè molts dels drets de què gaudim han sortit d’aquesta vella Europa. Viure en democràcia, avui dia, no és la norma general del planeta, sinó una excepció. La justícia social a Europa és deficient, i nosaltres ho hem patit de primera mà, però si mirem la resta del món, la situació és molt pitjor i frega l’esclavatge, amb una manca esfereïdora de drets bàsics. Alguna cosa resta dempeus, així doncs, de l’esperit de la revolució que va aparèixer al mig del traçat del meridià de París. I això s’ha de preservar amb dents i ungles. De fet tots els nous meridians que cites són absolutament certs i vigents. Són la nostra vergonya diària, perquè hem tingut prou temps per esmenar aquesta situació i aprofundir la democràcia i la justícia social, i no hem sabut o no hem volgut fer-ho. Europa no accepta la diferència, rebutja els refugiats i només es guia per criteris purament econòmics i tecnocràtics. I d’altra banda parteix d’una profunda ignorància de les seves arrels. Occitània i Catalunya van ser forjadores d’aquesta Europa mil·lenària. L’Europa d’Arnaut Daniel, de Bernat de Ventadorn, de Ramon Llull, d’Ausiàs March… La dels càtars i els trobadors. La que mirava cap a Orient sota una volta romànica. Però una Europa basada en una estructura tan atrotinada, arnada i vetusta com els estats no té futur. Per això Europa es crea damunt dels enderrocs de les seves pròpies atrocitats i errors. I ara tenim una oportunitat de reparar-ho. El llibre es clou al far de Sa Dragonera, per on passa el meridià. És una llum que encara pot guiar-nos. La llum dels drets col·lectius i la dignitat. La llum de l’esperit. De la cultura i la llibertat. Necessitem retornar de manera urgent a l’humanisme.

Creus que hi hauria hagut canvis substancials si, en comptes del Meridià de Greenwich, haguéssim agafat com a referència el de París?

A efectes geogràfics, pocs. Les referències bàsiques s’haurien desplaçat uns quants quilòmetres a l’oest, sense més conseqüències. Cal recordar que els meridians són idealitzacions, representacions fetes amb tiralínies, tot i que amb criteris científics. Pel que fa als aspectes filosòfics, artístics i històrics de què parlo en el llibre n’hi hauria uns altres, però el rerefons de la cultura europea experimentaria molt pocs canvis en relació amb el traçat parisenc. Una de les conclusions a què arribo és que el fet de traçar un meridià entre dos punts qualsevol d’Europa ens proporcionaria un diagnòstic molt semblant al del meu llibre. Què hi trobaríem? L’esperit de domini sobre la natura i les persones, és a dir l’actitud fàustica, la ceguesa davant dels ideals, la guerra, l’empremta revolucionària, la influència de l’església, l’art com a territori de preservació de l’esperit davant de la barbàrie, la hipnosi del consum, l’urbanisme al servei del poder… Aquests són els trets que defineixen els meridians. Amb el meridià de Greenwich s’hauria pogut fer un llibre ben similar. En lloc del Pirineu i Ocata hauria escollit Dènia. És cert que Londres és fascinant, però som molt deutors, en múltiples aspectes de París. I el Pirineu no deixa de ser la meva llar.

A El meridià de París afirmes que un llibre de filosofia és un mapa i un poema és una carta nàutica. Explica’ns-ho.

Un llibre de filosofia, un assaig o una obra de reflexió cartografien la realitat, les idees, els batecs del pensament. Un poema fa el mateix, amb un component formal i emocional diferent, però al capdavall tots dos dibuixen traces de l’ànima, corbes de nivell de l’esperit, punts geodèsics des dels quals podem visualitzar qui som.

Darrere de la idea d’anar als llocs on mai no se t’espera que, com comentàvem, has interpretat literàriament en molts dels teus llibres, hi ha el situacionisme de Guy Debord. És un dels noms que surt al llibre juntament amb Walter Benjamin, Žižek, Haussmann, Gilles Deleuze, Robespierre, Nietzsche, Goethe, Foucault, Weber, Hegel o Kant… Per què tots aquests noms en un mateix assaig?

Jo entenc l’art, sí, com el fet d’anar als llocs on ningú t’espera. És la manera de veure el món amb uns altres ulls que els habituals. Això no implica necessàriament anar a l’altra punta del món, ho pots fer al teu poble o barri, al bar de la cantonada o a la placeta del costat. Allò que no s’espera és, precisament, la mirada de l’alteritat, l’altra manera de veure les coses, sempre amb capacitat d’observació, amb una distància en relació amb el que veus. I amb una voluntat clara de dir les coses d’una manera pròpia, sense subjecció a motlles, a rutines, a tons que de tan condescendents amb el públic acaben en no-res. En el llibre, primer busco aquests elements de què et parlava fa un moment i després ells mateixos em porten cap als autors. Si esmento Benjamin és perquè parla dels bulevards de Haussmann. Si cito Goethe és perquè tracta la figura de Faust, el qual a través del Comte Arnau, i de Maragall i Segarra, ens connecta amb una sèrie de trets molt germànics que trobem en el pensament occidental. Deleuze i Foucault són essencials per parlar dels dispositius, de com s’estructuren els eixos del poder. I així amb tots els altres. Llegir ha d’equivaldre a un itinerari personal, a l’adquisició d’un pòsit amb què ens cal interpretar el món. Si tracem les línies necessàries, els autors surten al nostre encontre.

Al llibre també apareixen escriptors catalans com Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Joan Sales, Agustí Bartra o Joan Ponç. Per què reivindicar-los?

Per mi Joan Ponç és un dels artistes fonamentals del segle XX i un dels que més m’han colpit. La casa on està enterrat és a la Roca de Pelancà, un poble on he escrit bona part dels meus últims llibres. Per tant hi ha una connexió entre obra i lloc, però també una preferència pels mateixos arbres, per la mateixa aigua i pels mateixos prats. I a més a més el meridià de París passa per la Roca, just abans de travessar la serra Cavallera. Són coincidències, o no, molt carregades de sentit. La vida de vegades consisteix en això, en un conjunt de lligams molt significatius. El fet que el llibre aparegui a Edicions Poncianes és la quadratura del cercle. Quan sóc a la Roca sé que si miro cap al nord hi tinc París al davant. Però també l’abadia de Concas o Orlhac, llocs de gran importància per a la nostra cultura. En parlar de Joan Ponç també apareix Jaime Colson, un pintor de la República Dominicana que va influir molt Joan Ponç. Un dels quadres de Colson està dedicat al Comte Arnau. Dels tròpics a les muntanyes pirinenques! Colson em serveix per enllaçar amb un dels nostres mites fonamentals: el Comte Arnau, de qui examino fets i personalitat a través sobretot de Maragall i Sagarra, però també de Romeu i Figueras, Marfany, Palau i Fabre o Enric Casasses…

Però en la teva pregunta també has esmentat tot un seguit d’autors, com Calders, Artís-Gener, Sales, Bartra… I aquí hem d’afegir-hi Bladé i Desumvila, un escriptor brillant, de primera línia, que també té un paper rellevant en l’obra. Tots ells hi apareixen perquè el meridià passa pel coll d’Ares, un dels punts que van emprar els exiliats que fugien de les tropes feixistes. No tots van passar a França pel coll d’Ares, sinó per llocs propers, com Coll Pregon. En qualsevol cas estem parlant de cent mil persones, una xifra aterridora. El paper de França va ser molt penós. Això va doldre molta gent, com Artís-Gener o Agustí Centelles. Aquest últim va acabar en un camp de concentració francès, com Bartra. Després França va ser víctima d’allò que no va atrevir-se a combatre en el seu moment. Caldria aprendre de tots aquells errors. És difícil d’imaginar el sentiment de derrota absoluta d’aquells escriptors i exiliats que van travessar els ports de muntanya. Joan Sales també va passar pel coll d’Ares i a Incerta glòria recorda que en arribar al coll i deixar enrere el país tots van cantar el Virolai, fins i tot els anarquistes!

“Crec més en la creació que no pas en la cultura”, dius a l’entrevista a La Directa que comentàvem abans. Ens ho expliques?

La creació implica sempre llibertat i té un caràcter imprevisible mentre que la cultura pot esdevenir fixació, fossilització, acadèmia, discurs instituït. Amb el temps una part de la creació més lliure també passa a ser cultura. És com una roda. Però aquesta distinció, amb la qual m’identifico, no és pas meva, de fet l’utilitzava molt en Carles Hac Mor. Ell separava sempre la creació de la cultura.

El meridià de París és el tercer assaig que escrius. El 2006 vas publicar Les interpretacions i el 2011 Baules i llenguatges. També has escrit quatre novel·les, però sobretot poesia. Per què has tornat a l’assaig? Què et permet cada un d’aquests gèneres?

Algun dia m’agradaria fer un llibre que inclogués tots aquests gèneres. De moment cada parcel·la em permet una forma d’expressió diferent, encara que després sempre hi ha hibridacions. En una novel·la o en un llibre de poesia pots posar-hi pensament, és inevitable, però hi ha condicionants formals que si els tibes massa poden desequilibrar el conjunt. El meu espectre d’interessos i influències és molt ampli i això fa que em calgui diversificar els gèneres, els objectius, els tons. L’assaig m’ha donat moltes alegries. Les interpretacions va ser un llibre que va ser molt ben acollit, com si un determinat tipus de lector estigués esperant justament això, un llibre d’assaig en què la reflexió és en un primer pla. Sempre estaré agraït al Toni Xumet i al Pere Joan Martorell per haver publicat aquest llibre al Salobre.

Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach

Quan et vaig entrevistar no fa gaire per la Institució de les Lletres Catalanes em vas dir que durant els anys vuitanta i noranta et vas sentir incomprès com a poeta, i que ara en canvi, et sents molt pròxim als joves, com si fossin els teus contemporanis. Què ha canviat en la poesia des dels anys noranta?

Allò contemporani implica una coincidència en el temps. Però pots compartir un mateix temps i no tenir res en comú amb el veí. Llavors més que contemporani pots sentir-te extemporani. Aquest no és el cas de la meva relació amb molts dels poetes joves. És clar, de poetes joves n’hi ha de tota mena, la diversitat és immensa, però amb molts d’ells m’hi identifico. Encara han de treballar molt, han de polir coses, han de construir una veu, però jo hi veig un recanvi, maneres de dir que no havien aparegut en la poesia anterior. En els pròxims mesos sortirà un article, que havia de ser una petita comunicació i que al final serà força llarg, en què intento establir un estat de la qüestió de la poesia jove. En vaig presentar un resum al II Encontre d’Escriptors i Crítics que es va fer l’any passat a la Pobla de Cérvoles, i que va organitzar l’Àlex Broch. Amb aquest text queda fixat, en bona part, el meu diagnòstic sobre la qüestió. En qualsevol cas en els joves poetes hi veig audàcia i talent, dos elements de gran importància, imprescindibles.

En una entrevista que et feia Jaume C. Pons Alorda fa un any, també a Núvol, comentaves que estaves escrivint un nou llibre de poemes i que després de L’endemà de tot volies treballar bé la següent novel·la, que t’apareixen idees, però que el procés seria lent. Com ho tenim? Què serà el proper que llegirem de Lluís Calvo?

Aquest any és l’any del Meridià, sens dubte. La qüestió de la novel·la té maduracions lentes. Ara van apareixent idees, tons i personatges fins que un bon dia, quan tots aquests elements ja estiguin prou madurs, em posaré a escriure-la. En tinc ganes. I pel que fa a la poesia puc avançar que el 2017 serà un gran any per a mi. Són trenta anys de poesia publicada, des que Veïnatge d’hores, amb què vaig guanyar l’Amadeu Oller, va aparèixer a Llibres del Mall. L’any que ve hi haurà un llibre nou, però també una sorpresa relacionada amb aquests trenta anys, també en forma de llibre. Dos llibres de poesia a la vista, així doncs. No puc celebrar aquests trenta anys d’una millor manera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació