Llavina i la móra

Contrada, de Jordi Llavina, és una meravella. D’aquesta manera, certament sintètica, deixaré escrita la meva apreciació del recull.  Com que és un llibre sobre el qual ja s’han dit coses i encara se’n diran més, m’interessa esbossar dues notes parcials: un apunt sobre la qüestió dels sonets i la lectura d’una de les peces més reeixides.

Sobre el sonets. De vegades, dels comentaris sobre llibres com aquest se’n desprèn una valoració que, sense dir-ho explícitament en aquests termes, ve a explicar que els poemes són bons, o molt bons, tot i que són sonets. Potser dit així sona excessiu, però crec que parlar de sonets i haver d’explicar sempre que l’autor ha sabut superar el repte formal que s’ha imposat, o que ha sabut fer que aquesta venerable forma estròfica no sigui una cotilla, és un símptoma d’una concepció de la poesia que (no ho diré d’una altra manera) no és la meva. La formalització mètrica, que pot adoptar una forma consagrada per la tradició o pot mirar d’innovar, és consubstancial a la poesia: els ritmes de l’univers fets paraula, que venia a dir Octavio Paz. I l’adopció d’un esquema estricte de rimes i d’estrofes no és tant una trava que s’ha de superar com un camí que ens llega la tradició i que força el poeta a un treball que sovint el porta a les seves millors troballes. Crec que en aquests poemes de Llavina de vegades ho coneixem: la necessitat d’un decasíl·lab que rimi i que ajusti l’estrofa el condueix a bells versos que un discurs més “tal com raja” no hauria trobat. Ho explica W.H. Auden, en traducció de Salvador Oliva:

“Benaurades les regles de la mètrica
que anul·len les respostes automàtiques,
que ens forcen a pensar dues vegades
i ens alliberen dels grillons del Jo.”

La publicació de Contrada és una molt bona notícia perquè és un molt bon llibre de versos, però ho és també, per a mi, perquè és un molt bon llibre de sonets. Perquè, últimament, el sonet semblava una forma estròfica que associam sobretot a noms que ja són historia de la literatura (Carner, Riba, Foix) i que, ara mateix, només sembla adequada a la sàtira (cosa que ja m’agrada) o a la pura pirotècnia verbal. La gran notícia és que Contrada està fet de sonets que són bons poemes “seriosos” (si se’m permet un terme de descripció literària precisament poc seriós) sobre allò que en solem dir els temes eterns de la poesia: els afectes, el pas del temps, la mort, la sorpresa davant la meravella del món. Segur que n’hi ha més, de sonetistes “seriosos” en aquest sentit. No conec tot el que es publica. Però em sembla de justícia esmentar aquí un altre molt bon llibre de no fa gaire: Contra la mort, de Pere Rovira.

I ara voldria llegir un poema, com a mostra de l’excel·lència del recull. Ho faré amb dues advertències prèvies. La primera és que el comentari que en faré pot portar a la impressió que ens trobam davant d’un llibre “culturalista”. Contrada (que naturalment porta darrere milers de versos llegits) no ho és, tal com solem entendre aquest terme, i aquest poema és una mica una excepció. La segona advertència és que el meu comentari és un pèl spoiler, en la mesura que revela associacions que pertoca descobrir al lector. Ara teniu l’ocasió, per tant, de llegir-lo i rumiar-lo abans de continuar llegint-me.

Móra

L’última pluja, abundosa, ha fet créixer
l’esbarzer espès que s’aboca al camí.
En l’aire, com la boira, sap bastir
sempre la seva embullada madeixa

de fulla i punxa, un núvol que no es deixa
ajupir mai del tot sense ferir.
Enrama el buit o la soca d’un pi;
lluny dels conreus, teixeix lluny de la feixa.

Contempla’l: imagina’l que flameja,
que crema i crema amb foc que no el consum.
Que no fa cendra, perquè no ha fet fum.

Madur, l’ull d’una móra hi espurneja.
Incògnit, t’espiava, franc d’enveja:
per un instant, li has amagat la llum.

Els dos quartets descriuen un escenari de finals d’estiu (les pluges que fan fruitar els esbarzers), en un d’aquests espais del camp, una mica allunyats del conreus, on no és estrany trobar les móres. Al primer tercet, el narrador poemàtic deixa de ser un simple observador, com indica de manera ben explícita l’imperatiu “imagina’l”. En la figuració mental del passejant, l’esbarzer esdevé aquella bardissa que crema però no es consumeix amb què Déu es revelà a Moisès a l’Horeb (Èxode 2,3).

Al segon tercet, la pròpia móra sembla contestar a aquest fantasiós poeta. Se’ns conta mitjançant la comparació, més o menys amagada, amb un altre episodi de la història antiga, en aquest cas clàssica en lloc de bíblica. És la coneguda anècdota en què Diògenes el Cínic es troba amb Alexandre el Gran. Quan l’emperador li demana al filòsof què pot fer per ell, aquest li demana que es retiri, perquè li està tapant el sol. Alexandre s’allunya dient allò de “Si no fos Alexandre, hauria volgut ser Diògenes”. El que la móra li diu al passejant és que no en faci un pretext per a elucubracions o metafísiques: ella és una simple móra, valuosa en la seva humilitat.

Fixem-nos, també, que l’ull de la móra espiava el passejant “franc d’enveja”, una frase on ressonen Horaci i Fray Luis de León: el to graciosament llibresc amb què Llavina recupera el topos literari de l’elogi de la vida de camp enfront de la ciutat dóna encant a alguns dels sonets del llibre. Un llibre, val a dir-ho, recorregut per algunes vetes de sentit profund, una de les quals és una identificació amb la natura que de vegades insinua un panteisme expressat sense escarafalls. Si l’autor no hagués estat Jordi Llavina, hauria volgut ser la móra.