L’Extrema llum de Joan Duran

Pocs són els poetes sense evolució, els poetes que són un de sol des de bon començament. En general, escriure és precisament evolució, assaig i contraassaig, debat amb un mateix com a escriptor i alhora com a lector. Encara que no s’inventin heterònims a la manera de Pessoa, gairebé tots els poetes tenen més d’una veu. Per això, quan llegim l’obra completa de qui sigui, hi descobrim etapes, avanços i retrocessos, radicalitat i tradició, en fi, passos endavant i enrera com a necessitat d’autoindagar-se.

Una d’aquestes etapes, crucials en l’afirmació poètica, és la de la confiança en el llenguatge, com si les paraules, totes i cadascuna, tinguessin algun missatge a dir-nos més enllà de la seva pròpia polisèmia. És la combinatòria lingüística que ens exalta. I jo diria que, si aquesta etapa no es viu, el poeta queda condemnat al fracàs, perquè no haurà sentit mai la vibració de les paraules més enllà del seu significat evident. La vibració de qui vol ser cant per la matèria. Aquella vibració necessària quan el poeta assagi, si vol, la precisió del sentit per controlar els seus significats, a l’embat de la paraula exacta. Perquè els seus significats no siguin in-significants.

Aquesta és, crec jo, l’etapa actual del Joan Duran d’Extrema llum. Un llibre de poemes que, com tots els llibres de poesia reeixits, convida a parlar del fet poètic. Extrema llum és l’escenificació lírica de l’etapa central de l’experiència de la poesia, la de la consecució de la maduresa en la contínua busca d’un llenguatge propi no funcional que porta el poeta a aquella destresa retòrica que li fa pensar, o encara millor, que li fa experimentar la sensació exaltada i exultant que les paraules, les seves paraules de sempre, ara tan treballades, tan conegudes, tan sentides, ja el coneixen prou per expressar-lo més intensament si les lliura a la llibertat expressiva. Una sensació, sí, només, però ¡quina sensació! La que sent el poeta quan diu: Agonia de brànquies, d’ulls, / al ras del paviment encès: / s’arremolina el temps / en concèntriques aiguades / d’escata. I en cada ofec blavís, / la mort inspira, udola, plou, / renta la sang, clou els llavis / i ho torna tot a la paraula. Mort i resurrecció en el llenguatge. Com en deia Valente, això és “experiència de la poesia” i no pas “poesia de l’experiència”, en la qual el llenguatge és funcional, funcionarial, d’atestat i prou. Com les Moralidades del sobrevalorat Gil de Biedma. El llenguatge del poema ha de ser “fundacional”, que és el que demana la poesia per ser-ho. El poema és una experiència viscuda “en” el llenguatge i no pas descrita “amb” el llenguatge, i aquest llenguatge del poeta ha de “fundar” una visió, una dicció, prèvia a qualsevol “moralitat”, que és la manera de mirar poètica.

Pel sitgetà Joan Duran, com per tots aquells que no es veuen abocats a la “veritat artificial” d’una ciutat, tot i els estralls del turisme i la construcció a la seva vila, encara hi ha “realitat”, entenent com a realitat allò que pertany a la naturalesa sense modificacions ni excessives intervencions. La presència quotidiana del mar n’és l’exemple més preclar. Res humà el pot modificar substancialment, és la massa no individuada anterior i posterior a tots nosaltres. Quant sentis sobre el pit / la mar, la saó constant / de la sal com la plomada, / escriuràs que naixem just / per agregar i sedimentar / en la vasta ingravidesa / de l’onada… Aquesta realitat ens depassa, perquè quan l’anomenem se’ns apareix com una sobrerealitat: d’aquí els panteismes que han omplert la poesia; d’aquí la poesia mateixa d’Extrema llum. Un panteisme líric que recull en un sol tot el dictat, de vegades diktat, de la realitat que inclou en un sol gest vital vida i mort amb “naturalitat”: les coses / juguen a no ser, corren / a salvar-se, enrunen / el poema i marquen, / en la sorrenca realitat / del món, els camins / inversos als de la mort.

El nostre poeta, que ha dedicat bona part de la seva vida als estudis científics, s’enfronta amb la realitat que estudia i que alhora sent que el supera com a humà. Cap dissecció fa aparèixer l’essència de les coses per la qual tan maldaven els filòsofs grecs, però, en canvi, el llenguatge “fa veure”, en el doble sentit d’impostura i sinceritat, que tot en té. El miratge de les paraules. Aquesta és la contrarietat de la contradicció: veure o creure, aparença o essència, sentits o sentit. D’aquesta amalgama irresolta neixen uns versos on la foscor es diu foscor per distingir-la de l’extrema llum que l’omple i la redueix a ser només una paraula: Amb llavis de llum oblida la nit que truca, / inclement i cega […].

Extrema llum, un adjectiu, extrema, anteposat a llum que ens fa pensar en una claror física i alhora espiritual —i perdoneu-me la imprecisió del qualificatiu—. La llum que refulgeix al mar i peta contra els murs blancs emblanquinats amb calç, sigui a Creta, Naxos o Sitges, la localitat natal i vital del nostre poeta. O a la Sinera d’Espriu o al Port de la Selva de Foix. La llum de la comunitat de diguem-ne “adoradors del sol” que s’escampa pel Mediterrani. Però també aquella llum que ens fa sentir la il·luminació de la veu, el fulgor de la paraula. L’amor que es desborda d’amor. També en la ruptura. Perquè hi ha una llum física, lluminosa, que esclata en els versos més experiencials, més cosa, de Duran, i hi ha la llum transcendida dels versos més experimentals que il·lumina les coses en el seu nom: en la idea del seu nom. El poeta d’Extrema llum barreja amb singular habilitat els versos —com deia Valéry— “donats pels déus” i aquells altres fruit del treball d’atrapar la inspiració que els primers ofereixen. Sí, Duran barreja amb facilitat versos ràpidament comprensibles, contundents imatges físiques que ens atenyen sense complicacions hermenèutiques, amb idees abstractes servides per versos que ens obliguen a la interpretació, i aquesta mescla la fa amb una gran naturalitat, sense que cap dificultat retòrica en trenqui la successió. ¡Una destresa admirable!

La poesia d’Extrema llum, com acabo de dir, és mur blanc i alhora enlluernament. És calç blanca sota el sol i lluïssor que fa que la mirada es torni visió. Però, com hem vist, el poeta és conscient que, encara que la llum l’enlluerni, allà al mur, trencant la blancor, hi ha les clivelles a la calç, les imperfeccions, els fracassos, les amenaces: allò que ens adverteix que la “veritat pura” del blanc es degradarà amb el temps, ¡tant se val que el repintem amb versos que ja no ens corresponen! El mur de calç som nosaltres. I la llum enlluerna, però també mostra. La força poètica del dir del poeta palpa la plenitud de cosa i nom en aliatge, tot i l’escissió del dolor que, com les clivelles, apunta aquí i allà de la calç. […] aquesta tarda en què oblidem / que som si alhora ens extingim. Sí, en aquests poemes, contraposant-se a l’esplendor, hi afloren el desamor després d’un gran amor, la caducitat després de la plenitud intemporal, la mort després d’haver viscut… Però l’impuls creatiu és prou poderós per superar la dissociació, la contrarietat vital, tal com el poeta ha fet amb els versos de diversa espècie, i fer-nos pensar, juntament amb el melancòlic Proust d’El temps retrobat, que […] les idees són succedanis dels sofriments; en el moment que aquests es transformen en idees, perden una part de la seva acció nociva sobre el nostre cor, i fins i tot, en el primer instant, la mateixa transformació genera sobtadament alegria. Gairebé com un déu creador de la vida a partir del fang, el poeta conjura el desig contra el fracàs, encara massa d’hora per lliurar-se a la rendició i la melangia: Alça’t, amor, del fang / amb totes les ditades / del teu terrisser. […] Per concloure: Tasta, modela, torna al fang / fins abolir els grops, els buits / incerts de la resposta.

Diu Quassimodo en el més famós dels seus poemes i el primer de la seva obra poètica: Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera. Sí, després de lluminositat i il·luminació, després del sol al mur blanc, de sobte ve la nit, inexorable, i la nit la precedeixen la malaltia, la pèrdua, l’agonia. L’etapa de la fe en la paraula desgastada per la gran decepció que sempre acaba sent el temps —una decepció que saps que ha de venir encara que encara no la sentis— i que porta a la desconfiança en el llenguatge per mor de la tristesa d’espècie inherent a la consciència: la tristesa de qui va cap a la mort sabent-se àvid de vida. Per això, i ara faré de profeta, no trigarem a veure un Joan Duran —ja des d’ara prou dominador dels necessaris recursos poètics per exigir coneixement al món a través d’una severa i clara indagació— que es malfiarà de la plenitud innocent del llenguatge i que no voldrà versos “donats pels déus” —els déus, gasius, no donen mai res de franc—, sinó que perseguirà, a l’embat de la paraula exacta, que tots els versos siguin fruit del treball humà, fins al punt que potser sí que semblin “donats pels déus”, però per uns déus (inexistents) que fan costat de debò als humans. Perquè, al capdavall, tota llum extrema consumeix físicament i aliena intel·lectualment, si se’ns torna credulitat, aquella credulitat que malauradament exigeix tot gran estil. No crec pas que un home de ciència i un poeta “extremament lúcid” com Duran hi pugui caure. Sembla que ell mateix ho endevini: Callades naus als ports del llavi: / entre nosaltres, baules, suor, sal, / i el temps mort de les paraules. O que ho anunciï sense embuts en el poema final del llibre, que deixo que descobreixi sencer el lector.

Però, a l’espera de si es compleix o no el meu vaticini, apel·lo a aquest lector amb les paraules del poeta: Llegeix, per no oblidar la llum.