Sovint la música té un maleït regust de magdalena resseca de Proust. Aquell component que et transporta, mitjançant la sonoritat d’una melodia concreta, a altres punts de l’espai-temps. M’ha passat sempre: en escoltar l’italià agut i recitador de Franco Battiato i els seus teclats desafiants i satírics, el meu cap es remunta a aquells dies en què el meu pare el punxava a la disquetera, en aquells interminables i prolongats viatges en cotxe a Galícia. No falla.

L’objectiu dels trajectes no era cap altre que la visita a la família de l’àvia paterna, però jo el que volia era solcar els cels i els mars, visitar corts reials de mons llunyans i cantar a l’amor amb veu tremolosa. M’obsessionaven els ritmes tribals, els mots entrellaçats, els aguts ofegats i els versos punxeguts que proferia un esquifit amb vocació new wave. Battiato era el nòmada que vagava —Camminatore che vai / Circondando il ritmo al crepuscolo— en un paratge sonor, creat a mida per entretenir, però també per ensenyar sense necessitat d’alliçonar. Un cantautor policromàtic que tenia més de nerd que de rockstar vestit de cuir. M’impressionava la sensibilitat amb la qual Franco observava la vida a través de les seves ulleres d’empresari culte. Des de la seva perspectiva aixecaria una poètica musical basada en una terribilità costumista, ben gestionada, reflectint allò tan italià, que es basa en la tragèdia ben calibrada i l’exageració del drama en la seva justa i exacta mesura.

Jo, assegut al seient de darrere, al costat de la meva germana, obria la boca i m’impregnava de vers i de comparses, i compartia el pes dels quilòmetres de l’asfalt amb un italià sonat que rapejava, recitava i feia que les paraules i les proposicions fessin l’amor i copulessin amb una banda sonora extravagant però acollidora. Un nassut entremaliat, com la seva música, que jo encara no reconeixia però que ja estimava.

Battiato va ser un enginyer: amb les idees i amb una inventiva narrativa que va marcar un abans i un després. I aquella veu misteriosa i reconfortant em tornaria a visitar anys després, durant unes fires de Figueres. No sé de quin coi d’atracció va emergir la versió maquinera de Gabry Ponte de “Centro di gravità permanente”, però religiosament em vaig reconnectar amb el mestre. Aquesta segona trobada amb Battiato seria la definitiva. No m’abandonaria mai més.

• 

  Vet-ho aquí

  Les 5 de Battiato

  Gerard E. Mur

És inapel·lable la seva influència en el nostre so coetani —a casa, el podem trobar amagat en Antònia Font o el pop metafísic dels últims anys—.  Battiato és el centre gravitatori que ha fet ballar desconsoladament generacions i generacions amb sàtira política i una lleugeresa desenfadadament profunda. I si hem ballat, és perquè ell així ho ha volgut. Demiürg d’himnes absoluts, l’artista predicava veritats que emmascarava en beats de discoteca, estrofes infinites i balades existencials amb arranjaments instrumentals impossibles. Sense voler-ho, ho ha estat tot. L’òrbita, el far, el compàs.

El sicilià ha tret la bandiera bianca conclusiva. A la mort li han calgut setanta-sis anys per tombar-lo. Jo, com molts, ja en fa de temps que he capitulat al seu talent. Addio maestro.