Les obres d’art són solituds infinites

Aquest és el paisatge que s’obre al lentíssim procés de triar la paraula adequada; perquè no, no elegim les paraules

Josep M. Fulquet ha publicat aquesta tardor el poemari Natura d’infinit (Edicions 62). Divendres passat va ser distingit amb el premi Carles Riba pel volum Ample vol de la nit, un poema llarg que publicarà Edicions Proa el febrer del 2018 i del qual aquí us oferim un fragment.

Aquest és el paisatge que s’obre al lentíssim procés de triar
la paraula adequada; perquè no, no elegim les paraules (paraules
que caminen erràtiques, a l’atzar, indiscretes); són els mots,
les paraules, que ens trien, des d’antic, a nosaltres; i la seva eficàcia,
o la nostra manera de treure’n profit, d’acostar-les, si es pot, a un petit
rendiment de sentit (que és com dir a la mort), té un deute amb allò
que, en el temps, sobreviu d’una cosa i serveix per fer-la recordar;
però el record –un capvespre llunyà, l’agradable conversa entre amics–,
o la forma que té cadascú de guardar-lo, no reté les paraules,
sinó l’aire, la breu alenada en què van ser pronunciades.
(Y el idioma, ¡qué confusión!, qué cosas nos decimos sin saber lo que nos decimos)
Elles fixen el rumb, o segueixen la inútil deriva causada pels vents
i els corrents, i van sense govern, com subtils llançadores, i estableixen
contacte amb fantasmes antics, els mateixos que avui, com un llast
que afeixuga i res més, et manté ancorat en un temps que no és teu,
un temps l’ombra del qual trobaràs a faltar quan no hi sigui,
però que ara és letal perquè esmussa i corromp el teu feble existir.
Què és, doncs, el poema, què la poesia? Què és l’art, l’obra d’art?
Perquè tothom compon, o escriu o bé pinta per fixar, sota aquest
cel de nit, una angoixa infinita, i és preferible restar en la foscor,
en la mitja claror, en la penombra que salva, que veure’s perdut
en l’infern de la llum. “Solituds infinites”, deia el txec solitari.
Un enigma, l’espai interior del món, realitat oculta,
un sentit més enllà del sentit. I absència. Una veu que ens parla
quan s’ha fet el silenci, quan tothom se n’ha anat i s’apaguen els llums
de la festa, una llarga marrada des d’una experiència a una altra
i que torna a l’origen, la suprema expressió d’un estat
d’esperit que no treu cap a res, que no porta a cap resultat.
No és mai, en tot cas, l’exhibició obscena, el desig d’escoltar-se
en tribunes banals, o l’orgull inspirat per uns versos que són,
en el millor dels casos, només bons pel silenci i l’oblit.

Ja la nit, les muntanyes vermelles, el sol que va a la posta,
el mar cobrint el mar, sense platges el mar, els reflexos dels núvols
sobre l’aigua, els estels introductors del vespre, ja no són per tu
–si és que mai ho havien estat– un motiu d’alegria o de festa;
hi ha només cansament, la fatiga de sempre, de sumar, itinerants,
com més va, molts més dies i hores. Però, amb ells, el desdeny,
la defraudació en la justa esperança. I a pesar que les ales ferides
recobrin salut, que les hores solemnes siguin joves per sempre,
resta en tu, com un pòsit amarg, la sospita, el recel, de l’inútil esforç
descregut que suposa fer front al mal tracte. I és per això
que no pots compartir –malfiat del ressò d’elements panteistes
i del místic sentit conferit a natura que traspuen els versos
d’aquell que, deslligat, va embogir per la noia d’Atenes–
ni l’alè tot dolçor, ni l’esperit amical que amb el raig del seu front
t’anuncia, feliç, com és d’immortal l’alegria, molt més que el neguit i l’enuig,
i que un dia hi ha d’or, al final, coronant tots els dies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació