Les 25 tardors poètiques de Cafè Central-Jardins de Samarcanda

25 anys enrere, Antoni Clapés i Víctor Sunyol van decidir portar a terme una iniciativa “arriscada i apassionada”. Eren els temps en què la boirina de tabac caracteritzava l’atmosfera dels bars i un nodrit grup de poetes es reunien en locals “per fumar, beure i llegir plaquettes de poesia”, explica Sunyol. “No volíem passar per llibreries, volíem conversar i llegir versos”. Aquests van ser els inicis de l’editorial Cafè Central i la seva prestigiosa col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda. Ahir a la nit, el bar l’Horiginal va acollir la celebració dels 25 anys d’aquesta poètica iniciativa. 

Antoni Clapés, visiblement emocionat, va recordar els inicis d’aquesta aventura tan viva que és Cafè Central i Jardins de Samarcanda, que el mateix Clapés defineix com “una col·lecció que edita textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors”. De Jardins de Samarcanda n’han begut la majoria de poetes del país. “Algunes veus han dit que fèiem una poesia atrevida; altres ens han dit que de tan avançada no s’entenia. I n’hi ha que ens han acusat de fer sempre la mateixa poesia, cosa que no és certa. A Jardins de Samarcanda hi ha des de poesia de l’experiència, fins a altres corrents, com ara la poesia coral”. I tot seguit reivindica la figura de Jordi Larios, llegint-ne alguns versos.

Com ha evolucionat la poesia durant aquests 25 anys? Víctor Sunyol, en un comentari després del recital, respon que “hi ha hagut una obertura, una major consciència de bona poesia jove, contundent i seriosa, que busca el matís estètic i la profunditat. I això afavoreix que hi hagi focs artificials en la paraula”.

Cafè Central va començar publicant plaquettes i més endavant, l’any 92, va fer néixer la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, en coedició amb Eumo Editorial. Posteriorment, Clapés i Sunyol van donar forma a les altres dues col·leccions: Balbec i Els ulls de Tirèsies. En aquesta nova etapa de l’editorial, se sumen a Clapés i Sunyol, Dolors Udina, Mireia Vidal-Conte, Jaume C. Pons Alorda, Robert Ferrer i Diane Régimbald. “L’editorial vol rejovenir-se i regenerar-se”, diuen Clapés i Sunyol.

Durant aquests 25 anys Cafè Central ha estat un motor cultural que ha dut a terme prop de 400 activitats: performances, conferències i recitals, alguns d’ells internacionals (Argentina, França, Estats Units, entre d’altres). Una altra de les inciatives interessants que ha portat a terme el tàndem Clapes-Sunyol ha estat  Un Pas a Dos, la conversa entre un poeta i un lector sobre la confluència de la filosofia, les arts, o la biomedicina en el camp de la poesia. I també la trobada de poetes catalans i poetes quebequesos en els tallers de traducció Anada-Tornada, que de manera anual reuneixen dotze traductors que es dediquen a treballar l’obra poètica dels artistes convidats. Abans aquestes trobades estaven vinculades a l’Institut Ramon Llull i a l’Aliança del Quebec. Avui, és la Institució de les Lletres Catalanes qui s’ha sumat a aquest projecte, que culmina amb la publicació d’aquests poemaris per part de Cafè Central-Jardins de Samarcanda.

Sobre la utilitat de l’art

La filòsofa argentina Nelly Schnaith recorda a l’auditori de L’Horiginal unes paraules de Juan Gelman: “En un mundo tan ocupado como el de hoy, hace falta recordar la utilidad de lo inútil” i posa sobre la taula “els espais que obre la poesia” i els compara “als espais d’indigència que es creava per als déus que han de venir” i la unió de “raó i bogeria”, que representa la poesia.

Feliu Formosa dedica una elegia a Fabià Puigserver, en el poema “Commedia”, que recita davant el públic atent: “Ser únic és la prova de ser viu./ Ser mestre és no voler crear una escola,/ ni donar res com a definitiu”.

Arriba el torn del showman Benet Rossell, artista pluridisciplinar conegut -també- per la seva obra pictòrica i escultòrica- que agafa la guitarra i canta un western (lluint un barret de cowboy), recita alguns versos en italià i anglès, i aconsegueix que el públic embogeixi d’alegria, humor i èxit performàtic.

En Jaume C. Pons Alorda recita el poema “S’ha rebentat l’hospici” de Carles Hac Mor, publicat -també- dins Jardins de Samarcanda. Aviat Lluís Servera entra en escena i llegeix “El dolor” de Giuseppe Ungaretti: “fes que, en el suspès paisatge, jo pugui/ tornar a pronunciar paraules ingènues”.

Marc Romera confessa que si només pogués emportar-se un llibre dels seus a una illa deserta, triaria el que li va publicar Cafè Central. També diu que “sense Cafè Central, LaBreu no existiria” i tot seguit recita el poema “La mel”.

El magnífic recital es clou amb una reivindicació de la traductora Dolors Udina i de l’actriu i rapsoda Montse Vellvehí: “Menys d’un vint per cent dels autors publicats a la col·lecció Jardins de Samarcanda són dones, per tant, us llegirem els poemes de les dones que hi apareixen”. Un dels citats és “La terra calla”, d’Anise Koltz, traduïda per Anna Montero:

No hi ha resposta

la terra calla

Déu ens va crear

segons la seua imatge

Nosaltres el vam crear

segons la nostra

Mútuament

ens hem massacrat