Les 12 millors portades de la música catalana

Aquestes són, a parer nostre, les dotze millors portades de la música catalana. La conjunció ideal entre les arts visuals i l’expressió musical. Elvis amb gamba, cantautor amb postura clàssica, psicodèlia esclatant o muntatge satànic. La llista, com totes, és discutible. Ara només cal que l’honoreu, l’esmeneu o us baralleu.

‘Deixeu que rode la roda…’, d’Al Tall (1976)

La portada de Deixeu que la roda rode… és ambigua. No sabem si aquesta mà és una mà protectora o opressiva. L’ocell, segons com es miri, fa cara d’espantat. Ningú, però, pot negar que és un dibuix bell i evocador. Una il·lustració de Manuel Boix (d’ell, de fet, són totes les portades del grup valencià).

‘Celesta’, de Maria Coma (2013)

Maria Coma presentava el seu quart disc amb aquesta fotografia aquàtica de Berta Vicente. Una imatge elegant i aparentment senzilla que vol representar les línies mestres de l’àlbum: introspecció, moviment i serenor. Llàstima que Celesta sigui l’última referència de Coma: totes les portades dels seus treballs són inspirades i inspiradores.

‘Anemic Cinema’, de Pascal Comelade (1997)

Aquesta portada il·lustra amb exactitud el joc sonor que proposa Comelade als seus discos. Elvis Presley amb gamba de barret per introduir temes de títols i desenvolupament curiosíssims. Això és Dalí’s Mustache With Gitano’s Chaussure o La Cathédrale des Cure-Dents.

‘A Rússia’, d’Antònia Font (2001)

La portada d’A Rússia és una altra presentació deliberadament confusa. Prou ambigua per pensar que el personatge retratat podria ser la cèlebre Antònia Font. La qüestió, però, no és dilucidar qui és aquesta figura tan intrigant, de mirada clara. Som aquí per reivindicar una portada marítima de gran expressió artística, obra de Joan Oliver, el padrí del cantautor Joan Miquel Oliver.

‘T’estimo’, de Lluís Llach (1984)

Una portada senzilla per a un títol pur i exacte. Tota la buidor de la imatge –de la cambra– es concentra en aquesta expressió pesant. Llach, a més, diu «t’estimo» amb la mirada fixada a l’objectiu. Un missatge a la persona interpel·lada.

‘Canticel’, de Guillermina Motta (1976)

Una Guillermina del cel. En aquesta portada Motta baixa dels núvols per cantar-nos un grapat de poemes de Carner amb aquella gràcia seva. La Cançoneta incerta o Els ametllers de Sarrià. No tothom gosa i pot entonar Carner, és clar. És única ‘la Motta’. Per cert, ens atrevim a dir que els Goldfrapp van inspirar-se en la portada de Canticel.

‘Jo, la donya i el gripau’, de Pau Riba (1971)

Mentre en altres països sonaven els Floyd, King Crimson i Procol Harum, a Catalunya l’àcid vitalista i les òperes de rock simfònic van arribar via intravenosa gràcies a figures com Pau Riba, peça fundacional d’un esclat creatiu de contracultura. I la música de Riba és això que ell mateix va dibuixar per encapçalar aquest disc: un paisatge acoloridament oníric i naïf que et convida a visitar-lo, mentre, al mateix temps, es desfà amb l’escalfor que desprèn un prat de notes bucòliques i vocables medievals.

‘Roses místiques’, de Miquel Serra (2013)

Un barrufet entripat protagonitza la portada del tercer disc de Miquel Serra. L’autor de la coberta, el desaparegut Joan Serra (pintor i germà de l’artista), il·lustra amb notable encert un àlbum banyat de folk íntim, oxidat per una psicodèlia tendra. Una meravella conceptual amb regust insular; fresca i electrònica.

‘Noctambulus’, de Sangtraït (1996)

La fotografia de Visió D Futur Studios, amb disseny de Josep Colls, deriva en una coberta polèmica i atrevida que aconsegueix consonar l’infern profà i el cel sacre. Un àngel i un dimoni caragolen lascivament les seves llengües. Res d’això és atzarós, perquè a Noctambulus els riff i els aguts i falsets de Quim Mandado s’enllacen en una orgia que celebra una etapa daurada de Sangtraït, marcada per l’èpica, la duresa sonora i la recuperació del classicisme metal. La formació va vendre la seva ànima per segellar un dels discos més importants de la seva carrera.

‘Pijama de saliva’, de Quico Pi de la Serra (1982)

La picardia i la provocació de Pi de la Serra s’estenen per aquesta portada. El perfil del cul nu, la llengua del cantautor i la seva mirada de complicitat. Les lletres que trobarem al disc són un equivalent d’aquesta murrieria vital i visual.

‘Liebeslied’, de Toti Soler (1972)

Aquesta és una portada estranya però valuosa. El primer disc de Soler és presentat amb una obra de Joaquim Bartra, un artista de dibuixos humorístics i deformadors que amb els anys va quedar desdibuixat. La xarxa ofereix poca informació de la seva obra però nosaltres volem reivindicar aquesta entrada minimalista i conceptual amb un personatge misteriós entre branquillons i fades.

‘Bordell’, d’Umpah-Pah (1994)

L’any 1994, Bordell va irrompre en la societat catalana com un artefacte eclèctic que contenia confeti, surrealisme i serpentines. En el seu disc més venerat, Puntí, en plena forma, desplega una generosa varietat de registres vocals: els seus Umpah-Pah van fer més l’indi que mai. Però ho van fer amb classe, entremaliadura i bohèmia, com indica la portada extreta de Reine de Joie, del modernista Toulouse-Lautrec.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.