L’Entrepà: literatura a la carta

Aquest dissabte 15 de març Salvador Giralt és el convidat de l'aperitiu literari de Sopa de Lletres. Hi presentarà L'entrepà (LaBreu Edicions), una novel·la que Salvador Giralt ha amanit amb un estil àgil, individus tragicòmics i diàlegs sense pretensions metafísiques, acompanyats de l'olor temptadora del pa.

Aquest dissabte 15 de març Salvador Giralt és el convidat de l’aperitiu literari de Sopa de Lletres (Carrer Hedilla, 110. Horta, a les 12h). Hi presentarà L’entrepà (LaBreu Edicions), una novel·la que Salvador Giralt ha amanit amb un estil àgil, individus tragicòmics i diàlegs sense pretensions metafísiques, acompanyats de l’olor temptadora del pa. 

I en acabar l’acte, una bona colla fem cap al Fidel. La gana ens corca. Tot i ser força ple, trobem on encabir-nos i ens hi entaulem amb avidesa. Eficients, els cambrers no tarden gaire a servir-nos la comanda: un nord i sud i un noruec, dos incondicionals però un amb rocafort, un quadrophenia i un constanza sense espàrrecs, un cce i un ccp. El més valent, un experimental. Per beure, Moritz a dojo, dues estrelles, un vi negre i un vichy. I qui s’ha demanat un quadrophenia ens mostra satisfeta la seva darrera traducció, mentre que el constanza sense espàrrecs explica la seva última ressenya; el noruec, la inseguretat laboral; el cce, el Paral·lel al CCCB. El ccp, si CUP o ERC. I jo, que no m’he demanat res perquè hauria d’estar enfilant Joaquim Costa amunt, fullejo el llibre de la presentació. Coincidències de menú: entrepans diversos per a L’Entrepa d’en Salvador Giralt.

Salvador Giralt(Poble Nou, 1954) és un gat vell dins el món artístic i no només literari: el seu currículum l’avala. Aquest cop, però, el seu acte de presència es fa amb L’Entrepà dins LaBreu Edicions, novel·la d’extensió reduïda i temàtica aparentment irrellevant però d’un interès notable. Escrita des d’una primera persona oral i autoconscient, amb un estil àgil i de múltiples interpel·lacions al lector, se’ns explica retrospectivament l’existència anònima d’un seixantí amo de bar qui, després d’un daltabaix emocional, remodela carta i vida amb l’objectiu de servir els millors entrepans de tota Manresa. Ara bé, el passat tornarà a fer acte de presència i el fetitxe que apareix durant tota la narració, com a bon clau chejovià, donarà peu a un final obert fins a cert punt previsible però tanmateix sorprenent. Entremig, el tòpic de femme fatale representat tant per la cambrera Daisy com especialment per la muller, Elionor, descrita amb idealització dantesca i realitat flaubertiana davant la qual el narrador aprèn que la resignació no és cap derrota sinó un estoïcisme inapel·lable i victoriós.

Dividida en dues parts i amb un destacable domini lingüístic, la novel·la de S. Giralt desenvolupa personatges fins a cert punt prototípics, descripcions força exhaustives i diàlegs sense pretensions metafísiques, fet que juga a favor de l’esperit de l’obra. En aquest sentit, val la pena destacar una parella tragicòmica com la dels cambrers Marià i Evarist així com la d’en Pollastret, poeta alcohòlic de comarques i personal namer de la carta d’entrepans amb rodolins naïfs però efectius: Bikini Square, Victor Hugo per a l’entrepà de pernil de Jabugo, “Divendres: / truita d’alls tendres!”, “No són corones ni dianes, / són calamars a la romana”…. De fet, aquesta mena de paradoxisme és una de les claus de la novel·la: el lector haurà de judicar si el protagonista és, ras i curt, un calçasses anodí o bé un savi conscient que tota acció està condemnada, si no al fracàs, de ben segur a la repetició. En certa mesura, entre les llesques d’un Heràclit i un Parmènides, el tall vital de qui sap que ha d’escollir enmig d’una ambivalència que tot sovint se resol mitjançant una tria aliena.

Dos dies després i de bon matí, tot baixant per un carrer de Joaquim Costa amb zones de descàrrega en plena dringadissa, he girat cap al Fidel per poder cloure cercle i ressenya. Malauradament, el bar no obre fins a la una del migdia i no hi he pogut esmorzar, de manera que he hagut d’anar a una competència sense gaire imaginació. Així doncs, entre els noms de fantasia d’una carta d’entrepans fictícia i una altra de real, vet aquí el tast comú d’un llibre que no embafa però sí atipa: anomenar un simple llonguet esmitjat i farcit de qualsevol companatge d’una manera diferent és capaç d’omplir estómacs i esperits buits. I és que davant la temptació del pa, ja ho va deixar dit nostro Senyor: el meu, sense espàrrecs.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació