Aquest dissabte 15 de març Salvador Giralt és el convidat de l’aperitiu literari de Sopa de Lletres (Carrer Hedilla, 110. Horta, a les 12h). Hi presentarà L’entrepà (LaBreu Edicions), una novel·la que Salvador Giralt ha amanit amb un estil àgil, individus tragicòmics i diàlegs sense pretensions metafísiques, acompanyats de l’olor temptadora del pa.
I en acabar l’acte, una bona colla fem cap al Fidel. La gana ens corca. Tot i ser força ple, trobem on encabir-nos i ens hi entaulem amb avidesa. Eficients, els cambrers no tarden gaire a servir-nos la comanda: un nord i sud i un noruec, dos incondicionals però un amb rocafort, un quadrophenia i un constanza sense espàrrecs, un cce i un ccp. El més valent, un experimental. Per beure, Moritz a dojo, dues estrelles, un vi negre i un vichy. I qui s’ha demanat un quadrophenia ens mostra satisfeta la seva darrera traducció, mentre que el constanza sense espàrrecs explica la seva última ressenya; el noruec, la inseguretat laboral; el cce, el Paral·lel al CCCB. El ccp, si CUP o ERC. I jo, que no m’he demanat res perquè hauria d’estar enfilant Joaquim Costa amunt, fullejo el llibre de la presentació. Coincidències de menú: entrepans diversos per a L’Entrepa d’en Salvador Giralt.
Salvador Giralt(Poble Nou, 1954) és un gat vell dins el món artístic i no només literari: el seu currículum l’avala. Aquest cop, però, el seu acte de presència es fa amb L’Entrepà dins LaBreu Edicions, novel·la d’extensió reduïda i temàtica aparentment irrellevant però d’un interès notable. Escrita des d’una primera persona oral i autoconscient, amb un estil àgil i de múltiples interpel·lacions al lector, se’ns explica retrospectivament l’existència anònima d’un seixantí amo de bar qui, després d’un daltabaix emocional, remodela carta i vida amb l’objectiu de servir els millors entrepans de tota Manresa. Ara bé, el passat tornarà a fer acte de presència i el fetitxe que apareix durant tota la narració, com a bon clau chejovià, donarà peu a un final obert fins a cert punt previsible però tanmateix sorprenent. Entremig, el tòpic de femme fatale representat tant per la cambrera Daisy com especialment per la muller, Elionor, descrita amb idealització dantesca i realitat flaubertiana davant la qual el narrador aprèn que la resignació no és cap derrota sinó un estoïcisme inapel·lable i victoriós.
Dividida en dues parts i amb un destacable domini lingüístic, la novel·la de S. Giralt desenvolupa personatges fins a cert punt prototípics, descripcions força exhaustives i diàlegs sense pretensions metafísiques, fet que juga a favor de l’esperit de l’obra. En aquest sentit, val la pena destacar una parella tragicòmica com la dels cambrers Marià i Evarist així com la d’en Pollastret, poeta alcohòlic de comarques i personal namer de la carta d’entrepans amb rodolins naïfs però efectius: Bikini Square, Victor Hugo per a l’entrepà de pernil de Jabugo, “Divendres: / truita d’alls tendres!”, “No són corones ni dianes, / són calamars a la romana”…. De fet, aquesta mena de paradoxisme és una de les claus de la novel·la: el lector haurà de judicar si el protagonista és, ras i curt, un calçasses anodí o bé un savi conscient que tota acció està condemnada, si no al fracàs, de ben segur a la repetició. En certa mesura, entre les llesques d’un Heràclit i un Parmènides, el tall vital de qui sap que ha d’escollir enmig d’una ambivalència que tot sovint se resol mitjançant una tria aliena.
Dos dies després i de bon matí, tot baixant per un carrer de Joaquim Costa amb zones de descàrrega en plena dringadissa, he girat cap al Fidel per poder cloure cercle i ressenya. Malauradament, el bar no obre fins a la una del migdia i no hi he pogut esmorzar, de manera que he hagut d’anar a una competència sense gaire imaginació. Així doncs, entre els noms de fantasia d’una carta d’entrepans fictícia i una altra de real, vet aquí el tast comú d’un llibre que no embafa però sí atipa: anomenar un simple llonguet esmitjat i farcit de qualsevol companatge d’una manera diferent és capaç d’omplir estómacs i esperits buits. I és que davant la temptació del pa, ja ho va deixar dit nostro Senyor: el meu, sense espàrrecs.