Laura López: “Vint anys sense treure llibre no han estat vint anys sense escriure”

Laura López Granell va publicar el seu nou poemari, Forat (Godall Edicions, 2014), després de 21 anys de silenci. Com va dir Laura Basagaña en el seu moment per a Núvol: “El forat és el lloc des d’on posem el dit a la ferida, mirem directament els ulls del dolor i passem revista a l’anatomia de les coses tangibles, des de l’absència.” Aprofitem la bona acollida de crítica i lectors del volum per tal de parlar amb la seva autora.

Jaume C. Pons Alorda: Potser és la pregunta més prototípica però no ho puc evitar: com és que has estat tant de temps sense tornar a publicar un llibre? Desencants diversos? Manca de temps? Poques ganes? O simplement perquè sí?

Laura López: Vint anys sense treure llibre no han estat vint anys sense escriure. Tampoc no han estat ben bé vint anys sense publicar, que jo entenc que publicar és fer públic, i jo he fet públics els poemes, en algunes èpoques de la meva vida, en recitals, i els darrers anys des de les xarxes o des del bloc de poesia, Jardins Verticals (i el nom ja ve a dir què ha estat la poesia per a mi quan la intendència no em deixava lloc: jardins alçats en vertical quan el dia a dia no deixava espai a terra per eixamplar-se en horitzontal)… A més no puc passar per alt que fa vint-i-un anys que faig classe d’escriptura, i divuit de poesia. A les classes he fet molt de poeta (em refereixo a l’ofici), ajudant els alumnes amb els seus poemes he escrit molt. He fet molts dits, vaja. I també he llegit molt i he ajudat a llegir. I, de retruc, n’he après jo, tot ensenyant-ne.

J. C. P. A.: O sigui que, en el fons, bàsicament has estat treballant incansablement, sempre esperant el moment idoni per tornar a publicar.

L. L.: Treballant en una feina apassionant, sí, i sempre en contacte amb l’escriptura. De tota manera, vint anys són molts, vint sense rematar cap dels projectes empresos (guardo una novel·la al calaix, molts poemes… ) Ho dic en un poema de Forat: “com qui sap crear perles/ però o collarets/ segrego instants rodons/que m’escampen la vida”. Però és que aquests anys m’he dedicat a altres projectes magnífics, a l’Escola d’Escriptura, on m’hi he implicat moltíssim, i, per damunt de tot, al meu fill. Mira: fa vint-i-un anys del darrer llibre i vint-i-un que faig de professora d’escriptura, i divuit que vam obrir l’Escola de l’Ateneu i també divuit que em vaig quedar embarassada. Dos projectes apassionants que se’m van donar a la vegada; maternitat que a més des de molt aviat vaig assumir en monoparentalitat.

J.C.P.A.: Això vol dir que ets poeta gràcies a la teva feina a l’Escola d’Escriptura? Treballar en un altre lloc hagués canviat les coses doncs?

L.L.: No sé com hagués anat si hagués treballat en un estanc (en Ramon Barnils m’ho deia quan treballàvem junts a l’Ateneu: “El dia que vegi un estanc on demanin dependenta t’ho diré: has vist mai que els estancs facin rebaixes? Els preus no canvien, és el lloc més avorrit del món, allà t’avorriràs tant que pariràs el segon llibre, i el volem” em deia, me’l reclamava! En Barnils se sabia alguns dels meus poemes del primer llibre de memòria, els eròtics, i me’ls deia al bar de l’Ateneu, on tots dos fèiem classe, i em deia: tots dos fem no-ficció…). El cas és que com a professora (entrenadora poètica en dirien ara) en el fons jo ja “escrivia” tot el dia: és com el mestre de primària que no té fills però està amb canalla tot el dia, doncs jo estava tot el dia envoltada de poemes i de projectes de reculls… De vegades faig broma que dec ser la poeta amb menys llibres que més pròlegs ha signat, els dels alumnes que obtenien premis, reconeixements, que sempre ha viscut amb alegria, una mica com a propis, m’han donat sentit i amistats de les que no hi ha, les que només dóna compartir la poesia. La poesia ha estat molt present, et deia, la dels altres. He llegit i gaudit molt. Tinc la millor feina del món, i m’ha permès tirar endavant la meva família, què més vull! El primer és la nostra gent. T’ho pots mirar com a renúncia o com a tria.

J.C.P.A.: En el fons publicar seria el de menys, no? “Viure poèticament”, tal com deia Joan Vinyoli que hauríem de fer.

L.L.: Un dia el mestre Francesc Garriga, a qui he convidat moltes vegades a les aules de l’Escola d’Escriptura a parlar de la seva poesia, quan un alumne meu li va preguntar: “Garriga, per què vas estar tants anys sense publicar?” va contestar “Perquè aquells anys feia de mestre, i si es fa bé, no es pot fer res més”. Humilment, em reconec en l’ànim d’aquesta frase del Garriga.

Ara bé, és cert que darrerament la manca de projecte literari em faltava. La sensació era ja de tenir-me ajornada, jo a mi mateixa, fins a quan pogués ser. Hi ha una poeta, ara no estic segura de qui, la Sexton?, que escriu: “L’amor és incondicional. La vida és molt condicional”. Doncs bé, els condicionants dels darrers vint anys han estat exigents amb mi, en temps, en pèrdues familiars i en esforç en solitari. He treballat molt, treballo molt, i faig molt a gust de mare, és el que em dóna més sentit del món.

Ara, certament pocs homes he conegut (de fet, ara que hi penso, un) en vint anys de professora d’escriptura que hagin vist ajornat el seu projecte artístic per la cura dels fills o de la seva gent gran; dones artistes ajornades en canvi n’he conegut i en conec un munt. Potser per això se sent parlar de poques dones poetes en la franja d’edat de la maduresa. Les que sonen més són les molt joves, o després són ja poetes que es troben en la vellesa, i llavors vénen amb sort els homenatges, que els arriben molt tard.

Com diu Esquirol, filòsof a qui he llegit aquest estiu, també hi ha art en la cura, i felicitat, molta! Però la cura segueix sent cosa de dones. I cap tria no és sense causa ni a costa de no-res. I les poetes joves, doncs que sàpiguen el perquè de tantes omissions i que no comprin la cançó que tot això del gènere està superat. Totes hem dit algun cop: això era abans, això a mi no em passarà, i n’hem escrit fins poemes reivindicatius… et voilà!

J.C.P.A.: A vegades comprovem que potser l’exemple de Salinger i d’altres autors furtius no anava tan desencaminat.

L.L.: La projecció poètica, diguem-ho així, primer no era una prioritat i no era el moment, i bé, després la sensació és que quan vols adonar-te’n, tots els que recitaven o publicaven amb tu als vint anys han fet carrera poètica i tu sembla que no vas existir mai (com Joan Todó referencia al pròleg de Galtes de Perdiu, del Sito Subirats; jo hi era, aquells anys de poesia oral, encara que ja sembli mentida, als mercats, a les places, a l’hOriginal, als recitals de Quark poesia a la Universitat Autònoma de Barcelona i a més llocs). No agrairé mai prou a la gent que m’ha fet l’empenteta per tornar-hi, les alegries que ara m’està donant Forat. Hi ha gent que em recordava d’aquells anys de recitals i alguna poeta més jove m’ha dit que la vaig influir, però a vegades sembla que aquella Laura no sigui jo, el forat s’ha tapat, i com que en aquestes coses ningú et ve a buscar un llibre, doncs la vida et tiba i tu no hi vas més, a la poesia com a professió, perquè ja en tens una que t’omple molt, i no passa res.

J.C.P.A.: I no creus que la teva no-publicació no té a veure, també, amb el sistema editorial d’aquella època, en què publicar costava molt, i precisament en Sito Subirats ho exemplifica molt bé?

L.L.: També hi ha dos motius que han frenat cap publicació, més inconfessables si vols. El primer és que passar-se tot el dia amb els textos dels altres et posa en contacte amb les il·lusions dels altres, sí, però també amb la pressa per publicar dels altres, i fins amb la pressa de publicar a qualsevol preu en alguns casos, que fa confondre sovint el procés d’escriure amb el producte final. “Hom prefereix, en realitat, haver escrit que escriure”, diu Joan Todó al magnífic pròleg que fa a Forat. Com a professor crec que també has de mirar de frenar això, i en part la pressa d’uns et relativitza a tu les ganes de córrer a publicar (quina pressa hi ha? No ens espera ningú!) cosa sana des de molts punts de vista. Sovint un mal poema és un bon poema que ha perdut la paciència… El segon és que, quan fas de professora d’escriptura de tan jove (vint i pocs anys) i a més li dius a la gent que no tingui pressa, et sembla que només pots treure un segon llibre si és incontestable. No pots escriure qualsevol cosa, la teva exigència creix, paralitza… la por és paralitzant…

J.C.P.A.: I què ha significat, per a tu, tornar amb una obra que s’ha llegit i celebrat amb aquesta expectació? Les ressenyes han estat molt elogioses i l’editorial Godall clarament ha apostat per tu i per les obres que ha anat traient en aquests últims mesos. T’esperaves aquesta rebuda, si és que esperaves alguna rebuda?

L.L.: No m’esperava res. I tenia molta por. I després tot ha estat preciós.

D’una banda hi ha els afectes. No m’esperava constatar, en les presentacions a Documenta, Nollegiu, Ateneu Barcelonès…, que al llarg d’aquests 20 anys tanta gent s’havia quedat a prop de mi. El dia de la presentació a la Documenta va ser brutal, els llibres es van exhaurir dues vegades. Em vaig sentir reconeguda, com a mestra, que és com a mestra que he sortit al món, però també com a poeta: molta gent assegurava seguir-me els versos a les xarxes socials. Tots els que durant aquest silenci meu d’anys de tant en tant m’han esperonat e escriure, i a publicar, i m’han recordat que era poeta (Laura, i tu quan? en cada hOriginal), hi eren, en cada una de les moltes presentacions que s’han fet, i han estat un esperó. Amb algun ens havíem arribat a jugar una ampolla de vi: si no tens llibre a final d’any pagues tu, si el tens pago jo… Així en broma, però al darrera hi havia l’empenteta, el vinga va que ja toca… I tot gràcies a persones com Martí Noy, Francesc Gelonch, Jordi Valls, Jordi Muñoz, Isabel Ortega, Joan Todó, Jaume Conesa… I gràcies a tots els amics que em deixo, també!

D’altra banda hi ha les ressenyes que se m’han adreçat, que m’han donat alegries ja et dic inesperades. La primera, a Núvol, i tot seguit a l’Ara, al Punt, a la revista Caràcters… Signades per poetes que no coneixia personalment de res i que m’han volgut llegir i n’han dit coses bones, de Forat, i coses interessants, que em fan rellegir-me des de llocs diferents, això és un regal. I les entrades a blocs personals d’altres poetes, com Anna Pantinat o Albert Garcia, que també se n’han fet ressò…

L’amic Tomàs Arias diu que publicar és sempre una festa, perquè suposa compartir què fas, i aquest aspecte social, feliç, l’havia oblidat. En aquest sentit Forat m’està donant un munt d’alegries. Encara avui, després de mig any, no hi ha setmana que no signi llibres que els nous alumnes em duen a classe… I quan ho fan sempre és des del comentari sobre aquest o aquell poema que els ha arribat… Això no té preu!

J.C.P.A.: I com va anar tot el procés de presa de contacte amb els editors?

L.L.: Quan la Matilde Martínez, exalumna de l’Escola, i editora de la flamant Godall Edicions, em va demanar un llibre, primer li vaig dir que no en tenia, però ella em va dir: “em deixes que insisteixi?”, i jo li vaig respondre, “insisteix”, i de tant en tant m’escrivia un correu. Llavors un altre alumne-amic em va enviar escanejada la portada del meu primer llibre, Itineraris, que havia trobat no sé si en una llibreria de vell o en una biblioteca, i em feia notar que aquell any es complien vint de la seva publicació. Vint! Aquest número em va fer tant d’efecte que em vaig afanyar a trobar-lo o inventar-lo, el llibre que no tenia. I d’aquí Forat, on trec el vers a respirar.

J.C.P.A.: Precisament Forat és un volum eclèctic i molt contundent en què condenses molta profunditat de coneixements en una sèrie de poemes que t’esclaten a la cara i que demanen una interactuació molt propera.

L.L.: Jo crec que Forat és eclèctic per la circumstància que et deia abans. Acumula poemes durant tants anys en un calaix i després baixa-hi a buscar un llibre. No hi trobaràs un llibre sinó tres… Al final decideixes que el que ha passat doncs ja ha passat i el que compta és el llibre d’ara. Per tant focalitzes en els poemes dels darrers… deu anys? set anys? Forat no és un llibre, com s’ha dit, escrit en vint anys. Forat és el conjunt de poemes que he considerat més incontestables (perles, no collarets, tornem-hi, que he intentat que fossin rodones, i les he polides tant com he pogut) i alhora que per a mi eren significatives i que em permetien mostrar un procés, la punta de l’iceberg d’un procés; no ho pots posar tot, el que escrius. També és cert que en intentar triar i rellegir-me des d’aquí, van començar a sortir poemes nous, vaig escriure moltíssim, alguns dels poemes de Forat són fets mentre endreçava els poemes. També d’altres que van sortir del procés de fer el recull els tinc desats. Hi ha una colla de poemes, que jo en dic “Fora forat”, que giren a l’entorn d’aquest focus però no han estat els que han sortit al final. Poemes que potser no sortiran mai enlloc; són d’aquest moment, d’aquest llibre, no sé si tindrien raó de ser en el següent, no en el que tinc al cap… Un cops triats els poemes del llibre, de tots els que tenia, me’n van quedar dos-cents. No podia ser. De dos-cents vaig passar a seixanta, també em semblava massa. Vaig decidir fer l’esforç de triar de la tria, desestimar és el 75% de la feina d’un escriptor, em penso que ho va dir Valéry, doncs vinga. I al final em vaig quedar amb quaranta-sis poemes (l’edat que jo tenia en treure llibre, idea del meu fill), una arbitrarietat, si vols, o potser no tant arbitrarietat, en tot cas m’obligava a decidir-me.

O sigui que amb això ja responc a l’eclecticisme del llibre, i a que no va ser escrit com a volum unitari però sí reescrit i repensat des d’un lloc que ha volgut donar unitat als materials, i sobretot des d’una mateixa fluència, veu, digues-ho com vulguis. Jo crec que el que més agermana els poemes de Forat és el ritme, que vol ser mimètic, dibuixar i percudir al full i a l’oïda, per tal que el poema sigui com un electrocardiograma, el moviment del cor al full, el ritme del batec al full… Aquí sí que crec que aconsegueixo, tot i l’eclecticisme, que els poemes tinguin tothora el so dels meus dits teclejant contra el vidre, no el de la pluja que cau a fora, no el de les circumstàncies… Ho dic en un poema: la pluja no és la causant del so, no descric la vida ni el so que fa, són els dits contra el vidre, jo contra el límit, cop de cap i cornamenta contra la vida, el primer dolor porta al primer so que salva de morir ofegat de pena, cada estímul verbera i reverbera al full… I es fa poema.

J.C.P.A.: I on escrius? A un quadern? A l’ordinador? Quina és la teva metodologia, si és que en tens?

L.L.: Escric en paperets, targetes de metro, l’aplicació de Notes del mòbil, les pàgines en blanc dels llibres que llegeixo… Alço jardins verticals allà on trobo mig pam de temps o mig pam de full. Però ara, després del Forat, en un moment de la vida que em sembla que m’hi podré dedicar més, ara tinc un projecte de llibre, i estic escrivint poemes nous, en aquesta direcció. Hi ha qui em diu que tinc dos llibres pendents: el proper (que estic escrivint) i el que aplega el material que no vaig treure (un recull de tots els poemes al calaix que hi ha entre Itineraris i Forat, sobretot aquells poemes-traca dels meus anys de poesia oral: el “treno trons trono trens i tu no véns a regalar-me un vers per queixalar diumenges buits… i estreno trons, i estreno trens…”, però no sé si cal). Ara em pot més anar endavant, i escriure i treure un nou llibre orientat a un propòsit, més unitari que Forat si vols, pensat com a llibre, però ja veurem.

Ara, sí que tinc mètode amb el poema. El poema com a unitat el treballo molt. Parteixo del so primer que ell em proposa, de l’ocurrència primera, gairebé sempre ja molt vinculada al que penso o sento, no joc per joc, d’això no en sé, joc i foc si pot ser, al metro penso: “si m’he mirat l’amor des de la por, sabré mirar la por des de l’amor?” I veig quer tinc dos decasíl·labs més o menys improvisats. A partir d’aquí treballo, per trobar el punt d’acord entre les regularitats i les recurrències rítmiques (que no per força mètriques) i les sorpreses significatives, no previsibles (que són també sorpreses per a mi: allà on el ritme gira, gira el sentit!, viro, descobreixo, m’ofusco, fujo amb un vers de dotze del deu primer, reculo al dos, i fins provo la ironia o el disbarat, i m’ho passo molt bé intentant que el poema tingui la seva forma, resultant del diàleg entre les pulsions personals i la tradició, o el que en conec, o el que en vaig descobrint).

J.C.P.A.: Autors com Gerard Altaió, Josep Pedrals, Martí Sales o Eduard Escoffet, i tants d’altres, ens han ensenyat que hi ha altres maneres de prodigar la poesia més enllà de la paraula impresa. Què en penses de la vivacitat dels cicles, dels recitals i dels festivals de poesia als Països Catalans?

Penso que està molt bé. Fer públic, fer públic. Obrir el ventall de versos. Dur la poesia al carrer. I que no pari! Tot i que crec que això no ens hauria de treure la lectura en solitari i interioritzada. Reflexió, més enllà de la sorpresa primera, de l’impacte escènic i de l’espectacle. Crec que hi ha poesia de moltes menes i totes han de tenir lloc. És per això que la poesia tampoc no es podria limitar als recitals. Ara, jo he gaudit molt de dir en veu alta, de tronar trons. Recitar és adrenalina pura. I més quan el poeta treu tot el seu potencial a partir de dir, de rajar, dis-curs, curs de riu, veu que és doll… La presència escènica, quan un la té, és un plus. Ara, com a lectora, i no ho veurà igual tothom, eh, crec que ha de ser un plus, després, quan el poeta baixa de l’escenari i el oïdor esdevé lector (ha comprat el llibre i el llegeix sol a la seva cambra) el poema s’ha de sostenir solet al full, ha de ser autònom, ha de ser bo, hi ha d’haver treball, o si més no jo gaudeixo més dels poetes amb vocació oral que no se’m cauen del pedestal quan baixo al full. Ara, saber destriar el gra de la palla en aquestes coses també estarà bé. Cal criteri, que cadascú eduqui el propi, amb l’ajut de les lectures i dels poetes més vells. I anar fent.

J.C.P.A.: Com veus el panorama poètic de l’actualitat? Quina lectura en faries?

L:L:: Plural, divergent, bell, potencial, enmig del qual una colla de cracs molt cracs, oi?, i també immediatesa i també reflexió sobre la immediatesa… Es diu que crear és posar al món novetats amb valor, que una novetat pot ser crear un bon embolic que no existia abans, un nou soroll, però això quin valor tindria?, novetats amb valor són l’art, la bona literatura, una performance memorable, el bon teatre… Primer, per això cal divergència i abundància d’idees, ocurrències, intents, que escriure és intentar-ho, abocar molt, sortir al món a dir i dir i dir: com els espermatozous, quants més en surten, més fàcil que un faci blanc, per tant visca si ens surten molts versos, si molts poetes, molts recitals, molts festivals, moltes publicacions… Crec que és el que tenim ara. Però hi ha un segon pas, en tot procés creatiu: cal posar la novetat, l’ocurrència, en valor, cal convergència, destriar el rellevant de l’irrellevant, fer autocrítica, no deixar-s’ho passar tot un mateix, ni tampoc als altres… Aquí ens hem d’escoltar els mestres, llegir i rellegir, i el temps que ens vagi posant a lloc a tots plegats.

J.C.P.A.: Des de sempre ha estat una de les defensores de la figura i de la poesia de Francesc Garriga. De fet, vares organitzar uns quants recitals amb ell perquè un nou públic tingués l’oportunitat de conèixer-lo de viva veu, una cosa que has mig dita abans i que s’ha de fer ressaltar perquè és important. Què va significar per a tu la notícia de la seva mort?

L.L.: Jo vaig conèixer Garriga als meus dinou anys, quan era a la uni, perquè havia estat professor d’alguns companys de classe. Aleshores el vaig descobrir com a poeta, Els colors de la nit va ser el primer que li vaig llegir, i ell venia d’un silenci poètic, no havia publicat des de començaments dels setanta, i llavors jo tot just era al món. Em va fascinar el personatge (i també intimidava, tot s’ha de dir), i els versos: “la ruta dels sintagmes m’abraona / a les coses: són meves quan les dic” deien els dos primers versos del primer poema del llibre, que ja obria en minúscules. Des d’aleshores, progressivament vaig anar estimant poeta i personatge, i en els meus anys a l’Ateneu l’he dut força cops a classe, perquè la seva poesia s’havia de conèixer més, cal llegir-lo i rellegir-lo, és un dels grans, no en tinc dubte, a més ell m’ho demanava, “nena, quan em portaràs a l’Ateneu?”. Li agradava venir a classe, conversar, explicar-nos, llegir-nos… I sempre s’interessava pel que feien els alumnes, què escrivien… L’abril anterior a la seva mort, i coincidint amb el seu aniversari, havíem organitzat amb els alumnes de l’Escola una lectura de Camins de serp a la llibreria Nollegiu, on el vam convidar a escoltar els seus versos em boca dels lectors que li reconeixien el mestratge. El motiu: en una classe ens havia dit que aquest llibre ell se l’estimava molt però li recava que no se n’havia parlat tant com dels posteriors, és per això que vam decidir que nosaltres en parlaríem i convidaríem així a llegir-lo i a rellegir-lo.

El que compta és què va significar la notícia de la seva vida, oi, no la de la seva mort. Conèixe’l i haver-hi fet un lligam poètic i de simpatia personal, d’afecte, aquesta és la notícia, i una boníssima notícia. La mort no va significar altra cosa que l’enyor del petó i de la murrieria i de l’agudesa i de la intel·ligència, sense la qual impossible l’amor com crec que ell l’entenia. Però sí que va ser especial com va passar tot. Forat va sortir al gener i ell ja estava malalt, veient que no podria assistir a la presentació vam anar amb el Jaume a veure’l a l’hospital. Només entrar per la porta: “Nena, que em portes el llibre?” Jo l’hi duia, i tant, i dedicat. En va acaronar la coberta, el va fullejar i em va dir: “Només de fora, aquest llibre és un 10”. Li va agradar molt l’edició. I va afegir: “Has de tornar perquè et digui què m’ha semblat.” Ja no hi vaig ser a temps, però el dia que presentàvem a Documenta, des del Facebook, em va enviar per missatge privat un polze alçat. És la darrera vegada que vam parlar. Penso que he d’agrair a Forat aquell darrer petó a l’hospital, haver-lo vist, ja que el llibre va ser el pretext de la visita. Saber que el va llegir, que en va veure els seus dos versos encapçalant-lo, “de quina por provinc / i a quina por camino?” em fa contenta. I, és clar, ara segueixo i seguiré difonent-lo, encomanant-ne els versos, i tant.

J.C.P.A.: Com a professora de diferents cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, sobretot de cursos de poesia en què has tingut molts alumnes en diferents fornades i que a poc a poc han anat aconseguint un espai dins del panorama poètic amb publicacions i participacions a recitals, què t’aporta aquest contacte directe amb persones que volen aprendre els secrets de l’escriptura?

L.L.: En vint-i-un anys com a mestra he tingut la sort de tenir a classe gent molt bona, de qui he après molt, que m’ha suposat reptes. Martí Noy, Anna Pantinat, Marta Pera, Isabel Ortega, Jordi Roig… Gent que després ha tret llibres que estan molt bé, com a autors o traductors de poesia. Amb ells he compartit la vivència que suposa el procés d’escriure des de la motivació primera fins a resoldre la versió final del text. A la part d’ofici, a aquesta també hi hem anat plegats, i ha estat una escola també per a mi. Fent versos ens hem fet grans preguntes i hem fet grans amistats.

J.C.P.A.: I una altra pregunta volgudament complexa, es pot ensenyar a escriure? Als Estats Units sembla que la gent té bastant assumit que sí i els nous autors han tingut una sòlida formació en escriptura creativa, ja sigui a la universitat o a tot tipus de cursos, però aquí encara sembla una cosa privilegiada, més un caprici que un veritable ofici. Què en penses?

L.L.: Aristòtil va dir que no es podia ensenyar a fer metàfores, perquè fer-ne era captar les correspondències de la vida. No es pot ensenyar a fer-les, però se’n pot aprendre, si hom aprèn a connectar amb un mateix i amb la pròpia estranyesa. Si no fem aquesta connexió, buscarem les correspondències en les lectures, i anirem als llocs comuns. L’estil és dintre, no fora, per això cal aprendre a anar-lo a buscar, contrastant sempre amb la tradició. Ara, el que sí que es pot ensenyar de totes totes són les tècniques, l’ofici, que és el que fem a l’Escola d’Escriptura, i també es pot ensenyar a llegir la poesia, i això ajuda molt a escriure bé, és imprescindible vaja.

J.C.P.A.: Quins consells dónes als teus alumnes?

L.L.: Fes-t’ho com vulguis, però el poema ha de funcionar en el pla rítmic i en el visual, que han d’anar alhora. Tots dos, al servei d’una mateixa causa. Puc no rimar, puc no tenir en compte el metre numèric, o l’accentual, però el poema farà un so, vulgues no vulgues farà un soroll, i de tu depèn que aquest so/soroll sigui significatiu. Saps allò que diuen que tots comuniquem, que fins quan callem estem comunicant? Doncs el poema té uns accents i un nombre al marge de nosaltres, fins si no els tenim en compte, els té, i el lector els rep. Jo els dic: conèixer tot això, i decidir després si duc la bici amb dues mans, amb una o sense mans, és cosa meva, però la bici s’ha de sostenir, i ha de rodar, el poema ha de rodar.

J.C.P.A.: I quins consells donaries a tots aquells que no fossin els teus alumnes i que tinguessin la voracitat d’escriure?

L.L.: El que em dono a mi mateixa: pensa el sentiment, visualitza’l, escolta’n el so… Enfila al còrtex els sentiments. Mira de fer de la poesia un exercici d’intel·ligència, transformador dels materials primers, on, com a la dansa, l’esforç esdevingui gràcia, ritme significatiu, i l’ocurrència deixi el socarrim als dits un cop fos el llumí.