L’alegria de Las Migas

L’alegria de Las Migas posa punt final al cicle de concerts d’estiu del Recinte Modernista de Sant Pau. Oriol Company fa un repàs del cicle i ens explica les sensacions d’aquest darrer concert.

Tanques els ulls i, fatigat per la calda barcelonina, per fi tens un moment per relaxar-te. No et molesta ningú. T’has acostumat a viure al ritme de la ciutat, a corre-cuita. T’has habituat a l’olor de fum, a l’aire dens i a la fina capa de suor que t’impregna l’esquena. Ja ni recordes què és la quietud, la serenor.

Avui tanques els ulls i per fi tens un moment de pau amb tu mateix. De fer el que t’agrada. De reflexió. Quan tornes a obrir-los, les veus a elles quatre, a Las Migas; tan morenes, tan jovials, tan alegres i properes. I clous els ulls de nou i en obrir-los ets al cim del Parnàs particular de Roger Mas, que, ple de poesia musicada, et canta pràcticament a cau d’orella. I descobreixes, també, l’extraordinari Ethno Catalonia, un grup heterogeni de folk format per músics plens de vida d’arreu del món que es coneixen des de fa només cinc dies. O et fons amb la veu dolça i suau de Bedouine, la darrera revelació de l’indie-folk. O, potser, encomanat pel ritme funk de la Fundación Tony Manero, quan obres els ulls et trobes ballant al bell mig del Recinte Modernista de Sant Pau.

Setmana rere setmana, durant tot el mes de juliol, has vingut al pati interior del recinte per gaudir del cicle de Concerts d’Estiu, que aquest any s’ha celebrat per cinquena edició consecutiva, i hi has redescobert el poder de la cultura. Mentre la vida, rutinària i ensopida, corre a un ritme vertiginós, hi has trobat la calma cada dijous. Sembla que aquí el temps s’aturi. No saps si és la bellesa modernista del lloc; si és la llum tènue del dia que es fon entre els finestrals de l’edifici, o si és la programació, tan ben triada, tan bella, el que converteix aquest cicle en una meravella. Sí que saps, però, que moments així et curen, que per a tu això és un petit plaer d’estiu.

En un escenari pràcticament a peu de terra, a tocar de l’espectador, Las Migas van posar punt final, dijous al vespre, al cicle. Quina llàstima i, alhora, quanta alegria. El concert de cloenda va convertir el Recinte Modernista de Sant Pau en una festa i va aconseguir posar dreta a tota la claca. Els quatre concerts que l’havien precedit van tenir un gran èxit i molt bona acollida entre el públic, però cap d’ells va guanyar-se’l com van fer-ho Las Migas. Gent dempeus i ni una cadira buida; tothom volia conèixer la nova imatge del grup.

Ja fa temps que les vas conèixer, anys enrere, quan, Sílvia Pérez Cruz era la veu, tan singular, del quartet. Sí que ha plogut des dels arranjaments del seu primer treball discogràfic, Las Reinas del Matute (Nuevos Medios S.A., 2010). Poc després, Alba Carmona va substituir-la i, des d’ara fa tres mesos, Las Migas tornen a tenir nova cantant. La veu que esgarrapa, d’arrels flamenques, de la salmantina Bego Salazar s’ha afegit a la fusió cultural que ja formaven la sevillana Marta Robles (guitarra), la cordovesa Alicia Grill (guitarra) i Roser Loscos (violí), d’Agramunt. Amb la darrera incorporació, Las Migas tornen a emprendre el vol i inicien una nova aventura.

A l’espectacle de dijous, Érase una vez Las Migas, ja vas poder entreveure cap on aniran els trets de l’àlbum que estan coent. Van connectar de nou amb el flamenc sense perdre el seu estil pròxim, fresc, íntim i que no s’encasella. Segons el teu criteri, no vas trobar-hi a faltar pràcticament res. Potser t’hauria agradat que toquessin ‘Calma’, o ‘La Plaça del Diamant’, però no et pots queixar, que el repertori va ser extens i vas poder impregnar-te de noves textures musicals.

Amb les primeres notes i les primeres paraules, ja vas adonar-te que alguna cosa havia canviat. Que diferent i que bé que sona ‘Con toda palabra’ amb la veu de Bego Salazar. Vas poder descobrir-hi cançons animades del nou projecte musical, com ‘Allí Te Esperaré’ o ‘La Maleta’ i, entre palmes i olés, vas ballar-hi les cançons que ja sabies de Nosotras Somos (Chesapik, 2012) i Vente Conmigo (Concert Music Entertainment S.L., 2016). Per si no fos prou, vas reconèixer-hi interpretacions de cançons mítiques com ‘La milonga del judío’ o ‘Paraules d’Amor’, de Serrat, interpretada per Elena Gadel. Fins i tot, vas veure-hi la ballarina hindú, Shreya Nag ballant ‘Perdóname Luna’. Quanta bellesa. Ah, i no t’amaguis, que tots sabem que vas acabar cantant, a plens pulmons, ‘Barcelona tiene poder’ de Peret.

Obres els ulls i, no pot ser, tornes a ser casa. El ventilador, al sostre, remou l’aire dens de l’habitació. Notes la fina capa de suor que et recorre l’esquena. Estirat al llit, rumies i et qüestiones què deuen tenir els concerts d’estiu que t’asserena i et fascina tant. Deu ser la combinació entre música i arquitectura, que és capaç de fer-te oblidar per uns instants que el temps corre i d’aflorar sentiments i emocions. Deu ser el poder de la cultura.