La Revolta Poètica. On era Maria-Mercè Marçal?

Fa quinze anys que va morir Maria Mercè Marçal i en fa gairebé quaranta anys que Guillem-Jordi Graells va reunir a Serra d'Or un grup de joves poetes que s'obrien pas en aquell moment. Aquesta foto, publicada a la revista Serra d'Or l'any 1974, explica, quaranta anys més tard, els anhels de tota una generació.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Fa gairebé quaranta anys que Guillem-Jordi Graells va reunir a Serra d’Or un grup de joves poetes que s’obrien pas en aquell moment. Aquesta foto, publicada a la revista Serra d’Or l’any 1974, és molt evocadora i dóna molt de joc per explorar, quaranta anys més tard, els anhels de tota una generació.

D'esquerra a dreta, els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Guillem Jordi-Graells, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974. 

Pilar Aymerich va captar amb la seva càmera la imatge d’uns joves que amb els anys han deixat la seva marca en la cultura catalana. Tots ells són els protagonistes de l’exposició La revolta poètica, que es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, fins al 23 d’abril. Avui a les 19.30h s’hi celebra una conversa amb Narcís Comadira, Jaume Creus i Ramon Balasch.

Hem preguntat als protagonistes de la foto que ens evoquin aquell moment i per extensió aquella època de rebel·lió juvenil. “Es tracta d’una fotografia històrica de la portada de Serra d’Or, publicada el febrer de 1974, on apareixen els poetes dels 70 convocats per Guillem-Jordi Graells i reunits a la redacció de la revista que aleshores era al carrer de la República Argentina, a tocar de la plaça Lesseps”, recorda Ramon Balasch.

Miquel Desclot recorda aquell moment i la vida que feia en aquella època: “Com que devia ser un dia feiner, jo tornava de fer classes de català a la mateixa escola on jo havia estudiat. És a dir, que estava estudiant a la facultat i alhora treballant en la renovació de l’ensenyament i, en particular, en la introducció del català a l’escola. No tenia tant de temps com altres col·legues, doncs, i no vaig poder participar en empreses com engegar revistes o tertúlies, etcètera. En canvi, estava molt compromès en aquest altre camp, i treballava a Rosa Sensat i a l’ICE de l’Autònoma. Naturalment, aspirava a ser un poeta tan fantàstic com en Foix. Però això són somnis d’un altre paner”.

Xavier Bru de Sala, que s’ha retrobat amb aquesta fotografia després de molts anys, ens diu: “Jo quedo allà al fons, potser com una aparició fugaç, més angelical que ingènua, o potser a l’inrevés. Com que es tractava de refundar l’existència, d’experimentar nous camins i assolir cotes més altes de radicalitat, no hi havia el més petit lloc per la desconfiança en la naturalesa humana, si no era per qüestionar i qüestionar-se. Encara menys pel cinisme. No ens vèiem com a rebels sinó més aviat com a descobridors de continents vedats, inexplorats però des de sempre existents, partícips d’una revolució que va quedar en revolta. Si no estàvem tocats per una mena de gràcia laica i libèrrima, poc se n’hi faltava”.

“Després de quasi quaranta anys, tot el que diguem sobre aquesta foto seran variants de palimsest”, ens escriu Miquel de Palol. “No recordo que se’ns exigís res especial pel cas; crec que uns cinc o deu segons abans se’ns en havia fet una altra en què estàvem tots descollonats de riure –i que seria curiós si es pogués recuperar–, i que la fotògrafa devia dir, més o menys, «està bé, nois, ara una tots seriosos». D’aquí ve el posat tens d’alguns (el meu mateix), i el residu burlesc en d’altres (en Toni Tàpies encara riu)”.

Jaume Creus també té un record vívid d’aquell instant: “A la foto en qüestió jo sóc el que més cas vaig fer a la fotògrafa, que ens demanava d’adoptar una positura peculiar. El Vicenç va posar el dit sobre la cervesa. Jo, prim de mena, em vaig estilitzar a la manera del Greco. Però el més important per mi era que sortís el llibre que tinc al davant: El cuerpo del amor de Norman O. Brown”. Miquel de Palol hi fica cullerada: “No recordo això que diu en Jaume Creus, tot i que tinc present El cuerpo del amor, un llibre fet de citacions, o sigui de robatoris de textos variats que es trans-signifiquen pel contacte d’uns amb altres”.

Jaume Creus defineix a la seva manera El cuerpo del amor: “Era una barreja de teories psicoanalítiques i sexuals, barrejades amb mite i antropologia, que potser avui no m’empassaria. Però llavors era una de les claus de volta de la meva experiència vital, era mirar d’obrir camins a la ressensualització humana o com deia Huxley obrir “les portes de la percepció” (amb drogues o sense); és a dir, trobar o retrobar les vies del plaer per optimitzar la vida “grisa” d’aleshores, per alliberar els cossos i les ments de la cotilla de la hipocresia i la mesquinesa sexuals (primeres manis gais, no als estereotips dels rols, no a la submissió de les dones, igualtat de gèneres, la qüestió de l’avortament, etc). I aquesta és una conquesta que encara és vàlida, malgrat seriosos entrebancs, com ara la Sida, que ha propiciat en bona part del jovent una involució sexual, quan més lliures són en teoria. Però la repressió torna a fer de les seves. Els cicles segueixen la teoria del pèndol. Això no treu que la segona meitat dels setantes fos una explosió de llibertats com poques se n’han vistes en la història. I alguna cosa en queda, certament”.

D’aquesta explosió de llibertats també ens en parla Vicenç Altaió, a la presentació del catàleg de l’exposició La Revolta Poètica, editat per la Fundació Palau: “Una  nova generació emergia i es creuava amb les anteriors. Mentre es formava, escrivia i publicava alhora es reintegrava a l’interior d’una cultura que s’expandia en progressiva normalitat i alternativa contra el simbolisme hermètic teològic i el realisme instrumental i messiànic. Creixia i es reconeixia una nova generació que, formada a unes universitats en plena revolta, tant llegia i reivindicava els clàssics com tota provatura d’avantguarda que traspassés els límits de la poesia més convencional. Es vivia una mena de nova Renaixença i un nou Renaixement. Renaixença perquè la poesia reviscolava la cultura i es posava al centre del debat intel·lectual, per a alguns fins i tot al mig del debat polític amb anhel de superar la política partidista, i això passava arreu de l’àmbit lingüístic. També un renaixement a petita escala paral·lel a un gran canvi a Europa occidental. Les noves tribus urbanes jovenívoles pregonaven el gran canvi amb l’anhel de saltar per damunt els murs de separació entre acedèmia cultura i vida”.

“La poesia ocupava un lloc central” continua Bru de Sala. “Era la llengua de foc, el laboratori, secret i inaccessible pel mateix poeta, d’on emanaven veritats fonamentals o mirades il·luminadores, la guia per travessar tots els límits, la vareta que fonia les barreres i les regles establertes pels nostre contemporanis, culpables de conformar-se en el paper de morts vivents. Massa perillós per un establishment literari dictatorial i acomodatici”.

Vista des d’ara, sobta que a la foto no hi surti la gran poeta de la generació dels 70: Maria Mercè Marçal. Fina Llorca, en una tesi doctoral inèdita sobre Maria-Mercè Marçal ja apunta a aquesta absència, que convida a sospitar. Ramon Balasch, que aleshores era la parella de Marçal explica que “la Maria-Mercè no hi era, perquè ni l’entrevistador ni cap dels allà presents –fora d’un servidor– no podia haver llegit mai els poemes de la Maria-Mercè”. De tota manera, Balasch admet que els poetes asseguts al voltant d’aquella taula podien haver estat al cas que Marçal era poeta. “Podien saber que era poeta perquè anàvem junts a tot arreu i parlàvem constantment de poesia i literatura. Podien saber en el millor dels casos que havíem participat de bracet en una exposició el 1973 –És la pera! tenia per títol– a Lleida i al Taller Picasso de Barcelona: alguns poemes acompanyaven fotografies, ceràmiques i pintures de Montserrat Ballarà, Ignasi Cucurella, Ramon Gausset, Alícia Hernández, Emili Marquès, Montserrat Ribó i Ricard Vaccaro. També ho haurien pogut saber perquè a l’última pàgina del primer número de Llibres del Mall hi constava: En preparació: Obres originals de Josep Albertí, M. Mercè Marçal, Carles Camps, Santiago Pau, Josep Lluís Bonet, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Jordi Rams, Antoni Munné, Isidor Marí.”

Sempre segons Balasch “Maria-Mercè Marçal havia assistit d’una manera activa al naixement de Llibres del Mall en totes les cerimònies iniciàtiques: des del primer projecte que començava amb llibres de Brossa, Bartra i Martí i Pol fins al punt en què es va passar a l’opció plantejada per Pepa Llopis, la companya de Joan Brossa, a favor d’autors joves. Aquest canvi crea una escissió pel que fa al grup reunit a Roda de Ter que havia assistit a la reunió fundacional de Llibres del Mall, i donarà lloc a una altra col·lecció, l’Ausiàs March, al voltant d’Agustí Bartra, Miquel Desclot i Jaume Medina, entre d’altres. Finalment, doncs, els quatre llibres inicials del Mall seran els de Ramon Balasch, Xavier Bru de Sala, Miquel de Palol i A. Tàpies-Barba”.

És probable que Maria-Mercè Marçal hagi expressat la revolta de manera molt més profunda i visceral que cap dels poetes congregats en aquesta fotografia. Marçal demostra en la seva poesia una capacitat singular per escoltar les revoltes que es van anar gestant en el seu interior. Es revolta contra el patró estàndard de la dona heterosexual, viu l’experiència de la maternitat com una escissió interior que engendra al seu si un cos estranger. I descriu també la malaltia del càncer com una força destructiva, una revolta que es gesta dins seu i que l’exilia a la terra glaçada dels malalts sense terme ni rostre. Per a Marçal, doncs, la revolta no és una pura exaltació ideològica ni una desobediència davant una autoritat externa, sinó que respon a tot de desobediències percebudes des de dins i que han de ser ateses, perquè són l’obra i la veu i la raó del cos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació