La resistència és fútil

L’Antònia Vicens s’ha posat al lloc d’aquelles àvies que, en fer-se grans, i haver-ne vist de tots colors, esdevenen sàvies, i de tan sàvies, pessimistes

Avui dijous 4 de juny es presenta a la Llibreria Laie (19.30h) el nou poemari d’Antònia Vicens, Fred als ulls (Eumo/Cafè central). Hi participen Laura Borràs, directora de la ILC, l’editor Antoni Clapés i el poeta Joan Duran, que avui forma part d’aquest speaker’s corner especial dedicat a l’autora amb Núria Busquet i Sebastià Perelló.

Antònia Vicens, a l'edifici Miramar | Foto Carles Arola.

Deia Pavese que la mort, «aquesta mort que ens acompanya» tindria els nostres ulls. Els ulls com a observadors i partícips, com a consciència i com a ésser, com a últim element del cos a ser pres pel fred que tot ho pren.

L’Antònia Vicens s’ha posat al lloc d’aquelles àvies que, en fer-se grans, i haver-ne vist de tots colors, esdevenen sàvies, i de tan sàvies, pessimistes, i et diuen “no t’esforcis a cosir-te els descosits, a plantar flors, a deixar el jardí bonic. Tot s’acaba i ja està bé”. I després de dir-te això segueixen vives i felices, es posen la faixa, es pinten els llavis, surten al jardí i planten plantes. I esperen, i ho fan fins al final.

Al darrer poemari de l’autora mallorquina, Fred als ulls, se’ns avisa que la resistència és fútil, que l’hivern arribarà i arrasarà el jardí, que moriran totes les flors. Que la decadència és inexorable i que el millor que podem fer, arribats a certa edat, és veure-les venir i no resistir-nos, o resistir-nos poc per no patir més del que seria necessari, o simplement gaudir d’allò petit i controlable i deixar que el fred ens prengui a poc a poc fins a perdre tota fulla.

Costa molt, a primer cop d’ull, trobar en un tema així un sol bri d’optimisme. Aquest és el tercer poemari d’Antònia Vicens que, després de l’aclamat Lovely i del no menys impressionant Sota el paraigua el crit, torna per explicar una altra història, que buida l’angoixa a cop de vers. Però aquesta agror que ens petrifica alhora ens tranquil·litza, ens deixa nus davant les nostres pors, sobre el paper, comparteix, a través de la seva percepció de la realitat, un sentiment (una por?) universal, pròpia i comuna. Poesia en estat pur, sense compassió.

Si Lovely mirava enrere, al passat, als pares, i a Sota el paraigua el crit mirava al seu voltant, buscant presències que l’envoltaven, a Fred als ulls mira endavant, cap al futur, des del present que s’hi encamina. I el futur, tots ho sabem, és també el final. Es tracta, potser, un avís per a navegants que esdevé absolutament personal. Passa per tota la medul·la espinal i va de baix a dalt. Es queda al cap després d’haver-se clavat al cor, com aquell avís de l’àvia. T’acompanya.

Podem mirar de ser optimistes i dir que el títol mateix del poemari, Fred als ulls, conté un punt d’optimisme. El fred, la mort, la lenta desaparició de la vida, la vellesa, s’explica per aquest procés de congelació, de fred que et pren. Ara bé, hi ha uns ulls per observar-ho i d’aquí la clau de volta que no deixa indiferent. Sabem que morirem. En tenim la consciència. I aquesta consciència, la visió de la  pròpia desaparició, serà, amb sort, l’últim que es congelarà. És realment terrible, la consciència de la mort?

Amb versos curts, devastadors, com ho són sempre els de l’autora, però aquest cop amb més raó perquè ens parlen de la mort des d’un jo cèntric que parla en segona persona, i que per tant ens crida directament, ens anem enverinant a poc a poc, desfent els versos, que ens fan pensar en la vida que es desfà. I tot això ho presenciem des del nostre mateix ésser que es desfà com el d’ella, sense massa cerimònia, com un fred que ens va prenent. Essent-ne conscients, però, en un camí continu des del principi fins a la fi.

Aquesta és la forma del poema: no hi ha ni punts ni al final, no hi ha comes. Hi ha dues majúscules, la primera i l’última, el principi i la fi. La continuïtat formal és, doncs, també perfecta, principi i fi. Entenem el poemari com una història continua, les separacions de frases es fan enmig dels versos mitjançant simples espais, els salts de línies marquen descansos, i es reforcen o s’amaguen alguns versos mitjançant indentacions. I tot això és important perquè ens permet entendre el poemari, formalment, com una metàfora de la nostra vida.

Amb un estil fred i calculat, fugint de tota compassió per al lector que busca l’escalfor en qualsevol mot, veiem com cada opció es va descartant, com el fred va entrant dins d’una manera subtil i despietada, i ens va prenent, paralitzant, desfent. “Sents que et desfàs”, ens diu, “com / aquells jerseis de punt de / mitja que feia la padrina”, però a la vegada “t’aferres a una rosa”, o “les aletes de l’ànima se’t remouen dins el ventre”.

Rascant el fons del poema trobem una imatgeria recurrent de l’hivern sotjant un jardí: el fred, el glaç, el gel, la neu, el blanc, el principi i la fi. En silenci, sense pressa. Aquestes imatges es relacionen amb altres imatges més corprenedores, com agulles que se’ns claven: fulles i arbres morts, vidres, la ferida, el verí, el gos, la rata. Els ulls, espectadors d’aquest procés, són la consciència. I entremig, hi ha el jardí, que és la vida: flors, ocells, una voliana, imatges dolces immediatament contrarestades per altres imatges més macabres. També trobem una imatgeria recurrent dins l’obra poètica de l’autora: mar, vaixells i peixos, que es podrien relacionar amb els records de la infantesa, causes d’un dolor intens en un intent d’aprofundir i d’eliminar aquell fred que la pren a poc a poc.

I finalment, tenim la imatge central en tot el poemari del llimoner (arbre de fulla perenne, els fruits del qual són àcids i dolços, tot alhora), que podríem definir com la imatge de la pròpia persona dins el jardí, que és la vida. L’autora ens diu que no només som el llimoner, sinó també el jardiner que el cuida, i que ho sabem gràcies al dolor que ens infligim:

per la picada d’una pua de card
has sabut que tu ets
el jardiner

Com he dit més enrere, el llibre és d’un pessimisme devastador que podria contenir, segons com es llegeixi, un bri d’optimisme no suficient, que s’apaga a mesura que s’apaga l’escalfor i el fred pren tot el jardí, inexorablement. No ens diu que morirem, ens diu que, de fet, ja ens estem morint, i que arribarà un moment, en què el fred se’ns farà evident, com se li ha fet a ella, i ja no voldrem encendre cap més foc, perquè «si poues suren cadàvers», perquè amb l’edat tenim ferides que no es curen i per tant, és preferible conformar-se amb plaers petits com ara «el dia de la setmana que canvio els llençols i el llit fa olor d’infància», abans que furgar endins buscant calor i obtenint un dolor ja insuportable, a certes alçades del camí.

Com és habitual també en la poesia de l’autora, Vicens analitza el paper que en tot aquest procés té la poesia, en aquest cas com un intent (frustrat) d’endinsar-se en la profunditat que li fa mal i així encendre (metafòricament) la flama. Això tampoc suposa un alleujament a la llarga, tot i que sí a curt termini (“la bellesa et redimeix”), però “intentes volar i / topes amb  / la copa / del llimoner”. En resum: no podem fugir de nosaltres mateixos. Estem atrapats en una presó de gel que és el cos, i en una presó de foc que és el desig que hem d’apagar a poc a poc perquè no se’ns mengi (“si arriba la calor no podràs / suportar-la  glaçons els ulls / es fondran”).

Caldria dir, per acabar, que la de l’autora no és una rendició sense lluita al pas del temps i la fredor de la vellesa. Vet aquí un altre bri d’optimisme que s’amaga rere el fred i que, com tots els que ens ha ofert al llarg del text, ens deixa freds, sense esperança. Ens diu que cal, malgrat tot, aferrar-se a les flors (“t’aferres a una rosa”) i a les coses que ens mantenen units a les arrels del jardí (“mous les arrels del / temps al ritme / del teu / desfici”).

Tot és inútil. Tots morirem. L’hivern arriba, tard o d’hora, i és aquest hivern com a final que té l’última paraula en el poemari:

si bé vas deixar dit que et volies endur a la tomba
el jardí i les estisores de
podar  només
hi ha cabut  l’hiverN

Si més no, tenim els ulls per veure com arriba, i ja podem seguir posant-nos la faixa, pintar-nos els llavis, sortir al jardí i plantar plantes. O gaudir d’un poemari.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació