La música i el fenomen Rosalia

Entre la pintura, el cinema, la literatura i la música, l’art que s’ha desvaloritzat, menystingut i ha acabat en un segon pla ha estat la música, sobretot en la vessant més popular. Hi ha diversos motius que han provocat aquesta desfeta del món musical.

El primer d’ells ha estat el propi transcurs del temps i la història. Anant enrere veiem que a l’Edat Mitjana l’autor no era important, al contrari, era anònim, entre d’altres coses perquè qui feia l’obra era el de menys, el que era important era a qui anava dirigida, que en la majoria dels casos era a Déu o a personalitats com reis i nobles. Per exemple, tant en la literatura amb obres com El cantar del mio Cid, o en la música amb obres com Agnus Dei, hi ha textos que romanen anònims fins l’actualitat perquè el que acaba interessant és l’obra pròpiament dita.

Conforme van anar passant els anys l’autor va anar prenent protagonisme fins que, de manera definitiva, el Romanticisme va accentuar aquest fet i el nom de l’autor va començar a ser rellevant. A partir d’aleshores, l’estètica va canviar i es van començar a crear mites i llegendes que reforçaven l’obra fins al punt que, en molts casos, era igual la qualitat de l’obra, allò important era que l’havia escrit un autor i per aquest simple fet ja s’havia de mirar amb uns ulls concrets. És a dir, l’anàlisi es feia en funció de l’autor quan segurament hauria de ser al revés: l’anàlisi de l’obra i la crítica s’hauria de fer sense tenir en compte el nom de l’autor.

Més endavant van començar a entrar criteris econòmics i interessos que van reforçar el concepte d’unes obres sobresortint per sobre d’altres independentment de la seva qualitat. Fins aleshores, però, a principis del segle XX, la pintura, la literatura, el cinema i la música encara conservaven un valor força semblant perquè eren arts que es gaudien en solitari: llegint un llibre a casa, escoltant un disc de pissarra, contemplant un quadre o mirant una pel·lícula. Tot eren activitats individuals que, si ve es podien compartir amb gent, acabaven essent molt personals i variaven en funció del què rebia qui n’estava gaudint. Pel que fa a la música la cosa es va començar a torçar amb l’aparició de la música més popular. L’exemple més clar l’encarnen el rock o el pop.

La música es va començar a gaudir de manera col·lectiva amb amics: es valorava l’estètica, la manera de vestir i sobretot l’espectacle. Tot això era més important que no pas si el cantant de torn afinava al cantar o si el guitarrista sabia tocar. Aquest fet marca, doncs, un punt d’inflexió sense retorn del qual avui en patim les majors conseqüències.

Mentre la literatura se segueix vivint de manera individual, ja que ens asseiem a llegir i dediquem aquest temps davant del llibre amb els cinc sentits, la música ha derivat al contrari. Avui dia és molt estrany que algú agafi un CD, un disc, un mp3 o el que sigui i es tanqui una estona a escoltar el treball d’un artista en qüestió dedicant-li els cinc sentits. En canvi, s’utilitza de teló de fons mentre estàs conduint, prenent una copa amb els amics, traient la pols o fent qualsevol altre activitat. La música ha passat a ser el plat secundari, el complement.

L’altre gran problema que ha patit la música ha estat que tothom s’hi ha atrevit. Deixant de banda l’anomenada música culta (simfònica, òpera…), crítics i periodistes amb veu als mitjans, que, en la majoria dels casos, no tenen ni el més mínim coneixement musical, és a dir, no saben res de música, l’han valorat cenyint-se en qüestions estètiques, modes, opinions personals i interessos privats.

En general, tothom té molt respecte per l’àmbit artístic i no s’atreveix a valorar autors de novel·les o poesia argumentant que no en sap prou per parlar-ne. En canvi, això no ha passat amb la música popular on tothom s’atreveix a dir la seva, sigui un disbarat o no, en funció de si l’artista li cau bé, li agrada, o és guapo/a. I ja no parlem de la música en directe, on entre els grans artistes mundials no importa si ho fan bé o malament, sinó el show que han muntat a dalt de l’escenari. Recordo, per exemple, la darrera vegada que els U2 van actuar a l’estadi olímpic on la música era un so horrorós, però van oferir un espectacle visual esplèndid, amb grans pantalles, una estètica treballada i tot molt ben articulat. A la crònica dels diaris, televisions i revistes es dedicaven a elogiar l’espectacle visual i a dir que havien tocat aquella cançó famosa, però de crítica res de res.

L’estètica s’ha carregat la música, l’art i la veritat que expressa, allò que t’arriba. Un dels darrers exemples de la decadència de la música el representa el fenomen Rosalia. Ara, els anomenats gurus musicals semblen estar contents i encantats amb aquesta nova revelació de la música, rep elogis i tothom li tira flors. Jo no dic que aquesta noia no sàpiga cantar, al contrari, segurament ho fa molt bé i és una gran artista. Ara bé, no deixa de ser un producte molt del nostre temps basat en l’estètica i la primera impressió, un producte molt elaborat i estudiat des d’aquella primera vegada que amb 15 anys es va presentar a un programa de televisió d’un famós “talent show”. A partir d’aquí, la imatge, el màrqueting i sobretot un treball visual molt elaborat han fet d’ella una figura de primer ordre. Només cal veure-la amb aquell maquillatge, les ungles ben llargues, el vestit concret, el tatuatge, l’escot precís, la coreografia i una campanya de màrqueting molt estudiada. Agradarà molt i tindrà molt d’èxit però caldria preguntar-se si estem parlant de la música o d’una altra cosa. Tindria el mateix nombre de seguidors sense l’aspecte visual? Si només ens arribés la seva música la rebríem de la mateixa manera? Es faria el mateix tipus de crítica?

Agafant l’exemple del flamenc, aquell amb el que Rosalia se sent tan identificada, veiem que aquest té molt poc a veure amb l’estètica, però amb allò que surt del cor, de la veritat, una forma musical mamada des del bressol en comunitats gitanes i entorns molt concrets. Molts d’ells mai han volgut ni sentir a parlar d’espectacle o que es frivolitzi amb el seu art. Quan la música entra pels ulls en lloc de pel cor, el fenomen artístic queda totalment desvirtuat i assistim a l’agònica mort de la música per la música.