La grandiositat que mereix el Pop

El TR3SC celebrava tretze anys de batec cultural. El Festival Grec recollia la celebració al seu teatre.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Pop a la Lluna és una recepta que només podreu tastar en determinades nits d’estiu. La d’ahir va ser una d’aquestes vetllades. El Club TR3SC celebrava tretze anys de batec cultural. El Festival Grec recollia la celebració al seu programa i teatre. Calorada atlètica. Espera brevíssima. Execució exquisida. Sara Loscos va conduir el sarau amb diligència. Un reguitzell de tretze artistes i cap temps mort. S’agraeix. Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Alba Carmona, Núria Graham i especialment Clara Peya van ser els triomfadors d’una nit col·lectiva en què va sonar tota la coloració del pop (dream-pop, pop flamenc, mature-pop, pop d’autor…). El concert, per cert, es va començar a cuinar fa un parell d’anys: quadrin vostès tota la troupe.

Tretze artistes i una orquestra d’excel·lent factura. La GIOrquestra de Marc Timón va acompanyar totes les veus de la nit. Clavada al centre de l’escenari, amb tots els cantants va saber-se acoblar. En algunes ocasions, fins i tot, el suport orquestral millorava cançons que –originàriament– poden sonar coixes. Timón es va mantenir en tot moment en una posició d’altíssima exigència. El pop també demana rigor, grandiositat, afecte. Les giragonses (els arranjaments experimentals) del director musical van fer diana. Hem aprés a permetre una certa despossessió ‘autoral’.

Maria Arnal i Marcel Bagés van arrencar el concert amb el seu hit antonomàstic. Tots els convidats, de fet, van escollir un dels seus temes més populars. Un sol tret cal jugar-lo amb seguretat. Tú que vienes a rondarme va ser una sortida furiosa i verídica, irremeiablement unida ja a la maternitat (és l’última cançó que sona a Els dies que vindran). Seguiren Joan Pons i Joan Colomo, un combo naïf i desigual: més rodó i virtuós el Sento de Pons que la candidesa forçada d’Els amigos de Colomo. David Carabén va fer el fet amb Un tros de fang, on per cert el líder de Mishima escup una “tonteria” que els puristes haurien de condemnar sense excuses. Alba Carmona va servir un dels moments de la nit amb la tendríssima Los rincones de tu casa. L’espectacularitat pot ser íntima i reiterativa (“las piedras donde tu pones los pies…”).

Ferran Palau, el metafísic ianqui, no va acabar de lluir amb la vaporosa Serà un abisme, que va quedar desajustada de l’orquestra. Núria Graham, en canvi, va encaixar perfectament Cloud fifteen amb la trentena d’instrumentistes a la custòdia. Graham, per cert, va llançar la sentència de la nit: “L’estiu és una merda”. Les veritats pures han de treure el cap inesperadament. Les actuacions de Pavvla i Judit Neddermann van quedar desdibuixades. Entre elles, Quimi Portet va cantar Sunny day. Portet va agradar perquè és Portet, no pas per un estat de gràcia somnolent anit. El vigatà va evidenciar el pes de les paraules: “La platja fa olor de gamba, / d’aixelles i de pollastre a l’ast”. La lletra ho és gairebé tot.

Recta final amb Clara Peya, que es va endur una llarga ovació. La pianista, arribada d’una presentació del seu últim disc (Estómac), va enfonyar-se rere l’orquestra per interpretar Greia, una peça de fúria sostinguda i exultant. Discreta i esmunyedissa, Peya va marxar triomfant. Ramon Mirabet i Joan Dausà –les veus d’ahir més properes a la popularitat– van tancar una nit en què totes les cares del pop van quedar representades noblement.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació