La Granada de Silvia Pérez Cruz i Raül Fernández es propaga a París

La granada de la Silvia Pérez Cruz i el Raül Fernández Miró va arribar ahir “en terres de França” i, durant una hora i mitja, va esclatar al Théâtre des Abbesses de París, tot propagant la seva sonoritat singular, un joc d’equilibris entre tendresa i amargor que aconsegueix arribar a l’ànima.

Amb les entrades exhaurides des de feia setmanes, el degoteig de gent va ser constant fins a ocupar totes les localitats. El francès era la llengua predominant dels murmuris al pati de butaques però, de tant en tant, el català s’hi deixava sentir: “fa goig”, semblaven dir unes noies de les primeres files que es giraven enrere per contemplar la sala plena. Malgrat la patxoca del quòrum, una treballadora de l’ajuntament comentava, minuts abans de començar, que el Théâtre des Abesses és un teatre municipal, amb una forta participació del barri, “i hi ha molta gent que ve sempre, facin el que facin, per això costa trobar entrades”. Les mirades d’emoció es barrejaven, per tant, amb gran quantitat d’ulls expectants.

Fos com fos, la situació convidava a viatjar enrere fins algun vespre parisenc de principis dels anys setanta i imaginar el públic del teatre de L’Olympia —a pocs minuts d’allà— ovacionant un jove Lluís Llach llavors exiliat de la censura franquista. I com si d’un tribut es tractés, el concert va arrencar amb el famós càntic a la llibertat de Llach, Abril 74, cançó que també inaugura el disc del duet. La guitarra de Fernández jugava a perseguir la veu amb puntejats d’harmònics, suaus però sonors. Guitarra i veu s’entrellaçaven d’una manera orgànica i, en la seva aparent simplicitat, aconseguien crear una atmosfera rodona i plena, que va embadalir el públic i li va arrencar uns primers aplaudiments de sorpresa.

Dempeus, i només amb el rostre il·luminat, la veu de la Sílvia Pérez Cruz feia reviure la gran Édith Piaf, que també el seu dia havia cantat a L’Olympia. Les oïdes franceses van reconèixer amb rapidesa (i, a jutjar pels murmuris, també amb satisfacció) L’hymne à l’amour de Piaf i va ser la prova definitiva perquè el públic decidís deixar-se endur “jusqu’au bout du monde” per la parella catalana.

Després d’aquestes dues invocacions, el duet es va presentar i va voler explicar aquesta granada en què es converteixen quan toquen plegats. Fent un joc de paraules en francès (que també pot fer-se en castellà, i d’aquí el títol del disc), la Sílvia va dir: “Nous sommes comme une grenade”: de vegades fan una música punyent, que explota com una granada, i d’altres és de gust de magrana (“grenade” , “granada”). La música va parlar per ella mateixa i, malgrat les dificultats lingüístiques dels cantants per expressar-se en francès en presentar les cançons, el so es va fer amo i senyor de la sala, navegant per aquests dos extrems de la paraula homòfona, fent palès que la música és capaç de viatjar per indrets que els mots desconeixen.

La premissa per triar el repertori de granada va ser, segons han explicat en força ocasions, que les cançons els emocionessin, més enllà de l’estil en què estiguessin emmarcades. I és que tot el concert va ser un recorregut emocional que defugia etiquetes i s’apoderava de les cançons d’altri que, passades pel sedàs Pérez-Fernández, esdevenien aquesta emoció buscada.

Aquest tamís que inferia segell propi a cada peça era, sens dubte, doble: veu i guitarra. Tots dos elements eren protagonistes, buscaven la seva parcel·la acústica, però la interdependència mútua era evident. Possiblement, la sorpresa va ser trobar que la veu de la Sílvia Pérez Cruz, que és capaç de desplegar un ventall sonor d’un cromatisme amplíssim, tenia una companya igual de preeminent. Amb diferents guitarres elèctriques i experimentant un gran domini de la tècnica, Raül Fernández jugava amb el puntejat, el rascat i fins i tot l’equalització per generar atmosferes diverses. En peces com Mercè, de Maria del Mar Bonet, per exemple, la guitarra generava una bola harmònica, com si fossin les ones del mar que banyen el record de la seva Palma natal —i que “no em deixen, mu mare, allunyar-me massa”—, una bola que al final de la cançó es convertia en un so constant, com un galop de cavalls. Altres cançons sorprenien amb elements sonors que depassaven, de llarg, l’acústica convencional d’una guitarra i s’assimilaven a sons de la quotidianitat, com ara el terratrèmol que va sacsejar la planúria folklòrica i popular del banjo i la guitarra a Puerto Montt está temblando.

A més, tot el concert va estar tenyit d’un tercer rostre d’aquesta granada: el rostre del sud, la música flamenca de què s’ha nodrit, durant anys, la Sílvia Pérez Cruz i que, en certa manera, va ajudar el duet a tirar endavant la gravació del disc quan semblava en un carreró sense sortida. És llavors que els va arribar a les mans el disc Despegando (1977), d’Enrique Morente amb Pepe Habichuela (tots dos músics granadins), i va ser l’espurna que els va animar a continuar amb l’enregistrament, incloent al repertori peces d’aquest disc com Compañero (Elegía a Ramón Sijé), que també va sonar ahir a París, i on a la guitarra s’hi van sumar el ritme i el so del caixó flamenc. Pequeño vals vienés, amb lletra de García Lorca i música de Leonard Cohen, però passada també pel filtre d’Enrique Morente (Omega, 1996), va tancar el recital.

Els aplaudiments van ser força generosos i la parella els va correspondre amb un bis que convidava a fer memòria col·lectiva. Van sonar les Corrandes d’exili, el poema de Pere Quart musicat per Llach (T’estimo, 1984). Aquesta cançó és una de les peces insígnia del duet, ja que la toquen junts des del disc Immigrasons (2007), un projecte col·lectiu catalano-argentí on tots dos van participar, i amb els anys se l’han anat fent seva. L’enyorança de l’exiliat que narra Pere Quart, esdevinguda doll d’existència, de supervivència, passa pel sedàs Pérez Cruz-Fernández Miró i troba l’ànima del qui se sent lluny de casa. I, per cloure, una altra mirada enrere cap a les lluites col·lectives tot fent una versió apoteòsica de l’himne de la resistència antifranquista Gallo rojo, gallo negro, de Chicho Sánchez Ferlosio.

La música és un vehicle universal que pot aconseguir connectar amb les persones encara que no entenguin el significat de les paraules que hi viatgen, i això va quedar palès al llarg de tot el concert. Quan l’espectador, a més, pot participar del contingut de les lletres la connexió esdevé total.