La cultura, entre el pols polític i l’exigua recuperació

Una dada alarmant: entre el 2006 i el 2016 la cultura ha perdut més del 30% de les inversions.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Brots verds que no s’han convertit en branques incipients. La cultura, immersa en una sensació de revifalla, encara acumula alguna dada alarmant entre indicadors fonamentalment esperançadors. Un dels signes més preocupants és la davallada de la despesa privada en cultura durant l’exercici del 2016. Veníem de dos anys -2014 i 2015- on el consum cultural a escala particular havia notat una discreta alça. Enguany, aquest tipus de despesa ha sofert un retrocés del 6,2%. La dada la donava a conèixer aquest dimecres el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) durant la presentació de l’Informe Anual sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts 2017.

Entre les dades més reconfortants: l’augment, el 2016, de la facturació del sector editorial, que suma un 5,5% més respecte a l’any anterior; l’increment dels espectadors de cinema en català, que ja representen un 9,2% del cinema exhibit al país; la recaptació de concerts de música en viu ha pujat fins al 8,6%; l’estabilització del sector de les arts escèniques, que va guanyar, el 2015, un 1,6% més d’espectadors respecte al curs precedent.

Això, però, són només xifres. Veiem ara que quines conclusions van oferir els integrants del CoNCA; per veu, sobretot, del president, Carles Duarte, i la vicepresidenta, Gemma Sendra. La presentació va fer-se a l’Ateneu Barcelonès. Carme Forcadell, entre les autoritats convidades, va rebre un sòlid aplaudiment. El primer destinatari de la memòria anual és, justament, el Parlament que ella presideix. El consell, però, també es marca altres receptors. Per exemple, els membres de les llistes que concorren al 21-D (entre el públic hi havia Laura Borràs i Jenn Díaz ).

Durant la introducció de l’informe, Duarte va refermar-se en l’aposta per dur la cultura a la centralitat del tauler de joc identitari. “No podem plantejar-nos un país on la cultura sigui un component residual o secundari. Sigui quina sigui la forma institucional, sigui quin sigui el resultat del 21-D, el país no té sentit si no el construïm des del coneixement, les arts, la recerca i la creativitat. Només aquestes bases són sòlides”. El president lamenta la incapacitat que ha tingut la cultura per teixir relacions més enllà del seu cercle de sectors afins. “No s’ha sabut crear vincles amb altres instàncies com ara les universitats, la immigració o la recerca”. I empeny al departament a “obrir estratègies en aquest sentit”. “Aquest país no creixerà per les mines de petroli o de diamants, el creixement vindrà de la cultura. El país sencer no se’n sortirà si no hi aposta fermament”.

Duarte va reclamar el cèlebre 2% del pressupost total de la Generalitat. “Ambició econòmica”, en diu. “El 2% és el llindar sobre el qual treballar. El límit que dóna la mínima seguretat”. De moment, el Govern reserva el 0,7%. Durant els dos tripartits, va arribar a pujar fins a un 1,8%. (La cultura, explica Sendra, era una mena d’obsessió per a Maragall). Així i tot, el diagnòstic que fa Duarte de l’estat de les arts és lleugerament satisfactori: “La situació és estable tenint en compte que venim d’una crisi econòmica important”. Una dada estrepitosa: entre el 2006 i el 2016 la cultura ha perdut més del 30% de les inversions. Una altra prioritat que senyalava el president és l’Acord Nacional de Cultura, que serviria per a estabilitzar el finançament del sector. El pacte, però, fa anys que fracassa per encallament polític.

Un acord seria, potser, la manera d’estipular un augment gradual de la despesa pública anual per habitant en cultura, que el 2016 va ser de 122 euros. Molt per sota de països amb un nombre d’habitants i una identitat lingüística semblants als nostres. És el cas, per exemple, dels estats escandinaus, on l’aportació és sensiblement més alta. Finlàndia destina 230 euros; Noruega, 474. La despesa a Bèlgica és de 191 euros.

El dictamen del CoNCA, a banda d’oferir claus econòmiques i examinar les polítiques culturals del país, també proposa nous camins de millora o rectificació. Entre aquests passos de futur, n’hi ha tres que cal mencionar. Són: un intent de normalització del mecenatge, el pas de l’Estatut de l’artista a un estadi legislatiu i la concepció territorial dels equipaments culturals nacionals. Gemma Sendra, que reivindica la cultura com a “element de distinció i creixement”, va ser l’encarregada de detallar les línies de treball, algunes ja avançades, altres en un estat primari.

Es vol generar una visió del mecenatge que el converteixi en un gest regular. “El mecenatge facilita la capacitat d’empoderament; conté una part d’estructuració territorial i compromís ciutadà”, detallava Sendra. Per a exemplificar-ho, va referir-se a la loi Aillagon, la normativa francesa de mecenatge (vigent des del 2003). “L’impacte ha estat molt gran”. Sendra oferia dades: de 2.000 empreses que feien mecenatge abans de la llei, s’ha passat a 44.000; de 150 milions recollits, ara se’n recapten 2.000 milions. “Ha estat una embranzida especialment rellevant en l’àmbit territorial. El 80% del creixement de mecenatge ha estat en empreses petites que donen suport a projectes de proximitat”. Un altre exemple que emprava Sendra venia, novament, de l’escenari escandinau. “Un 80% dels noruecs són, en major o menor escala, mecenes. Aquí no superem el 12%. El camí a recórrer és immens”. La Fundació Catalunya Cultura, impulsada pel departament, treballa per estimular la mentoria (mentoring) ciutadana.

La desemparança és una altra qüestió que el CoNCA urgeix a atacar. Insisteixen en la creació d’un entorn digne per al treballador de la cultura. Tot el sector cultural va analitzar, el 2014, els problemes en l’àmbit laboral, contractual i fiscal. De l’anàlisi en van sortir 36 propostes concretes. Propostes que poden ser fàcils d’articular: canviar un reglament o una normativa, per exemple. A partir del document resultant, el Congrés dels Diputats ha creat una subcomissió que treballa per donar complexió legislativa a l’Estatut de l’artista, reclamació històrica del sector que podria resoldre aquest estatus d’abandó estructural.

La tercera reclamació és una política d’equipaments nacionals que parlin a tot el territori. La majoria d’aquests centres (museus, generalment) estan a Barcelona o altres ciutats mitjanes. El CoNCA vol que el ciutadà se senti interpel·lat des de totes les comarques. Des de Vic a Tàrrega o Girona (Música Viva, Fira de Teatre, Temporada Alta). “El que cal”, senyalava Sendra, “és una visió global de la cultura del país”. Feia notar la distància enorme que hi ha entre el departament i els ajuntaments. L’escassa sincronització. Per això, és tan important el rol intermedi de les diputacions, que connecten les dues esferes. Els consistoris, precisament, representen un 58% del pressupost total que es destina cada any a la cultura (més enlla de la Generalitat). Sendra lamenta que la majoria de municipis “no tenen un responsable que entengui de gestió cultural”.

Altres punts on cal actuar serien l’educació -el binomi educació/cultura-, on preocupa la pèrdua d’hores que pateix l’ensenyament artístic (“l’escola ha de ser un espai capil·lar on germinin projectes culturals”), i els mitjans de comunicació. El CoNCA considera necessària una major implicació dels mitjans de comunicació públics en la difusió de les arts. Qüestió espinosa. El periodista Àlex Gutiérrez, autor d’un dels articles de l’informe (aquest és un altre apartat de l’anuari: la inclusió de cinc articles redactats per col·laboradors externs), deixa caure a la introducció del seu text l’arduïtat de l’assumpte. Escriu: “La cultura catalana seria el germà petit que reclama sempre més atenció, mentre que el germà gran [els mitjans] considera que ja li’n dóna prou”.

Finalment, reprenem el fil de l’inici de la peça. S’ha informat d’una forta davallada en la despesa privada durant el 2016. Duarte explicava que l’any passat percebien una tendència de recuperació nítida que no ha arribat a fixar-se. El creixement previst no s’ha complert. “La davallada de la despesa privada en el camp de la cultura té a veure amb el fet que els primers brots verds, des d’un punt de vista de la reactivació econòmica, no han tingut la fortalesa que ens esperàvem”.

“El sector cultural és crucial però molt vulnerable”, apuntava Duarte, que donava explicacions sobre què ha pogut passar. “Les onades de desconfiança o inquietud impacten d’una manera molt directa en la cultura. El consum cultural és un aspecte molt sensible. Funciona com un termòmetre de la vida del país”. La cultura és poc prioritària. Va afectar molt la pujada de l’IVA però, en aquests moments, “la situació del país també es nota”. Aquest últim trimestre, per exemple, hi ha hagut un descens considerable de la compra d’entrades per a espectacles a llarg termini. Es té una especial preocupació pel sector teatral. “El 155 afecta, esclar. La Generalitat no té capacitat ni agilitat per avançar projectes que ja tenia aparaulats”, afirmava Duarte.

El moment polític ha desplaçat l’atenció pública cap a altres direccions. Una direcció que apunten des del CoNCA és el consum televisiu. La ingesta de tertúlies. Una avidesa per informar-se. “El temps que l’actualitat ha tret a les persones”, apuntava la productora Isona Passola, membre de l’òrgan. Un altre factor de la davallada és el brollar de noves iniciatives culturals a preu molt baix, o directament gratuïtes, en nous i petits espais. Les dades del CoNCA projecten una cultura que, afectada pel batec polític del país, passa per una etapa de recuperació molt lleugera, gairebé imperceptible.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació