Judit Neddermann: “Sento molta responsabilitat amb el fet de ser artista”

Judit Neddermann presenta el seu tercer disc, Nua, sense artificis ni complexos.

Judit Neddermann presenta el seu tercer disc, Nua, sense artificis ni complexos. A la seva calidesa habitual, ara s’hi ha sumat la necessitat de dir-hi la seva sobre el que està passant en l’actualitat. Amb determinació, es mostra contrària a qualsevol repressió policial a la cançó “No volem més cops”, però en el nou treball no deixa de banda temes com “l’amor, el desamor, la pèrdua i el record de les coses”. El divendres 15 de juny a les 21h actua a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles en el marc del festival (a)phonica. 

L’artista s’ha fet un nom dins del panorama musical català gràcies a la seva trajectòria en solitari i a les col·laboracions que ha fet amb altres músics, com Serrat, Macaco, Guillem Roma i el desig de poder-ne fer una amb Jorge Drexler. Per més endavant queda, si ells ho volen, una actuació conjunta amb Alfred i Amaia, els representants d’Espanya a Eurovisió, que la van mencionar constantment durant el seu pas pel programa Operación Triumfo. Si bé és veritat que Neddermann no ho va veure perquè no té televisió, sí que va notar “un augment dels seguidors a les xarxes socials”, ja que el seu nom va sonar en “programes en els quals no hauria sonat mai”. Amb Judit Neddermann parlem de música, feminisme i futur.

De tots els que has fet, aquest és el disc que és més Judit Neddermann?

A cada disc he intentat ser molt sincera amb el moment que vivia i, per tant, crec que els tres discos que he fet són molt honestos. Ara bé, en aquest disc sí que he perdut la por, a diferència dels altres dos, que tampoc tenia molt clar què és el que jo aportava musicalment al món. En aquest, s’ha concretat una mica més i m’he sentit més segura. Per això he desenvolupat el concepte de nua i de mostrar-me tal com sóc.

Aquesta por que tenies va fer que, en els anteriors discos, no parlessis d’alguns temes?

Sempre ha sigut natural, és a dir, no és que en el segon disc volgués fer una cançó d’algun tema però no em vaig atrevir. Tant en el primer com en el segon disc, les lletres eren molt íntimes i parlaven de coses que m’havien passat a mi i que jo necessitava expressar per quedar-me tranquil·la. En aquest tercer disc, la mirada és més externa. Hi ha tres cançons que parlen de política o en les quals critico el funcionament del món. D’altra banda, moltes cançons del disc que parlen de sentiments no surten d’històries pròpies sinó d’algunes que he vist en el meu voltant i que m’han inspirat al voltant de l’amor, el desamor, la pèrdua i el record de les coses.

Les cançons amb crítica social i política creus que poden incomodar a algú?

Sí. Per exemple, hi ha una cançó que es diu “No volem més cops”.

La vas fer per la violència policial de l’1-O?

Sí, però va néixer per tot allò que li va passar a l’Ester Quintana. A mi em va deixar frustrada. També em refereixo al moviment del 15-M i com es va desallotjar tota aquella gent que estava a la plaça de Catalunya manifestant-se pacíficament. I allò ho van fer els Mossos d’Esquadra. Sembla que els dolents només siguin els policies nacionals i tot es redueixi a una qüestió Catalunya-Espanya, però per mi la violència policial és molt preocupant vingui d’on vingui. I, si ve dictada per la Generalitat de Catalunya, em sembla igual de dolenta que si ve dictada pel govern espanyol. Amb aquesta cançó reclamo que es deixin d’aplacar els moviments socials i pacífics d’aquesta manera, en comptes d’apostar pel diàleg.

Aquestes reiterades imatges de repressió policial són difícils d’oblidar.

Em sembla molt trist que la solució que es proposa des dels governs siguin cops, quan en realitat ens haurien de protegir i donar espai com a ciutadans. I això incòmode. La gent que s’està agenciant la cançó per treure totes les emocions de frustració i tristesa respecte l’1 d’octubre, que em sembla molt bé, ho estan agafant com un himne. I totes les persones que els hi sembla perfecte la repressió policial que hi va haver aquell dia, la critiquen.

I aquests últims què t’han dit?

L’altre dia un home em deia pallassa al Twitter.

Li vas contestar?

Vaig fer una piulada dient: “Un home m’acaba de dir pallassa per cantar ‘No volem més cops’. Que comenci la festa”. Va tenir moltes respostes, com una de la Gemma Humet, que em deia que a ella també l’havien criticat per cantar a favor dels refugiats i contra les polítiques d’immigració d’Europa. Vaig posar que comenci la festa perquè jo no deixaré de dir el que penso. Estic molt convençuda dels valors que tinc com a persona.

Malgrat tot, has rebut més elogis que crítiques pels missatges de les cançons?

I tant.

A mi el que em sorprèn és que “No volem més cops” la vas escriure abans de l’1-O. T’imaginaves fins a quin punt t’estaves avançant a tot el que després arribaria a passar?

Una part la vaig escriure després de l’Ester Quintana, i l’altra part que dic “No volem més cops” la vaig escriure després del 15-M i del documental Ciutat Morta, que em va afectar molt. Vaig estar llegint molt sobre les denúncies que van fer algunes persones detingudes després de rebre tortures a les comissaries dels Mossos. Es va fer com una associació i, a partir de llavors, es van posar càmeres a les comissaries perquè deixés de passar. Però encara em faltaven les estrofes de la cançó, que no em sortien. Li vaig demanar ajuda a un amic al qui li he musicat molts poemes, el Daniel Vidal-Barraquer. El poema “Nua” d’aquest disc és seu. Ell va viure a Nova York i, per tant, va presenciar de molt a prop les manifestacions contra la policia americana, que estava assassinant a molta gent negra i no donava explicacions. Li vaig demanar ajuda perquè ja m’estava bé si s’internacionalitzava el missatge, però ell va insistir que l’havia de fer jo.

I, finalment, quan la vas tenir enllestida?

Van anar passant les setmanes i el dia abans de l’1 d’octubre vaig fer la primera estrofa. Em va fer por perquè vaig posar la paraula sang, però no pensava per res en el que passaria l’endemà. Quan vaig veure els vídeos d’aquella dona sagnant, aquella dona que li van trencar els dits… La segona estrofa la vaig fer després, que és quan dic que la gent es posa dempeus i defensa la seva història. Això sí que és inspirat en Catalunya i en la gent que vol defensar les seves idees sobre Catalunya. Això a alguns no els hi agrada, però tampoc m’agrada el que pensen ells.

Un músic ha de ser compromès amb la societat?

Sento molta responsabilitat amb el fet de ser artista. Crec que ens hem de comprometre amb el que creiem. No cal amb tot, però sí amb tot allò que més ens remou. Amb tot el tema del referèndum i el dret a decidir, jo no m’havia posicionat políticament perquè creia que no feia falta. És indiferent a qui jo voti. Jo amb la meva música no haig de convèncer a ningú perquè voti a un partit en concret. Però amb el que és estrictament el dret a decidir o el tema dels refugiats, no em podia quedar callada. Com a artistes i altaveus que som, m’agrada defensar els valors que farien que visquéssim en un món millor.

Per què has perdut la por en aquest tercer disc?

He viscut uns mesos que he sentit que era indispensable ser qui sóc. He entès que no hi ha cap problema per ser qui sóc i pensar el que penso, igual que passa amb la resta de persones, sempre que es respectin els drets humans. En aquest sentit, m’he alliberat de la llosa derivada del patriarcat de la dona amable que mai es mulla, ni incomoda i ha de demanar perdó per tot el que fa. Doncs no vull això. Diré el que jo vulgui, i qui pensi que m’estic passant, em sap greu.

Precisament, vas fer una col·laboració amb la Clara Peya, una pianista que també ha treballat molt en aquesta direcció del feminisme. 

Ella és la meva màxima inspiradora. Jo recordo quan la Clara va sumar-se a la lluita, i n’era molt conscient. I quan agafes consciència d’això, no pots parar d’intentar convèncer a tothom. Vols explicar-li a tothom el que estàs veient perquè se n’adonin. És molt urgent que tothom ho entengui i comenci a canviar el panorama. Jo recordo que, al principi, la Clara m’explicava moltes coses i jo li deia que no. Pensava: “I ara s’ha posat en aquesta moguda, està enfadada amb els homes i no es pot fer res”. Jo recordo que m’aixecava per treure els plats de la taula i em deia: “Judit ho estàs fent perquè et sembla que ho has de fer”. I jo li deia pesada, però tenia raó. Estic revisant tot el que faig i m’han ensenyat, tot el que porto integrat com a dona, i és al·lucinant. Tinc tanta feina a desfer totes les creences…

Creences que, malauradament, en el 2018 encara estan massa arrelades?

Clar, si fossin creences que ens apoderessin, cap problema, però són creences que ens limiten. Et fan cedir davant d’un home, et fan callar davant de gent per no incomodar, et fan demanar perdó quan tens espai o et llueixes. Sembla que no ho puguis fer perquè estàs sent massa protagonista.

Pel que fa a la portada del disc, també t’has trobat crítiques masclistes. Surts despullada jugant amb el títol, Nua. Et feia respecte aquesta aposta?

La portada tal com la coneixem, no la tenia visualitzada. El que tenia clar és que volia fer una sessió de fotos sense roba. M’agrada molt el concepte de nu, no hi ha res que estigui tapant res. I el poema que dóna nom al disc és una imatge molt bonica, d’algú adult nu mirant al nen/a que va ser, integrant aquesta infància i agafant les regnes de la vida adulta. És com l’essència, el més íntim possible. És un moment amb tu mateix. A banda d’això, ho hem cuidat molt perquè no fos una imatge pornogràfica ni morbosa, sinó bella. Hem buscat la bellesa, i convidem a qui mira la portada a anar més enllà del que es veu: una noia guapa o bonica i amb un cos normatiu que compleix tots els patrons que tenim al cap. Clar, és que la Clara Peya em deia: “Si no tinguessis el cos que tens, ho hauries fet?”. I això no m’ho puc imaginar.

Però, de fet, aquesta portada té un fort component feminista, no?

He volgut explicar que sóc molt més que un cos i una noia despullada; el que estic intentat expressar és tot el que hi ha a dins del disc. És una recerca de sinceritat i vulnerabilitat, però també d’emporedament. Jo em despullo perquè vull, ningú m’ha obligat a fer aquest procés. I això la portada ho condensa molt bé. Estic tan tranquil·la i convençuda amb el que he fet, que les crítiques m’han entrat per una orella i m’han sortit per l’altra. Quan algú em diu que m’he venut o que he objectivat el cos, penso que no ha entès res. Els primers dies, tenia molta necessitat d’explicar per què he fet aquesta portada, però no m’haig de justificar. Si ho faig, estic caient amb el que s’espera.

Cal dir que, a banda del component reivindicatiu, el disc també està embolcallat amb el to íntim i càlid que tant et caracteritza. És una línia que sempre vols seguir?

De moment, això és el que m’inspira. Sempre penso que podria canviar, però no és una cosa premeditada. A mi les cançons em venen, i ho fan en forma de melodia, a través de les emocions que tinc guardades…

Tens por de fer-te adulta?

No, m’agrada molt. Cada vegada, tinc més la sensació d’estar aprofitant la vida. No trobo a faltar la joventut. La infància sí; m’encantaria ser petita i sentir-me com em sentia. Sense objectius ni obligacions, només gaudint de cada moment. No estàs preocupat per res, només t’afecta el que vius en cada moment. En canvi, quan ens fem adults, tot es complica. M’encantaria recuperar l’espontaneïtat i la lleugeresa, tot i que ara em sento en un bon moment. Cal dir que jo sempre tinc qüestions emocionals a resoldre, però ara em sento molt forta i amb un camí que m’he construït molt marcat, un fet que em dóna molta pau. Ha sigut molt difícil tots aquests anys amb la sensació d’estar al mig de la selva amb el ganivet a la mà tallant bambú.

I amb molt vertigen?

Molt patiment pensant si li agradarà a la gent o no; si anirà bé o no. I ara tinc la sensació que he assentat una base que només pot créixer, fins on ho hagi de fer. Si en algun moment s’estabilitza i allò és el meu públic, doncs ja ho tenim.

Però t’agradaria anar més enllà, o, si s’estabilitza en aquest punt, ja et conformaries?

Això és difícil de dir. Si s’estabilitza en el punt actual, podria viure, però em frustraria una mica. Jo, en realitat, no m’he fixat cap sostre, ni Catalunya. Si alguna vegada em diuen que estic molt consolidada aquí, voldria més: Espanya, Europa, el món. M’encanta viatjar i, per tant, m’encantaria que les meves cançons es poguessin escoltar a altres països. Anar a Mèxic per tocar com ho fa aquí la Marisa Monte, que canta en portuguès. Per què no puc anar jo a un altre lloc cantant en català i que a la gent li agradi?

Aquestes ganes de superar-te, a vegades, et comporten alguna decepció?

Jo crec que ho porto bé. Ho tinc a l’horitzó. Si arriba, doncs perfecte, i, si no arriba, voldrà dir que han passat altres coses. Imagina’t que d’aquí a tres anys em criden per cantar en una obra de teatre i resulta que m’encanta. I llavors decideixo dedicar-me a això i també faig música per teatre. Mai se sap.

No tanques portes?

Clar, i llavors segurament ja no pensaria en anar pel món, que ara ho penso perquè seria el màxim. Els artistes que a mi m’agraden són els que tenen una música universal i que poden cantar en qualsevol lloc. Jo m’emmirallo en això, i m’encantaria que em passés.

I abans d’això, tens algun repte a mitjà termini?

He fet tres discos amb molts músics i molta informació. Ara potser m’agradaria un que sigui més curt amb només jo tocant la guitarra. Quan toco sola les cançons, també passa quelcom especial. Se’ns va acudir anar a una ermita per gravar el temes, però, segurament, només ho publicaria en format digital. Tampoc ho tinc decidit.

De moment, acabes de publicar el teu tercer disc i dius que aquest és el que està tenint una millor rebuda. El procés d’elaboració ha estat difícil?

L’experiència de fer-lo ha sigut molt intensa. Les cançons les vaig anar component i acabant quan estava fent la gira del segon disc. I el gener del 2017 va ser quan vam començar a treballar tota la producció amb el Pau Figueres. Quedàvem cada setmana per anar fent les maquetes dels temes molt a poc a poc.

I en aquell moment ja tenies les lletres fetes?

No, hi ha quatre cançons que les vaig fer el mes anterior a la gravació del disc a l’estudi, que va tenir lloc el setembre. A l’agost encara no ho tenia tot enllestit; no m’acabava d’inspirar. I jo pensava que, si no em sortien aquestes quatre cançons, no les inclouria al disc i ja està, però el Pau m’insistia que fes les lletres perquè les cançons molaven, estaven ben treballades i a nivell sonor interessava molt que hi fossin. Però jo creia que sense un missatge ben fet i ben detallat per donar, no les trauríem. Al final, suposo que sota pressió, va acabar sortint tot, i estic molt contenta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació