Josh Homme es converteix en profeta

Aquestes últimes setmanes el món de la crítica musical està remogut perquè han sortit uns quants discs que han provocat molt d’enrenou, però no s’ha parlat tant de ...Like Clockwork, el nou disc de Queens of the Stone Age i que, molt probablement, és el millor disc que s’ha publicat en el que portem d’any.

Aquestes últimes setmanes el món de la crítica musical està remogut perquè han sortit uns quants discs que han provocat molt d’enrenou, com ara Random Access Memories de Daft Punk o Modern Vampires of the City de Vampire Weekend, però no s’ha parlat tant de …Like Clockwork, el nou disc de Queens of the Stone Age i que, molt probablement, és el millor disc que s’ha publicat aquest any fins ara.

Als californians Queens of the Stone Age sempre se’ls ha penjat la vaga etiqueta de “rock alternatiu”; la seva música sempre ha estat per sota de la fina línia que marca el que és mainstream i el que no. Algunes vegades més a prop, altres no tant. És per aquesta raó que no tothom els té en compte, però és un grup que no deixa indiferent a ningú i que requereix de certa tenacitat per entrar-hi, per apreciar-los. La seva música respira aire felí: al principi són esquerps, però si hi insisteixes t’acaben fent cas i tu a ells.

Han trigat sis anys a publicar nou material, però l’espera ha valgut la pena. A més a més, la banda ha comptat amb un seguit de col·laboracions que han augmentat el nivell global dels temes. Per posar algun exemple Dave Grohl (Foo Fighters) toca la bateria en sis dels deu temes; però també hi apareixen Trent Reznor (Nine Inch Nails), Alex Turner (Arctic Monkeys), Nick Oliveri (antic baixista de la banda) i, per estrany que pugui semblar, Sir Elton John.

El disc s’enceta amb “Keep Your Eyes Peeled”, un tema que recorda molt el so d’antigues cançons de la banda. Acte seguit ve “I Sat By the Ocean”, amb cert regust surfer i fent una cosa que comença a ser típic de la banda: enllaçar les dues primeres cançons de l’àlbum com si fos un tot.

“The Vampire of time and Memory” ja és una altra cosa. És un punt de vista que Queens of the Stone Age no havia ofert abans, és on es comença a veure l’evolució: ús de sintetitzador, piano i el toc de blues són les principals armes d’aquesta cançó. Amb “If I Had a Tail” segueix l’evolució, però mantenint el so fosc que caracteritza a la banda. Té una melodia a la tornada que se’t quedarà al cap i destaca la veu de Nick Oliveri de fons, que sembla vinguda de l’ultratomba.

Els següents dos talls són els millors de …Like Clockwork. El primer, “My God Is the Sun”, és una reminiscència dels temes més famosos del grup: riff contundent, sons potents de guitarres, una gran tornada i tot, amb la vital bateria de Dave Grohl. Amb “Kalopsia” (amb Alex Turner fent les veus i amb cert regust de David Bowie) s’arriba al punt culminant del disc. Juntament amb “I Appear Missing”, la penúltima cançó, passa el mateix: ambdues mostren les dues cares del grup, allò que els caracteritza: una part suau, com tova, i una part més dura, més rockera; més contundent.

S’explica que Sir Elton John anava un dia amb taxi i va escoltar per la ràdio un tema de Queens of the Stone Age. Acte seguit va aconseguir el telèfon de Josh Homme (cantant, guitarrista, compositor i líder de la banda) i li va dir “l’únic que li falta al teu grup és una reina”. Així va néixer el que desemboca amb “Fairweather Friends”, el tema més criticable del disc ja que la presència d’Elton John influencia massa el resultat final, porta la cançó cap al seu terreny.

Ja només queden dues cançons: “Smooth Sailing”, on fa la sensació que Prince va treure el nas per l’estudi d’enregistrament; i “…Like Clockwork”, cançó que dóna nom a l’àlbum, i que serveix per veure el Josh Homme més íntim, una altra vegada cantant al piano.

El més curiós de tot és que malgrat aquest ús de sintetitzadors, distorsions i riffs, el substrat del disc, allò que és realment important, és la melodia. I és que Josh Homme no deixa de ser un enamorat de les cançons pop. Tanmateix, el propi Homme explica que tot aquest material ha nascut arran d’una experiència propera que va tenir amb la mort. Així, la foscor i, fins i tot, l’angoixa, també hi són molt properes. Ha esdevingut un profeta perquè ha canviat el so de la banda i el resultat de les seves cançons sense la necessitat de vendre l’ànima al diable.

…Like Clockwork és un disc rodó, contundent, eclèctic, però molt consistent. Són pocs els seus punts dèbils i molts els forts. No fan res nou, no aporten cap novetat, però Josh Homme i companyia han aconseguit passar el rock clàssic pel filtre de l’actualitat i fer un gran disc. I això que estem parlant de la que és probablement la banda més atípica que existeix dins del rock.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació