Josep M. Fulquet: “La mort és el gran canvi”

L’editorial Proa publica, un any més, el Premi Miquel de Palol de poesia, en aquest cas concedit al poeta Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948) i al seu volum, Morir com un riu, un llibre de poemes molt poderós i fins i tot brutal en algunes de les seves conviccions, eixamplades a partir de la intenció de sacsejar el lector i fer-lo participar de la veu poètica que aquí s’eixampla com una exhalació. Comentant l’esmentat volum, el poeta Carles Camps Mundó en fa una defensa exaltada i aprofita per atacar algunes de les misèries del sistema literari català actual. Amb el tema encara candent, des de Núvol el poeta Jaume C. Pons Alorda entrevista Josep Maria Fulquet per parlar del seu nou llibre i per conèixer més claus de la polèmica.

Jaume C. Pons Alorda: Com a cita d’autoritat per obrir el teu Morir com un riu agafes un text de Nietzsche en què el filòsof alemany assegura que el poeta expressa “pensaments i sentiments” que nosaltres també tenim, i “d’una manera tan bonica”. Després, en el seu primer poema, el que enceta, un vers ens retorna a “repeticions de coses ja sabudes”. Per a vostè la poesia és una lluita contra els tòpics o és parlar del coneixement compartit entre els éssers humans? 

Josep Maria Fulquet: He agafat aquestes paraules de Nietzsche, dels Aforismes concretament, una mica per significar que el poeta no és en cap cas un extraterrestre, un individu “posseït” per la divinitat, com van posar en circulació els romàntics. Byron, Shelley, Keats, però també Goethe i el seu Werther, van fer molt de mal (potser “mal” no és ben bé la paraula, és simplement una manera d’expressar-ho) en aquest sentit. Fins i tot —no podia ser altrament— la seva mort (l’un, lluitant per la independència de Grècia; l’altre, ofegat en una platja italiana) va ajudar a crear aquesta aura de personatges únics, irrepetibles. I ells potser ho són, però no pas la seva obra, el que van escriure. Amb aquest epígraf de Nietzsche he volgut remarcar precisament això que dic parlant del text d’Eliot i del concepte de tradició, concretament la tendència que tenim, al fer l’elogi d’un poeta, a insistir en els aspectes de la seva obra que menys s’assemblen als altres; és a dir, que sovint, al comentar determinats aspectes de la seva obra, hi volem detectar l’individual, l’original, allò que el fa diferent dels altres. En canvi, si ens acostem al poeta sense aquest “parti pris”, sovint ens adonarem que no solament les millors parts de la seva obra, sinó les més individuals, són aquelles en què els seus avantpassats, els poetes ja desapareguts, confirmen amb més vigor la seva immortalitat. Això diu Eliot, i serveix per contestar una mica la seva pregunta. Fixi’s que Nietzsche diu que la primera alegria que ens dóna un poeta és descobrir en ell un pensament, o un sentiment, que nosaltres també tenim. ¿No és parlar del coneixement compartit entre els sers humans això? Morir… no pretén en cap cas ser un llibre original, per descomptat. Al contrari, vol aprofundir en pensaments i sentiments del comú, que ens vénen donats per la tradició, per dos mil anys de plantejar-nos les mateixes qüestions, de manifestar estats d’ànim determinats per factors d’ordre tant moral com intel·lectual o afectiu. I per cert, ara que parlem d’això, quan vostè em demana quins són els autors que llegeixo, n’hi he dit molts, tant de catalans com d’europeus, però m’he descuidat de citar-n’hi dos; i més que dos autors, que també, dos llibres que em van impressionar al llegir-los, precisament perquè, cada un en la seva especificitat particular, posaven en relleu això que li deia de compartir sentiments que tots tenim. L’un és Sense invitació, de Vicenç Villatoro (Proa, 2011); l’altre, Rere els vidres, de Jaume Huch (Ed. de L’Albí, 2015). En ells, hi descobreixes això: pensaments i sentiments que tu també has tingut i que ells, en funció de la seva capacitat de combinació, de la seva “ars combinatòria”, fan aparèixer com si fossin nous.

Morir com un riu és un títol eminentment elegíac que fa pensar en la mort com un procés de transformació cap a un altre estat, un procés que ens recorda el vers de Joan Vinyoli “la mort és purament un canvi més”. De fet, vostè va tenir amb el poeta una gran relació, fins al punt que li va fer una carta-pròleg per al volum Perillosa riba. Per a vostè és un model a seguir?

Estic d’acord que el títol del llibre és elegíac, no en va l’elegia és un poema líric que lamenta una pèrdua, ja sigui la mort d’una persona estimada, ja sigui la constatació de l’arribada de “the winter of our discontent” (“l’hivern del nostre desplaer”), és a dir, de la vellesa —més genèricament, del pas del temps—, amb tot el que això significa de minva de facultats i per tant de limitacions en tots els ordres de la vida. I això sense que ni el sol de York —ni el de l’Empordà, evidentment— ens canviï aquest hivern, com diu el rei Ricard, en “un gloriós estiu”. La mort és el gran canvi. A què, on? Aquesta és la qüestió.

Sí, vaig tenir amb Joan Vinyoli una relació d’amistat, personal i literària, molt estreta, però em permetrà que sigui discret en això, ja que ningú n’ha de fer res. Ara bé, la carta-pròleg que obre aquell meu primer llibre —i que en tot cas és l’únic que ha d’interessar el lector— conté elements de poètica no gens banals, com ara la distinció que feia Riba (un poeta que ell venerava) entre els conceptes de “poema” i “poesia” i, per extensió, amb els de “energeia” i “ergon”, un terreny que el romanticisme alemany (Humboldt concretament) ja havia fressat. I penso també en els consells que em dóna al final de la carta, uns consells que he procurat seguir sempre: “rotunda conflictivitat, sia de cor, sia intel·lectual, sia de tot l’home, que és el millor, perquè el confort és mal amic dels poetes”. I som aquí.

O sigui, que el conflicte no és només el motor d’una obra literària sinó també d’una obra humana. Per això en un dels poemes de Morir com un riu llegim “Ni moviment ni repòs. Només l’ànsia, l’esforç inútil / de recobrar l’instant de la paraula”?

Efectivament. Jo crec en el conflicte, en els conflictes. Recordi el que em desitjava Joan Vinyoli a la seva carta-pròleg de presentació a Perillosa riba: “rotunda conflictivitat, sia de cor, sia intel·lectual, sia de tot l’home, que és el millor, perquè el confort és mal amic dels poetes”. Jo hi afegiria: el confort és la mort del poeta. I del pintor, i del músic, i de tothom qui vulgui fer una obra artística, del signe que sigui. Una cosa molt diferent és que, després, se’n surti o no. Però l’aposta ha de ser sempre a tot o res, i per això l’artista no pot renunciar en cap cas al conflicte, a aquesta “rotunda conflictivitat”, perquè li és tan necessari com l’aire que respira. I això no té cap relació amb fer una vida desordenada o una vida “al marge de”, amb dur els cabells llargs o curts o anar guarnit d’una manera més o menys estrafolària. Tot això no és més que “postureo”, com es diu ara. Es pot fer una vida del tot ordenada, vista des de fora, i ser una flama ardent per dins. Fixem-nos, per exemple, en Eliot, ja que en parlava fa un moment. Un home que, a pesar del seu aspecte convencional (era empleat de banca), devia viure en un conflicte permanent, en una gran tensió interior, si pensem en textos com The Waste Land o Four Quartets; un home que mirava amb ironia i desdeny la petulància dels càrrecs, el desvari de la política, la humiliació del servei a la cort, el tedi del funcionari municipal. Ens hem de separar de tot això. Només la distància exterior fa possible la interior, la zona de conflicte. Però, entre nosaltres, els indígenes de la tribu —per dir-ho a la divertida manera de l’amic Bernat Dedéu—, el conflicte només té lloc al voltant de la taula-braser amb l’escalforeta als peus. A partir d’aquí, totes les reflexions, petulants reflexions, que es puguin fer sobre el temps i la vida són tòpiques i fan morir de riure.

Ara, els versos que vostè cita a la pregunta, “Ni moviment ni repòs. Només […] l’esforç de recobrar l’instant per la paraula”, són una manera de fer gràfica la impossibilitat de retenir l’instant (el temps, en definitiva) per la paraula. La paraula és temps, i és ella qui ens hi inscriu. D’aquí la importància de la memòria. El gran Marcel Proust hi va dedicar una obra immensa, a això. Per ell, les coses que veiem i toquem, la realitat circumdant, no existeix, o només existeix en la mesura que és evocada, recordada, gràcies a l’acció de la memòria, que pot ser voluntària o no. I a efectes de creació literària, és aquesta la bona. Si em perdona la immodèstia, Morir… és un monument, un tribut, a la memòria involuntària. En fi, en podríem parlar llargament, de tot això.

Els seus poemes, llargs, contrasten amb els versos cada cop més intensos, sentenciosos i gairebé aforístics d’avui en dia. Hi ha una intenció precisa en el fet de voler xocar amb l’esperit d’un temps cada cop més immediat? Ho entén com un desafiament?

No. Sí que és veritat que els poemes de Morir… són llargs, alguns bastant llargs. Però no, no hi ha en els seus versos cap intenció de xocar contra res, ni s’han de llegir com un desafiament a ningú. Morir… va sorgir així, com un poema llarg fragmentat en catorze parts que aborden, cada una, aspectes diversos pouats de la realitat i de la memòria personal. De fet, és un llibre que es pot llegir com un tot, de la mateixa manera que es podrien llegir així les Elegies de Duino o fins i tot les Elegies de Bierville, posem per cas. La diferència és que mentre el contingut del poema de Rilke és fascinant, però ambigu i en molts casos indesxifrable, ni Riba ni jo mateix (em perdoni la gosadia de figurar al seu costat) en som, d’ambigus. No sé si fascinants (Riba sí, evidentment), però en cap cas ambigus. Tornant al que dèiem, a Natura d’infinit (un llibre no-nat encara, com li remarcava fa un moment) hi ha poemes breus, alguns molt breus, amb una escansió arbitrària del vers que justifico en el pròleg autògraf com a deutora de la tradició d’avantguarda, que potser s’assemblen més a aquests versos, com vostè diu, “sentenciosos” i/o “aforístics” d’avui dia. Però això és la necessitat d’expressió del moment, que em demanava precisament això. Jo no he practicat mai poesia d’avantguarda, com sí que ho ha fet —i amb una gran competència, a més— un poeta que admiro, Carles Camps, que, per cert, va presentar l’any 1982, i a la Fundació Miró, una exposició antològica de la seva obra visual. Jo sempre m’he sentit més còmode nedant en la mar calma de la cultura clàssica que en el torrent desbordat de l’avantguarda, per entendre’ns. Amb tot el meu respecte per l’avantguarda, naturalment (sempre que aquesta avantguarda no sigui sinònim d’impostura, que també n’hi ha, i molta).

Precisament el tercer poema de Morir com un riu està dedicat a Carles Camps Mundó, amb aquesta “Nostàlgia dels jardins. Del jardí.” que inaugura una mena de flux de consciència controlat que parla de la devastació, de l’abisme, de la desaparició. Podem llegir els seus poemes, per tant, com a epitafis trasbalsadors o més aviat calmats?

És una bona manera d’expressar-ho. El flux de la consciència va ser un invent de William James, el germà psiquiatre de Henry, el novel·lista autor de Les bostonianes i Els papers d’Aspern, entre molts altres títols. Un invent que va tenir conseqüències molt positives per la prosa en llengua anglesa, ja que va derivar en la tècnica compositiva anomenada “monòleg interior”, una tècnica en què van excel·lir novel·listes com Joyce (recordi l’últim capítol d’Ulisses, el famós monòleg de Molly Bloom, sense punts ni comes) o Virginia Woolf. A Anglaterra, evidentment. Aquí, a Catalunya, l’ha practicat amb provada competència Mercè Rodoreda, com vostè ja sap. Com sigui, memòria involuntària i flux de la consciència són conceptes molt semblants que actuen, si fa no fa, d’una manera idèntica, o molt similar. El poema que vostè comenta, un dels que més m’agrada del llibre, està dedicat a Carles Camps Mundó perquè, a part de l’amistat personal, tant per ell com per mi el jardí és un element simbòlic del paradís perdut. Que no és òbviament el jardí de l’Edèn, com en el poema de Milton. L’hi explico, a més, amb una breu pinzellada personal. Abans de convertir-me en un expatriat, la casa familiar de Sarrià on vaig viure sempre fins que, per entendre’ns, vaig canviar d’estat civil, era una casa molt gran, de tres pisos, amb un jardí fantàstic, amb arbres i una cascada, i un soterrani on s’estava calent a l’hivern i fresquíssim a l’estiu. Per circumstàncies que no són del cas, la casa es va vendre i jo vaig ser expulsat del paradís. Més enllà d’aquesta casa, però, el Sarrià que en Carles i jo vam viure, i que recordem, ja fa molt de temps que ha deixat d’existir. Sarrià ha passat de ser un poblet menestral amb una personalitat pròpia i definida, on només (o majoritàriament) es parlava en català, a ser “zona alta”, on només se sent parlar en castellà. O en un català llepat d’aquells que fan autèntica angúnia de sentir. Tot “gràcies” al poder del diner, de la cobdícia i de l’especulació que no solament ha destruït el país, sinó que hi ha portat tota una mena de gent —les anomenades “classes emergents”— desarrelada i sense cap escrúpol. Bé, ja no sé per què li deia tot això. Ah, sí, tot venia a propòsit del jardí. Doncs bé, el jardí existeix —o existia—, però ara només en la meva/nostra memòria. D’aquí que parli de devastació, d’abisme, de desaparició, conceptes que, com és natural, tenen el seu correlat imaginatiu, només faltaria. Fins i tot li diré que, ja fa temps, en Carles i jo vam començar a escriure un poema llarg, a quatre mans, que començava així: “En el trànsit de ser torno al jardí…” Un poema inacabat, això sí, però crec que superior a l’altre poema inacabat, que ha fet més fortuna. Fixi’s si ha donat de si aquesta ficció! Ara, quan vostè em pregunta si aquests poemes s’han de llegir com a epitafis trasbalsadors, doncs no sabria què dir-li. Que cadascú els llegeixi com cregui més convenient. Personalment, em donaria per satisfet si el llibre, considerat en conjunt, té un efecte trasbalsador, de shock personal per al lector.

El llibre està farcit de referències culturals, de diàleg fructífer amb la tradició i també amb altres disciplines, fins i tot amb altres artistes, com comentava amb aquest poema a quatre mans al costat de Carles Camps Mundó. Entén la poesia com una eina capaç d’unir diferents fronts aparentment desconnectats?

Sí, no sé si “farcit” és l’adjectiu adequat, però, evidentment, hi ha referències, com en tota obra mínimament culta. Ara bé, crec que aquestes referències no són explícites, s´han de detectar a través de la lectura, i, esclar, òbviament aquesta feina serà sempre més fàcil per a qui té un cert bagatge de lectures a l’esquena que no pas per a qui rara vegada llegeix un llibre. Una altra cosa és omplir totes i cada una de les pàgines del llibre amb citacions cultes, frases i/o versos en llengües altres que el català, amb notes a peu de pàgina, etc. Això, és obvi, no ho he fet. Entre altres raons, perquè em sembla una pedanteria absurda. I jo puc tenir molts defectes —com en té tothom—, però no em considero una persona pedant. Un apunt que em sembla interessant —i que vostè esmenta a la pregunta— és això del “diàleg amb la tradició”. Miri, a The Secret Wood, un volum que recull la seva obra crítica, T. S. Eliot té un article (“Tradition and the individual talent”, “La tradició i el talent individual”) en què diu que si l’única forma de tradició, de transmissió, consistís a seguir incondicionalment els camins de la generació anterior, aquesta idea de tradició s’hauria de posar en quarantena. La tradició representa un problema de significat molt més ampli que s’ha d’obtenir amb esforç. Cap artista, cap literat, es pot deslligar de la seva tradició, tant de la que li és pròpia (en el meu cas, la catalana), com de la tradició de la qual és hereu per, com si diguéssim, naixement: és a dir, la tradició clàssica i la judeocristiana. Aquest sentit de la història és indispensable per qualsevol que segueixi sent poeta més enllà dels vint-i-cinc anys. I diu Eliot (tradueixo lliurement): “Aquest sentit històric comporta una percepció no solament del que va passar en el passat, sinó de la seva presència, i empeny l’home a escriure no tan sols amb la seva generació ficada ben al moll de l’os, sinó amb el sentiment que tota la literatura europea des d’Homer, i dins d’ella el total de la literatura del seu propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani”. Contràriament al que sembla estar de moda ara en la poesia catalana, al que més ven, per Eliot l’autor, el poeta, no és un ser individual, irrepetible, sinó una peça més dins el gran engranatge de la tradició, una baula més d’aquesta cadena que anomenem tradició. És a dir, això que escriu el poeta Fulquet (i perdoni que em citi, com solia dir Badia Margarit) ve determinat pel que han escrit els altres abans que ell, i determina i/o condiciona el que escriuran els altres, els que vindran després. Per això, i segons ell, el progrés d’un artista és “una constant extinció de la personalitat”. Tot el contrari del culte a la personalitat que tenim ara, quan qualsevol disbarat formulat amb poca traça ocupa les primeres pàgines de diaris i revistes especialitzades. Abans, contestant a la seva primera pregunta, li he comentat la distinció entre “poema” i “poesia” que feia Joan Vinyoli en la carta-pròleg al meu primer llibre. Doncs bé, a la segona part de l’article de referència, Eliot parla de la relació entre “poema” i “poeta”, i per definir aquest procés de “despersonalització” i la seva relació amb el sentit de la tradició fa servir una curiosa analogia química, en què el platí és l’element catalític que fa que combinin l’oxigen i el sulfur biòxid. Una combinació que només és possible si el platí hi és present. Així, per ell, l’artista, el poeta, és com el platí, l’element catalític, l’instrument que fa que combinin tot un seguit d’impressions, d’experiències, que combinen cada vegada amb resultats diferents. Resumint-ho de la millor manera possible: per Eliot, les emocions, els sentiments, del poeta (de tots els poetes “que en el mundo han sido”) són sempre els mateixos, no han canviat mai; la gràcia del poeta, de l’artista, és l’habilitat que demostri a combinar aquestes emocions que no són seves, sinó patrimoni de tothom. El dolor de Francesca da Rimini, al cant V de la Commedia, la gelosia d’Otel·lo o la maldat de Lady Macbeth formen part de la condició humana, i per això són arquetips. El poeta, que, com ells, ha sentit dolor i gelosia, que ha estat dolent (com més d’un que jo sé), no és el primer a experimentar aquests sentiments. El poeta no fa més que una combinació diferent, nova, original.

Per tant es podria entendre Morir com un riu talment un compendi dels recursos literaris fets servir fins ara, aquesta tradició que vostè esmentava fa un moment, però també com la genuïna, i per això singular, aportació de Josep Maria Fulquet per així avançar l’horitzó d’expectatives previsibles, no?

Jo crec que la poesia, zelosa del seu domini, s’ha de mantenir en una ambigüitat calculada i no donar excessives claus d’interpretació al lector, ja que cada vers (i per consegüent, cada poema) és un complex teixit d’experiències que se superposen i que fan de la poesia, en definitiva, una “il·luminació” que no pertany ben bé a la consciència del poeta, sinó que ve de més endins. O, com volia Carles Riba, la poesia entesa com a “experiència i mètode de coneixement que tendeix a expressar-se en l’obra”. Per tant, no esperi trobar el lector en les meves paraules el desllorigador que l’haurà de guiar pels singulars meandres d’aquest riu (em refereixo al títol del llibre, és clar). El que segueix és simplement, com ja he apuntat, una manera d’explicar —o d’explicar-me—, un text, uns poemes, que espero que facin de la lectura d’aquest llibre una experiència apassionant i enriquidora.

Així, el fil conductor del discurs de Morir com un riu és la memòria del passat i de la previsió d’un futur cert, el de la finitud. Però no ens parla només del temps individual, sinó també del temps compartit entre generacions, i evoca la dimensió del subjecte com a baula de la cadena generacional i de l’universal compartit. Què vull dir amb això? No altra cosa que adquirim la identitat a través de les pròpies experiències, però també de la transmissió de les experiències de les generacions que ens han precedit, tant en el grup social ampli —social, cultural—, com en el més reduït de la família.

Aquesta transmissió transgeneracional té lloc a partir de la compartició d’experiències, d’afectes, de relats més o menys construïts sobre les experiències viscudes en el present o en un altre temps. Des del moment mateix de la concepció som la baula d’una cadena generacional que ens precedeix i que ens haurà de succeir després de la mort. Cada un de nosaltres porta una càrrega —genètica i històrica— transgeneracional que haurà d’influir en la nostra identitat i en la manera de transmetre nosaltres mateixos l’experiència.

La càrrega transgeneracional comporta experiències i coneixements positius, útils a l’adaptació i a la supervivència al medi, i aquesta càrrega se’ns comunica d’una manera clara i explícita. El vestigi d’aquestes experiències ens construeix com a subjecte i s’acumula en forma de records sovint accessibles i lluminosos, que sovint se’ns mostren sorprenentment més clars i presents en la convivència entre generacions. Això fa que, per exemple, els llocs físics que presentem als nostres descendents ens evoquin altres llocs compartits amb els qui ens han precedit, llocs que ens han fet estimar o detestar. L’efecte de telescopatge[1] en la nostra memòria, buida de temps per un moment, permet aquesta transmissió transgeneracional, una transmissió que també comporta experiències negatives, traumàtiques, de dol per la pèrdua de persones referents, de pèrdues socials o culturals. Unes experiències que s’han viscut més sensorialment que reflexivament, que han desbordat la capacitat del subjecte de comprendre els fets i de fer-ne un discurs historicista i transmissible a les generacions següents. Aquestes experiències, que comporten trauma i dol, es transmeten també sensorialment per l’atmosfera emocional en les relacions transgeneracionals, és a dir, tal com s’han viscut, però sense relat transmissible.

Així, les successives generacions tenen la funció de reconstruir el malestar no formulat de les generacions precedents per poder-ne fer un relat transmissible. Pot ser, no obstant, que el nouvingut que les rep les percebi com a enigmàtiques i inquietants, i que li desvetllin l’interès per donar-hi coherència, sentit i relat. Com quan dic: “L’àrdua comesa de refer un paisatge desolat/ després de tants crepuscles —cada intent un nou/ començament, un fracàs diferent, perquè has après/ a ordenar les paraules en funció del que ja no vols dir…” O que senti el malestar de ser víctima d’emocions difícils de pair davant la tasca solitària d’haver de reparar “allò no dit”: “un silenci que portava latent rancor, amarg, dens com la nit/ carregat de presagis, incompatible amb els ulls innocents/ que poc podien saber de la desfeta…” El subjecte experimenta el telescopatge, que li fa perdre la noció de temporalitat: “El ritme, el batec d’aquest silenci sord, però ressonant a l’oïda,/ distant en la memòria i pròxim alhora/ en l’esclat d’uns estius que no eren estiu….” O se sent passiu en l’experiència: “Cremem en el cor de la llum o en el cor ardent del vespre/ sense recurs, simples figurants, comparses/ sense cap expectativa de significació coherent/ en trànsit cap al racó més fondo de l’obscur…” I sent vivament, també, la pèrdua d’ambients, d’un espai, d’objectes, de temps viscuts en els quals la reparació, la transformació i/o la revitalització no han estat possibles: “la casa desertada plora pels seus hostes antics/ amb llàgrimes de pedra i temps”.

Des d’un punt de vista d’anàlisi psicològica, es podria dir que, en aquests poemes, i seguint els criteris d’atemporalitat propis del telescopatge, l’autor recorre intuïtivament a aquestes posicions davant dels enigmes i dels silencis de la transmissió transgeneracional. Així, doncs, la meva proposta poètica i la manera com la formulo permet al lector ressonar amb les seves pròpies vivències en aquest camp que ens construeix a tots i cada un dels humans, sigui quina sigui la nostra cultura i l’època en què hem viscut.

Ha publicat tres llibres de poesia al llarg de la seva vida i fins ara. Ens pot explicar el procés de creació de Morir com un riu?

El cas és que el llibre que avui ens ocupa és posterior a un altre que encara no ha vist la llum i que faria com de pont entre De plata pur (2007), que conté poemes breus —alguns, com vostè diu, gairebé aforístics— i aquest. De fet, aquest llibre no-nat encara (i que, segons l’editor, hauria de sortir al carrer la primavera de 2017) es titula Natura d’infinit, i està format per poemes breus i d’altres d’una extensió estàndard, tret de dos de llargs que són el germen del que després he desenvolupat a Morir…

Però voldria que expliqués una mica el procés d’escriptura, com li deia. Quin és el seu ritme d’escriptura? Quant escriu? Com i quan? Revisa molt? Ha estat en silenci durant anys i ara hi torna o ha anat fent des de sempre i ara veiem els resultats? La selecció de títols concrets ens indueix a creure que es tracta d’un poeta que s’ho pensa molt, és així o més aviat això ha obeït a qüestions de mercat editorial?

Miri, en això del procés (una paraula tant de moda avui) d’escriptura, què vol que li digui, cadascú fa la seva cuina. Sí que li puc dir, no obstant, que el llibre que ens ocupa es va gestar entre les quatre parets de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, un espai sagrat —com li deia fa un moment— en què és possible treballar amb el mínim de concentració exigible que una empresa com aquesta requereix. Allà hi ha silenci i no hi ha telèfons, ni portes, ni veïns, ni històries. L’única pega són els estudiants de MIR, una espècie d’“invasió subtil”, per dir-ho a la manera de Calders. No és que molestin, pobrets, però és que, quan s’acosta l’època d’exàmens, ocupen materialment tota la biblioteca. En fi, treballar a casa, per mi, és més difícil. Ara, hi ha qui, al contrari, se sent més còmode a casa, evidentment. Això és molt personal.

Pel que fa a si reviso els textos, li haig de dir que sí, no en va “escriptura és reescriptura”, com deia, si no recordo malament, un dels grans teòrics d’aquest ofici, Antoine Albalat, al seu llibre L’art d’écrire. I com ja havien establert Horaci a la seva Epistola ad Pisones (més coneguda per Art poètica) o el francès Boileau. Però encara hauria de revisar més, i sobretot m’hauria d’acostumar a ser més implacable amb mi mateix, a no tenir pietat dels meus versos, i a llençar sense contemplacions els que no em satisfessin del tot.

No, miri, des que va sortir Platges de temps, el 1980, fins a De plata pur, el 2007, va passar la “friolera” de vint-i-sis anys. Massa anys. Què vaig fer durant aquest temps? Doncs treballar, com tothom, llegir i poca cosa més. I sentir una sana enveja del que escrivien els meus amics. Però jo sabia —més ben dit, intuïa— que un dia o altre s’acabaria la sequera. En aquest sentit, em vaig limitar a esperar, sense presses, allò que recomana Rilke a Els quaderns de Malte Laurids Brigge (ed. Proa, trad. de Jordi Llovet) de deixar madurar els fruits. Com vostè sap, Rilke parteix de la base que la vida, com el bon vi, va fent pòsit, va fent solatge, fins que un bon dia, sense saber ben bé com, tot això s’encarna en verb. “Et incarnatus est”, oi? Vull dir que durant tots aquests anys, i com vostè expressa, “he anat fent”, emmagatzemant, treballant en silenci, sovint d’una manera subconscient, prenent notes, fins que un dia el dipòsit sobreïx i surt el que surt. De totes maneres, aquesta seria l’explicació “tècnica”, o “literària”, una mica “postural” i tot. En realitat, no ens enganyem, si no vaig publicar res durant vint-i-sis anys va ser simplement per mandra, per deixadesa o per falta d’interès. I això té un preu: el de caure com el plom en el rànquing de la poesia casolana. Com passa amb els tenistes, quan, per lesió, malaltia o distraccions diverses, comencen a perdre partits, a deixar de competir, i acaben en els llocs més baixos de la classificació. És clar que, a mi, això de la classificació, del rànquing, sempre m’ha preocupat poc. Diguem que jugo bé (no és broma, jugo bé), però no sóc gens competitiu.

Miri, ja que ho diu, sempre m’ha costat molt trobar un títol que m’agradi. Diuen que al pintor Miró li passava igual, i que per solucionar el problema demanava als amics del seu cercle més íntim que li proposessin títols per cada una de les peces que pintava. Per això vaig optar, ja a De plata pur, per un vers del llibre, i ara he fet igual. Crec que això fa més estret el lligam entre la portada i el contingut, i evita a l’autor fer volar coloms amb títols que potser no s’ajusten del tot al que diu a continuació. Sigui com sigui, mai l’elecció d’un títol determinat ha respost —si més no, en el meu cas concret— a qüestions de mercat editorial o de “màrqueting”, aquesta meravellosa paraula que avui sembla obrir tantes portes quan en realitat no fa sinó tancar-les. Però això ja és una altra història.

El poeta Carles Camps Mundó, tornem a ell, ha dedicat uns mots molt elogiosos a Morir com un riu, però alhora rabiosos contra el “sistema literari català” format per tanta “prima donna que de la missa poètica no en saben la meitat”. Comparteix aquesta mirada?

Conec molt bé Carles Camps, que m’honora amb la seva amistat des que teníem disset o divuit anys i començàvem a interessar-nos per la poesia. Camps és un altíssim poeta, un poeta de gran nivell. I sap molt bé de què parla. Ara en tenim tots dos seixanta-vuit, i encara que a aquesta edat ja hauríem de fer cas omís de les arbitrarietats del poder, no podem deixar d’indignar-nos davant de situacions del tot injustes, o contràries a la raó. Perquè no pot ser que —com diu Camps— “el sistema literari català estigui absolutament desballestat en mans de la canalla [és a dir, en mans d’autors de menys de trenta anys], talment fos una joguina sense valor”, i paral·lelament a això poetes immensos com Màrius Sempere i Lluís Solà no siguin Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i no hagin rebut ja tots els premis haguts i per haver. Els dos únics grans poetes encara vius. Què hi pinten, doncs, aquí la conselleria de Cultura, la Institució de les Lletres Catalanes, l’IEC (més enllà de publicar una gramàtica de despropòsits)? Miri, no entraré ara a comentar l’article del senyor Camps, del moment que és molt generós en la valoració del meu llibre, però crec que, com fa ell, s’han de denunciar uns vicis i unes pràctiques que només afebleixen una cultura que intenta sobreviure en condicions ja prou penoses. I actuar així, denunciar aquestes pràctiques no és —vostè em perdonarà— “estar rabiós”, com formula a la pregunta. Jo més aviat diria que és estar lúcid i no tenir pèls a la llengua. Una actitud molt necessària i convenient, d’altra banda. A mi, no m’interessen gens les trifulgues pel poder cultural —que suposo que és això a què vostè es refereix, oi?—, més aviat em fan riure, per patètiques. Perquè són lluites per obtenir un poder ridícul, purament accessori, passatger, efímer. I no hi vull perdre ni cinc minuts. A la breu nota biogràfica que figura al final de l’edició de Morir…, es diu que la meva trajectòria poètica ha estat discontínua. És veritat. I una manera amable de dir-ho. El fet és que ara mateix les meves urgències són unes altres, com vostè pot comprendre. Ara, si bé puc entendre les lluites, els cops de colze, per fer-se un nom entre els poetes de la tribu, no puc acceptar de cap manera que aquestes lluites es facin sense cap talent. I que individus sense cap categoria intel·lectual ni moral exerceixin de pontífexs des de les seccions de cultura de diaris i revistes, des de consells editorials o des de jurats de premis literaris per afavorir els amiguets o castigar els que ells consideren enemics. O adversaris. O obstacles en la consecució dels seus objectius (que no són altres que la consolidació d’un cert estatus, de la menjadora). Avui per tu, demà per mi. Són les “capelletes” (o “confraries” o “orfeons”) que l’amic Camps definia com a “petites societats de socors mutus”. Catalunya és el país on més poetes hi ha per metre quadrat; d’aquests, m’agradarà veure quants perseveren en l’esforç més enllà dels quaranta. Fixi-s’hi bé: tots, o una gran majoria, han triat “fer carrera” en l’administració. O en la política. Això implica deixar els versos per diumenge a la tarda (tot no pot ser), després de l’arròs en família. I aleshores surten els poemes que surten: nostàlgies de pa sucat amb oli, moralines experiencials de vol gallinaci, erotismes pomposos. Vol noms? Suposo que no cal, perquè estan en la memòria de tothom. És igual. ¿Parlem de premis literaris, ja que estem debatent sobre un llibre que ha rebut el Miquel de Palol d’aquest any? Crec que ho puc fer, perquè els he vist passar de llarg algunes vegades els premis. Miri, segons sembla, a Catalunya la martingala dels premis literaris és paral·lela a la manera com funcionen les coses a l’escalafó funcionarial. Més enllà dels “intangibles”, un ha de fer mèrits, ha de saber posar-se a la cua i ser pacient, no ha d’indisposar-se amb l’establishment cultural, i, si convé, ha de saber festejar-lo, practicar discretament la llagoteria prop de les persones influents que toqui. Només si es compleixen aquests principis, mai no escrits, l’interessat podrà trucar a determinades portes i esperar-ne una resposta positiva. Això si no parlem de quotes: femenina, jove, gai-lesbiana, vegetariana, etc. D’un temps ençà, tot s’excusa pel biaix de la joventut. Li explicaré una anècdota: fa uns anys, el senyor Marià Manent va publicar un article ditiràmbic sobre el llibre d’un poeta aleshores molt jove amb un títol que ja ho deia tot: “Estranya maduresa”. Contra l’opinió del senyor Manent, la història i el temps han posat el poeta i la seva “estranya maduresa” allà on tocava: al de fer-se un lloc a l’ombra del poder, independentment del color i la bandera. En aquest punt, també és important la quota femenina. Perquè és obvi que si ara hem de practicar la flexió de gènere, no ho és menys que de tant en tant el premi ha d’anar a raure a mans d’una dona, encara que la qualitat del llibre no ho justifiqui per enlloc. I que ningú interpreti això com una opinió sexista, perquè no ho és. Hi ha dones que escriuen meravellosament bé, dones que han guanyat premis molt merescuts. Es tracta simplement de prioritzar el meritoriatge. Si el llibre és bo, se li ha de donar el premi. I si l’autor és una dona, doncs enhorabona i felicitats. Però si és un bunyol, i se li dóna només perquè és dona, perquè “aquest any toca”, perquè l’autor és un destacat activista antialguna cosa, o vegetarià o jugador de petanca, doncs pleguem.

Un aspecte controvertit de tot aquest fandango és la composició dels jurats. Les preguntes, elementals, són: Qui convoca el jurat? Quins mèrits han d’acreditar els seus components (si és que n’han d’acreditar cap)? Quina solvència? Quina garantia d’imparcialitat en tenen els concursants? Quin percentatge d’influència hi té l’entitat que el convoca i en definitiva el paga? ¿No deu ser que els premis literaris no són més que una paròdia d’aquests concursos abjectes que de tant en tant convoquen les facultats de les universitats espanyoles per proveir una plaça de professor titular? Qui hagi passat per l’experiència acadèmica —amarga experiència— ja deu saber hores d’ara que si no és de la colla pessigolla, la que sigui —és a dir, si no és el candidat “de la casa”—, ho té ben magre. L’única esperança de l’aspirant extern és que el candidat de la facultat que convoca el concurs tingui un mal dia. De la mateixa manera, l’única possibilitat de tot aspirant a premi és que el candidat que han triat els poders fàctics sigui objectivament fluix i el jurat no gosi proclamar-lo guanyador per por de l’escàndol. I a vegades ni així. No sé si el gran Thomas Bernhard, el novel·lista i dramaturg austríac que es va despatxar a gust denunciant les corrupteles i incompetències dels jurats de premis literaris austríacs, va saber mai que existia Catalunya, un país on la bona gent amb prou feines sap que una vegada va existir un senyor que es deia Joan Maragall. I si aquest nom els sona d’alguna cosa és perquè, amb motiu de la mort d’un parent, els familiars corren a encarregar l’esquela amb els primers versos del “Cant Espiritual”. Ara, llegir-lo ja és una altra cosa. Ni la mateixa família del poeta n’ha llegit quatre versos seguits. No sé, doncs, si Bernhard va saber mai que a Catalunya les coses, en aquest terreny, funcionaven si fa no fa com a la seva Viena natal. Però sí que sabia perfectament com les gastaven els seus coetanis, de la mateixa manera que un servidor ha après com les gasten, aquí, els seus. Aquí només es tolera la dissidència quan no fa mal, o quan serveix de coartada al poder per justificar polítiques que en qualsevol país normal serien considerades escandaloses. Es tolera un programet d’humor d’estar per casa com Polònia perquè en el fons fa més entranyable la figura del manaia, però difícilment el poder acceptaria —més ben dit, no l’acceptaria mai de la vida— una crítica profunda, ferotge, demolidora, com la que practicava la sèrie britànica Yes, minister. Aquí, per demostrar que som moderns i que acceptem amb un somriure als llavis tota mena de crítica aplaudim sense enrojolar-nos els muntatges teatrals d’un ximple sense cap talent, o donem el premi nacional de cultura a un saltimbanqui els poemes del qual no van gaire més enllà del gruny o la ganyota. Evidentment, és més fàcil donar el premi Sant Jordi de novel·la a un histrió que surt cada tarda a la tele per entretenir les iaies que jugar-se-la amb un original —que segur que n’hi ha, i més d’un— de més entitat literària que la seva.

I si hi ha d’haver premis literaris, crec que hi ha d’haver també una especial cura a nomenar els jurats perquè l’endogàmia sigui, pel cap baix, difícil de practicar. Una solució seria, per exemple, que si el premi es convoca a Barcelona, els membres del jurat es busquin al País Valencià, a la Catalunya del Nord, a les Illes Balears o als lectorats de literatura catalana que hi ha arreu del món: a Anglaterra, a França, a Alemanya… a la Conxinxina, allà on sigui. Que l’entitat que convoca el premi els pagui el viatge i l’estada en un bon hotel, però que paral·lelament se’ls exigeixi un rigorós informe crític dels originals que s’han hagut de llegir en què expliquin el com i el perquè de les seves preferències. Que aquests informes estiguin a la disposició del públic i dels concursants (com ho està, posem per cas, una tesi doctoral), i que els originals se’ls lliurin uns sis mesos abans de l’adjudicació del premi perquè tinguin prou temps per fer bé la feina. I si no compleixen, se’ls demani responsabilitats i se’ls imposi una penalització econòmica. Som un país petit, i aquí ens coneixem tots. I tots sabem el que això significa: les xarxes clientelars, els interessos, les venjances mesquines, els odis soterrats… la misèria cultural, en definitiva. Jo crec que és això, potser una mica amplificat, el que denunciava Carles Camps al seu article.

De fet, vostè és una de les veus més crítiques dins del panorama actual, cosa que el connecta, per exemple, amb altres figures com l’amic Bernat Dedéu, posem per cas, amb qui sembla tenir certa afinitat a través de les xarxes socials. La seva poesia també es pot entendre des d’aquesta inclemència, des d’aquesta ferotgia o en el seu cas la faceta intel·lectual i la poètica es troben en compartiments separats?

No se m’havia acudit mai, això que vostè diu. De debò? Potser sí, no ho sé. Fa temps, vaig tenir una certa presència a les pàgines d’opinió del diari Avui, fins que me’n van despatxar, i, abans, junt amb altres amics, al desaparegut Diari de Barcelona. He col·laborat —i encara ho faig, quan hi ha motiu per fer-ho— al digital de cultura Núvol, on Bernat Puigtobella em va acollir fa temps. A part d’alguna col·laboració esporàdica en revistes especialitzades, com Quaderns, Revista de Catalunya, Ars Brevis o Trípodos, aquestes dues últimes de la meva època de professor universitari. Ara m’entretinc a penjar de tant en tant algun comentari al meu mur de Facebook, és veritat, mentre espero que una bona amiga em construeixi la pàgina d’un blog personal. No sé si això em connecta amb el senyor Bernat Dedéu, amb qui tinc una amical relació de companyonia i de compartir un mateix espai sagrat: l’Ateneu Barcelonès. No obstant, vol dir que aquests comentaris mereixen el qualificatiu d’“inclements” o “ferotges”? Jo crec que no. En tot cas, ell sí que és més punyent, més àcid, més “sulfúric” (que diria un bon amic meu) que no pas jo. Ell té vocació d’home públic, i per la seva formació filosòfica, i d’acord amb les seves conviccions, vol influir en el pensament de la societat catalana contemporània. I s’hi implica a fons. De totes maneres, i ara contesto a la seva pregunta, una cosa és l’activitat intel·lectual i una altra la poètica. Crec que la primera no es pot deslligar del component social, del moment que tota activitat en què ens ocupem té una projecció política i social. I aquí un pot ser més agosarat, més contundent, o més el que vulgui. És evident. La segona, no. La segona és el meu espai vital, la cambra circular on Montaigne s’aïllava del món, tal com ho explica S. Zweig en la seva biografia de l’assagista francès.

I quins són els poetes, morts i vius, del seu interès, tant en la tradició catalana com en les altres?

Ja em perdonarà, però em penso que la llista seria llarga, perquè hauríem de començar pels autors de la tradició grecollatina, seguir amb els trobadors, amb Dante i Petrarca i els poetes del dolce stil novo; fer una pausa amb els místics castellans del XVI, amb els anglesos Donne, Milton i Shakespeare; prosseguir amb romàntics precursors com Hölderlin, i més tardans com Leopardi, passar per Baudelaire i els postsimbolistes com Mallarmé i, sobretot, Valéry; saltar de nou a Alemanya per llegir Rilke o bé tornar a Itàlia, on esperen Ungaretti i Montale. Sense oblidar T. S. Eliot, evidentment. I sense haver de sortir de la Península, Juan Ramón Jiménez. Com pot veure, la relació d’aquest Parnàs personal és molt extensa, i segur que me’n deixo molts, que he llegit, però potser no amb la devoció amb què m’he llegit aquests.

Quant als poetes de la tradició catalana, entre els ja desapareguts, el primer, Ausiàs March. Per raons òbvies, em saltaré un grapat d’anys i m’aturaré en Maragall, que té poemes molt estimables però que, paradoxalment, no coneix ningú. O molt poca gent. No m’interessa gens Carner, contràriament al parer d’amics erudits i intel·ligentíssims, que el consideren alfa i omega de la poesia catalana de tots els temps. A mi, em fa l’efecte de ser un poeta que posseïa un doll verbal inexhaurible, sovint genial, però que no m’emociona el més mínim. I ho dic amb pena, convençut que aquest judici, agosarat sens dubte, és fruit d’un defecte meu de comprensió, no pas de la falta de qualitat del senyor Carner. Un dia l’estimat Salvador Oliva em va dir que hi havia un Carner immens, savi, profund, darrere d’aquesta aparent festa dels sentits. Segurament. Jo no l’he sabut trobar, ho sento. En canvi, em trec el barret i tot el que calgui davant del nom de Carles Riba: per mi, el més gran poeta català des que el món és món. Un poeta que no tenia el do de la paraula que tenia Carner, o que tenia J. V. Foix, però que feia, d’aquesta dificultat, la seva virtut: una poesia complexa, aspra, de gran volada conceptual. El seu únic problema va ser haver nascut a Barcelona. Si Riba hagués nascut a París, o a Lió, si Riba hagués estat francès, ocuparia un lloc al Panteó dels homes il·lustres de França, al costat de Mallarmé i Valéry. Això sens dubte. Un altre poeta per mi fonamental en la meva formació és J. V. Foix, que, a part de mag del llenguatge, a part de la facilitat de versificació i del pur joc verbal, té un món tan personal, tan sorprenent, i un món oníric tan i tan potent, que sovint et deixa sense alè. A més, i a un nivell estrictament anecdòtic, com que hi havia una relació d’amistat d’ell amb el meu avi matern (tots dos eren fills de Sarrià), “el senyor Foix” va ser sempre, a casa, una figura molt familiar, fins que vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment, vull dir com a persona adulta, i de freqüentar-lo en aquelles inoblidables soirées de diumenge, junt amb altres noms del seu cercle més íntim. Una mica a l’estil dels dimarts “chez Mallarmé”. Joan Vinyoli és un altre dels poetes enormes que és obligat esmentar aquí. Amb el qual, a més, vaig tenir una sòlida relació d’amistat que va cristal·litzar en l’únic pròleg que va concedir. Més ben dit, una carta-pròleg, que, com diu al començament, s’ajustava millor al que ell volia dir, i sobretot, a com ho volia dir. Vinyoli era tot el contrari de l’apol·lini Foix. Era un dionisíac, amb un cor que no passava pel portal de la catedral de Barcelona. Un home apassionat, potser excessiu a vegades, i per això mateix, un home molt sol, que va patir molt a la vida. Perquè els mandarins de la cultura —més ben dit, “un” mandarí sinistre, que era qui tallava el bacallà a l’època— li van negar sempre el pa i la sal, perquè deien —deia— que feia una vida “desordenada”. Només quan va sortir (a la col·lecció de l’Escorpí, d’ed. 62) el llibre Tot és ara i res, va començar a tenir una certa projecció pública, a ser reconegut com l’altíssim poeta que havia estat sempre. Ara, jo recordo, el dia dels funerals, a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, les empentes i cops de colze entre representants de la Generalitat i de l’Ajuntament per posar la distinció corresponent sobre el taüt en el lloc més visible. Una autèntica vergonya, vaja. Però és que el país és això. Ho deia Gaziel: “Catalunya crema els seus homes”. Et poden ignorar tota la vida, però si per un d’aquells atzars del destí t’afavoreix la sort, comences a vendre llibres i la gent parla de tu, aleshores passen aquestes coses (tan desagradables, en el fons). En fi, seguim.

Dels poetes vius, ho he dit més amunt, m’agraden Màrius Sampere i Lluís Solà. I Carles Camps Mundó. Cadascú en el seu estil. Solà potser s’ajusta més al model de poesia que, si més no a Morir…, he practicat. La seva Poesia completa (Edicions de 1984) em sembla un volum imprescindible, sobretot els Cants, poemes llargs d’un alè líric vigorós i d’una riquesa lèxica extraordinària. És un d’aquests llibres, rars, en què el català es desplega amb tota la seva potència i plenitud. I el més important: per dir coses. Parlar aquí de Carles Camps Mundó (premi Carles Riba 2009), perquè som amics i fa moltíssims anys que ens coneixem, pot semblar una impostura, però no ho és en absolut. En parlo des d’un punt de vista de lector objectiu per certificar això que ja he dit més d’una vegada: que és un poeta enorme. Difícil de llegir a vegades, conceptualment complex, però que, com Riba, fa de la seva relació —dura relació— amb la paraula la raó de ser de la seva proposta poètica. Des que va abandonar l’experiència visual, des de la publicació de L’absent (ed. Empúries, 1989) fins a Cap nom del món (ed. del Buc, 2015) la seva obra no ha parat de créixer fins al punt que ara mateix ja és, ja hauria de ser, un autor de referència.

Entre els autors de llengua castellana, en trio dos, que m’agraden molt. Un, malauradament ja desaparegut, José Ángel Valente; l’altre, encara viu, però crec que bastant gran, Francisco Brines.

I, ja per anar acabant, què ha significat per a vostè aconseguir el Premi Miquel de Palol i publicar a Proa després que el seu llibre hagi passat per altres premis i jurats?

D’entrada, una gran alegria, com és natural. Però la veritat és que quan em vaig quedar a la porta del Riba de 2015 amb aquest mateix llibre, em va caure una mica el món a sobre, perquè tenia l’íntima convicció que el guanyaria. Diguem que és humà tenir aquesta reacció davant d’una realitat adversa. Però després de la decepció, un s’ha de refer i pensar que el món no s’acaba aquí. Em feia il·lusió el Riba perquè és un premi que porta el nom d’un poeta que venero, i per la tradició que aquest premi té al nostre país. Però és evident que el Miquel de Palol, dins l’àmbit dels Premis Bertrana, té també una sòlida tradició i una excel·lent reputació literària. I es concedeix en una bella ciutat, Girona. Per tant, guanyar el Miquel de Palol ha estat, a més d’una alegria, treure’m l’espina d’unes decepcions molt recents. I em fa encara més content saber que la decisió del jurat —d’un jurat, aquest sí, integrat per personalitats molt rellevants del món de la literatura, com Sam Abrams, Pere Gimferrer, Francesc Parcerisas, Rosa Font i Eva Baltasar— va ser per unanimitat. A partir d’aquí, publicar en una col·lecció del prestigi de l’Óssa Menor, d’Edicions Proa, és un somni, perquè, a part de la factura material del llibre, del llibre com a objecte, el tracte que m’ha dispensat el senyor Josep Lluch, l’editor, ha estat en tot moment d’una gentilesa i una amabilitat extraordinàries.

Però, a veure. Quan un concorre a un premi ho fa pensant que tots els que com ell hi concorren ho fan en condicions d’igualtat. I no vull dir que això no sigui cert, però sí que, com he afirmat més amunt, tot aquest món dels premis literaris està terriblement viciat i s’hi imposa fer dissabte. A fons. Sóc conscient que potser amb aquestes declaracions neutralitzo tota possibilitat de guanyar-ne mai més cap. Espero, si arriba el cas, que no sigui així. M’he passat la vida al marge de la societat literària i estic disposat a passar el que em queda de corda ignorant-la olímpicament. Des d’un punt de vista personal, i tornant a les paraules de Bernhard, crec que sempre és millor no haver d’agrair favors de ningú, més enllà dels estrictament necessaris, és clar. La llengua catalana té una expressió que s’ajusta positivament a això: “Qui té el cul llogat no seu quan vol”. I no hi ha res com seure quan un està cansat. Per això, i mentre les coses no es facin d’una altra manera, és bastant clar que a Catalunya, els premis literaris seran l’estafa més colossal que un es pot imaginar, una farsa només comparable a aquella operació de venda d’uns terrenys inexistents que va perpetrar el pare del “financiero catalán” tan admirat, per vergonya nostra, per un expresident de la Generalitat.

Per acabar, li diré una cosa. No sé si mai serem independents. Però si ho som un dia (tinc aquesta secreta esperança), una de les primeres disposicions que hauria d’adoptar la conselleria que toqui és d’eliminar per decret tots, absolutament tots els premis literaris; tots, absolutament tots els concursos i festivals de poesia. I si s’han d’atorgar premis, si això es considera imprescindible per a la “normalitat” d’un país, que aquests premis s’atorguin només a obra publicada. Això vol dir que les editorials comptin amb comitès de lectura integrats per professionals competents que orientin l’editor sobre quins llibres val la pena publicar i quins no, quins llibres són objectivament bons i quins no, quins llibres són valuosos per determinades raons i quins no. I sobretot exigir més vergonya i més solvència moral i intel·lectual a tothom qui hagi d’ocupar càrrecs de responsabilitat cultural.

[1] Terme que, utilitzat bàsicament en cirurgia i traumatologia, va ser emprat en psicoanàlisi per designar el procés en funció del qual es transmeten d’una generació a una altra certs continguts psíquics vinculats a fets i/o esdeveniments molt significatius (traumes, etc.) que, d’aquesta manera, tindran efecte en la generació següent sota modalitats diverses, sense que aquests efectes es puguin atribuir a experiències individuals dels subjectes d’aquesta generació.